Els set nans del bosc i la Heather Snowflesh
I
Havia estat una dura jornada de treball, però els set nans que habitaven al Bosc Boirós tornaven a la llar tot cantant, com feien sempre, una enganxosa melodía que exaltava el valor del treball i del descans que n’era la recompensa.
Un cop arribats a la petita mansió que constituïa la seva residència, comprovaren astorats que la porta estava entreoberta.
Immediatament van sorgir els altercats i les discussions entre els membres de la comparsa:
- Que no eres tu, Despistós, l’encarregat de tancar la porta? – va dir l’ Escarafallós- I te l’has tornada a deixar oberta! És que vols que els esquirols saquegin el nostre rebost? O que Ós s’emporti els matalassos a la seva cova com va fer l’hivern passat?
I mentre enunciava aquests mots, la resta de nans feien objecte de tot tipus d’improperis i vilipendis l’irresponsable lil·liputenc, alhora que el colpejaven amb les verdures i vegetals comestibles que portaven en el sarró per a l’hora de sopar.
-En Despistós ja té el que es mereix – va interrompre el Sospitós- però us heu parat a pensar que potser els intrusos encara són a dintre, armats amb tota mena d’esmolats instruments, i ben avinents a saltar sobre nosaltres i convertir-nos en els big hamburgers que són el producte estrella de reputades cadenes de restauració ràpida?
II
L’observació d’en Sospitós va generar un espès silenci entre els agressius taps de bassa, que ara dubtaven entre fugir a les profunditats del bosc o entrar en la vivenda i plantar cara als letals perills que els poguessin ullar.
En Musculós va posar fí a la incertesa amb aquestes paraules:
- No en treurem l’aigua clara fins que un de nosaltres penetri a la casa, molt probablement arriscant la pell, i descarti o bé confirmi la delinqüencial presència. I si en aquesta peripècia ha de dinyar-la, que ho faci pensant en la glòria que només proporciona la immolació pels nostres semblants. Tots els sacrificis per la col·lectivitat són pocs, ja que aquesta sap ser generosa amb la memòria pòstuma i immarcible dels herois!
I adreçant-se a l’Esquifitós, que lluïa aquest nom per motius obvis, grunyí :
-Passa dintre o et foto un clatellot que et giro la closca.
I així va ser com el tremolejós Esquifitós va desaparéixer, sigilós, per la portalada de la casa per tal de dirigir-se al seu interior tenebrós.
A la resta dels seus companys els va faltar temps per sortir disparats cap al bosc i, amagats rera els arbres i a prudent distància, esperar que l’improvisat paladí sortís explicant les noves que s’haguéssin produït o bé es sentissin els esmorteïts i guturals sorolls que són companys inseparables del degollament.
Però cinc minuts més tard va reaparéixer l’Esquifitós, i tots es reunien al seu voltant per escoltar-ne les novetats.
Aquest va esperar, impàvid, que l’expectació de la concurrència fos màxima, i quan es van començar a percebre les primeres senyals que anunciaven l’imminent atac cardíac en alguns dels atents compares, va dir:
- Què fort, què fort, què fort, què fort.
III
Després d’alguns circumloquis que descrivien el seu estat anímic en el moment d’entrar en l’edifici, i que ponderaven l’ardidesa dels valents en contraposició als problemes intestinals i evacuatoris que són la principal característica de les ànimes dèbils, impotents i vils, passà a descriure quin era l’estat de la qüestió.
Era el cas que, efectivament, s’havia produït una intrusió en la seva comú llar, i el que encara era més trascendent, la presència física assaltant es trobava encara en una de les seves sales, específicament en el dormitori.
Un cop arribat a aquest punt la tensió en l’assamblea havia pujat tant de to que es varen començar a registrar les primeres lipotímies i desmais.
Però, tal i com l’Esquifitós va descriure tot seguit, no hi havia res a témer.
El forani ésser que plàcidament roncava en l’habitació tenia l’aparença d’una jove d’uns vint anys, vestida amb un suèter vàries talles superior al que li correspondria per magnitud corporal, i amb uns pantalons texans graciosament foradats i desfilats per la zona de les cuixes de forma que hom podia albirar la seva daurada pell.
El fet que el conferenciant procedís a l’acurada descripció d’aquesta particularitat amb els ulls aclucats va impedir que pogués comprovar que ho feia en la solitud més patètica, ja que els integrants de l’auditori havien desaparegut, entre curses i empentes, en l’interior de l’habitacle.
Ràpidament van constatar que, tal i com havia anunciat l’Esquifitós, la noia, que havia unit els set llits, descansava amb tota tranquilitat.
Tanmateix, la cridòria dels propietaris dels jaços era aital que no va trigar en despertar, de manera que obrí els ulls, es va fer càrrec de tot el batibull que tenia als nassos, i amb un encisador somriure digué els següents mots:
-Holaaa. Sóc la Heather Snowflesh.
IV
La frase va paralitzar els nap-bufs, que fins aquell moment estaven embolicats en discussions i conjectures sobre la identitat de la desconeguda.
I va ser un cop més en Musculós qui va prendre la iniciativa, i fent un pas endavant per tal de destacar de l’atapeït grup, va tensar els seus músculs pectorals, va amagar la panxa en la mesura de les seves possibilitats i va dir, amb el fil de veu que li restava mentre maldava per contenir la respiració i així reforçar la seva viril imatge :
-Hola.
Feta aquesta intervenció va caure a terra amb evidents síntomes d’anòxia, per la qual cosa de seguida es va formar un gran borrombori ja que els seus companys intentaven reanimar-lo amb els mètodes més expeditius, que oscil·laven entre la bufetada i la puntada al cul.
Mentre tenien lloc aquestes escenes, l’Esquifitós ja havia tingut temps per finalitzar la seva treballosa intervenció davant del buit, per la qual cosa havia entrat en l’estància i es trobava en la disposició i ánim adients per tal d’entrevistar la senyoreta Snowflesh.
Pocs minuts més tard ja s’havia fet càrrec de la situació.
Segons va capissar, la bella damisel·la era en realitat una cèlebre actriu de cinema i televisió, aspecte aquest darrer que els set petarrells no estaven en situació de conéixer degut a la inexistència de repetidors de senyal digital televisiva amb la suficient potència com per penetrar en la pregonesa de la boscúria.
Tanmateix, l’Esquifitós va apuntar la possibilitat que en poder dels set taps de barral hi hagués algún DVD que comptés amb la participació de la il·lustre visitant.
A aquesta possibilitat hi va donar resposta la senyoreta Snowflesh de la següent guisa:
- Eeeuuh…quin tipus de DVD? De ben segur que es tracta d’una confusió amb alguna altra actriu… jo mai faria aquest tipus de treballs! Endemés, cal tenir present que en ocasions resulta imprescindible d’efectuar determinada mena de sacrificis per tal d’accedir al món del show bussiness.
Doncs – va sentenciar judiciosament- hom no pot trepitjar els alterosos cims de la glòria sens enllotar-se en els fanguers de les ensotalades valls que malauradament els circumden.
Pronunciades aquestes paraules, va demanar a n’ Esquifitós que li fes gràcia del lloc on es trobava el prestage del fílmic material, el va revisar, i després de guardar dissimuladament al sarronet que portava un parell de DVD que mostraven, en el seu frontispici, la triple repetició de l’antepenúltima lletra de l’alfabet, es va mostrar disposada a donar raó de la motivació que l’havia portada a la mansió dels set microbis.
V
Que era, segons va tenir a bé de referir la dinàmica jovencella, la necessitat de fugir de la tensió a que es veuen sotmeses les grans estrelles mediàtiques.
En paraules de la característica, l’exigència de mantenir una presència xamosa i de seductors volums, com la que els set rústics botirons sabien apreciar segons es posava de relleu per la salivera que segregaven i que queia al terra en llargs filaments des de la comissura dels seus llavis, demandava una sèrie de condicions contractuals, com ara un mínim mensual d’intervencions en clíniques de cirurgía estètica. A més, es veia forçada a mantenir una dieta que considerarien intolerablement estricta els habitants de l’antiga Esparta.
Però malauradament tot i així resultava difícil de mantenir la competitivitat, degut a que milers d’asspirants a succeir-la en el podi de la fama se sotmetíen diàriament a tota mena d’intervencions quirúrgiques amb les quals es modificaven totes i cada una de les parts del seu cos, des de les natges (paraula que va demanar que li fos disculpada per la seva grolleria), als pòmuls, la tràquea o la vesícula biliar. Que aquesta era l’obsessió en el món de la faràndula.
I tot això per no fer esment de les clàusules per les quals es fixava, en un estricte calendari, el nombre de flirtejos, bodes, separacions i estatges en clíniques de desintoxicació que havien de tenir lloc si hom volia mantenir el share.
VI
Heus ací doncs els motius pels quals havia decidit de trencar amb aquest món voraginós i ingressar com a novícia a la vida senzilla i quasimonàstica del món rural on, envoltada de cols, carxofes i bledes, i allunyada d’escalpels, bisturís i altres instruments quirúrgics, podria fruir de la pau espiritual que li permetria, per fi, trobar-se a si mateixa.
Per la qual cosa havia pujat en un luxós tot-terreny (que trobarien encastrat en un arbre a uns centenars de metres d’allí), i s’havia dirigit al Bosc Boirós, on era ben sabut que hi habitaven els set esquitxons dedicats a la discreta tasca d’extreure, de les granítiques i anguloses profunditats de la muntanya, els diamants, robins i d’altres pedres precioses que tanta notorietat els havien proporcionat.
-És ben cert –va respondre l’Esquifitós- que hem adquirit algun renom, i que hem estat popularitzats portant pales, pics i d’altres eines. Però és precís matitzar que això de les gemes és una mica exagerat. En realitat es tracta d’estris de pagès amb els que cultivem, als horts de la vora del torrent, els esplèndids exemplars del món vegetal que aquesta mateixa nit degustarem, i que si bé podrien ser considerats com les joies més preuades puix permeten el sustent dels habitants planetaris, en realitat són d’un valor monetari ben escàs, i més encara quan vivim en un món globalitzat en que es dóna la lliure circulació del pebrot i l’enciam, que per cert competeixen en una carrera sense aturador cap al preu més baix.
VII
Així s’esdevingué la convivència entre l’audiovisual vedette i els set horticultors.
Cada matí, quan el sol començava a treure el nas, aquests marxaven cap a l’hort entonant alegres melodies, per tornar a l’hora de dinar.
Un cop arribat el migdia, indefectiblement trobaven a la senyoreta Snowflesh prenent el sol, vestida amb un escarransit bikini i amb el rostre empastifat de crema solar.
Un cop havien preparat el menjar, cridaven a la broncejada xicota, a la qual per cert la inactivitat no semblava reduir l’apetit, i procedien a devorar el reparador condumi.
Poca estona després els nans tornaven a les seves agràries labors, mentre que la seva convidada, i després d’una bona migdiada, se n’anava al bosc per practicar el running.
Al capvespre, els set propietaris trobaven la seva hostatjada còmodament instal·lada al saló llegint una novel·la i amb la ràdio a tot volum.
Així les coses, recollien i fregaven la vaixella del migdia, preparaven el sopar i, després de xerrar una estona, se n’anaven a dormir, activitat que tanmateix no podien efectuar en condicions òptimes perquè la dolça donzella ocupava els set llits. Conseqüentment, havien de passar la nit qui en una butaca, qui sobre la taula del menjador o, senzillament, sobre l’inelàstic terra.
I d’altra banda, el fet de mantenir a tan voraç invitada els obligava a fer jornades de treball més dilatades per augmentar la producció hortícola. D’aquesta forma, a més, havien de finançar els gravosos dispendis en que ara incorrien degut a la consuntiva presència de la senyoreta Snowflesh.
Malauradament aquesta activitat no rebia la suficient compensació per quant, tot inundant el mercat comarcal de patates i ceballots, només aconseguien d’enfonsar encara més els preus i incrementar les seves desgràcies.
Poc a poc, les alegres tonades que interpretaven es van anar fent més depressives, els atractius que un dia havien trobat en la contemplació de la jove a la dutxa pel forat del pany van anar minvant, i el fred terra del saló els va anar semblant cada cop més dur i inclement.
I va ser així com va anar germinant una idea: s’havien de desfer de la Snowflesh a qualsevol preu.
VIII
Reunits en una clariana del bosc, els ara ullerosos i macilents nans es van posar a debatre sobre quina decisió haurien de prendre per tal de perdre de vista tan captivadora com emprenyadora cohabitant.
En primer lloc va prendre la paraula en Musculós, per tal de proposar, sempre des de la moderació i la temperància amb que calia encarar un delicat debat com el que estaven encetant, l’assassinat de la senyoreta Snowflesh.
La proposta va gaudir d’una notable acceptació, i d’immediat es va aixecar un guirigall en el que destacava tota una munió de propostes: n’hi havia que ponderaven l’emmetzinament amb una substància radioactiva, procediment de la més radical modernitat; d’altres, més conservadors, abogaven per la injecció letal, un mètode que havia donat proves de la seva eficàcia als països més avançats.
Tampoc no faltaven els qui s’inclinaven per la foguera, una fòrmula de nostrada tradició que tanmateix va rebre una forta oposició pels seus discutibles efectes sobre el medi ambient.
Enmig d’aquesta animada discusió, prengué l’ús de la paraula l’Esquifitós, que va pujar sobre el tronc caigut d’un roure i va sol·licitar la vènia dels concorrents per tal de donar la seva enraonada opinió:
- Estimats companys – i pronunciades aquestes paraules va aclucar els ulls, com era en ell habitual, i va aixecar el dit índex adquirint així un senatorial aspecte- Crec que confonem víctima amb culpable, i que ens empressem en dictar una sentència tan irreversible com injusta en la persona de la persona –valgui la redundància- que ens ocupa.
IX
-Perquè es precís considerar com atenuant –va elevar el seu to de veu- que la inculpada ha desenvolupat la seva carrera professional en l’europeu món del cinematógraf, que com és de domini públic es tracta d’una activitat caracteritzada per l’ús abusiu i omnipresent de la subvenció.
Un moooon –va allargar la o, mentre augmentava el volum de la seva veu en uns decibelis més- en el que, amb la coartada de l’excepció cultural, no cal fer massa esforços per obtenir el vil metall daurat, ja que el simple fet de filmar un nyap dóna dret a l’obtenció de tota mena de subsidis i regalies per als qui el perpetren. D’exemples en trobarem a milers, com ho pot atestiguar la nostra humil cinemateca.
I aleshores com ens podem escandalitzar del comportament de la senyoreta Snowflesh – va continuar- quan l’atzarós destí l’ha duta a participar d’una organització social que converteix a actius i inquiets membres de la comunitat en insaciables paràsits de les arques públiques i, per tant, de l’esforç dels seus veïns?
Un murmuri es va estendre entre els improvisats jurats, que el ponent tallà amb to enèrgic mentre els assenyalava amb el seu dit índex:
- Estem doncs convivint amb una víctima de tan inicu sistema, que pateix desordres psicològics de tanta severitat que ha arribat a considerar com a natural l’extorsió del proïsme! I volem condemnar-la com a culpable?
L’orador va fer una majestàtica pausa, mentre mirava de fit a fit els membres del tribunal amb ulls inquisidors, i va finalitzar el seu parlament amb aquesta frase:
-Aquell qui estigui lliure de subvenció que llenci la primera pedra!
Les seves paraules van causar un gran impacte en aquells reflexius gnoms que encara restaven desperts després de l’assenyada perorata.
En conseqüència van abandonar els seus propòsits inicials, sobre els quals es va generar un consens sobre la seva desmesura, i sobre la seva dificultat tècnica, i van acordar un pla alternatiu, sobre el que hi van començar a treballar de forma immediata.
Acabada la discussió, es veié com una silueta abandonava el cercle de conspiradors i s’endinsava al bosc per un corriol.
X
La resta del jorn els sis conjurats restants van dur a terme les tasques hortofrutícoles amb l’ànim despert que caracteritza aquells éssers benaurats l’horitzó vital dels quals es troba lliure de contrarietats i d’obstacles.
Els refulgents xapos semblaven volar sobre els infortunats terrossos de la seva feraç finca, i acabada la jornada laboral lluïen, esplèndides, llargues fileres de nous caballons en els que rutilaven com maragdes els enciams, pebroters i tomateres que els tan diligents rústics havien plantat.
En el camí de regrés a la llar, van tornar a sonar alegres i gairebé oblidades tonades mentre els set nans, en fila índia, marcaven marcialment el pas. I així van anar desfilant èxits com ara “El pont sobre el riu Kwai”, xiulada a set veus, o “L’estaca” desgranada per l’esplèndida veu solista de Sarnós.
En arribar, i com en tots els dies, setmanes i mesos anteriors, els esperava una incipientment rodona senyoreta Snowflesh, còmodament estirada al saló i duent a terme les seves habituals activitats, aixó és, res de res.
Tanmateix, mentre recollien marmites, topins i plats del dinar, escombraven la casa, feien el(s) llit(s) de la seva convidada o preparaven el sopar van deixar d’escoltar-se els murmuris de malcontentament que fóren la norma en els mesos passats.
XI
On abans hi pudien les flors pestilents de la negra bilis, ara hi regnava l’aroma perfumat de la camaraderia. Semblava que l’alegria havia tornat a posar les seves natges en la llar dels diminuts éssers.
Aquest primaveral ambient passava inadvertit, d’altra banda, a la senyoreta Snowflesh, absorta com es trobava en la contemplació de « Titanic », un dels seus films preferits de la devedeteca dels ara eixerits i desperts camacurts.
I tal i com en ella era habitual ho feia amb el volum a tot drap, sens dubte amb la finalitat de dissimular els orgànics sons que emetia, per diversos orificis del seu cos, mentre devoraba grapats de cornflakes i engolia a grans glopades l’espumós beuratge que es contenia en un recipient en la que hom podia albirar la fascinadora llegenda “Stella Star. Fine premium beer”.
Un cop l’infortunat protagonista del film va haver gaudit d’un postrer bany en les cristal·lines aigües de l’Atlàntic, i desapareguda la seva faç lívida en les profunditats, els vuit habitants de la mansió del bosc es van dirigir als seus nocturns catres, si és que eren mereixedors d’aquest nom.
I ben aviat els roncs de la bella actriu es van ensenyorir de l’espai acústic del bosc, i de forma tan estentòria que arribaren a rivalitzar amb els produïts quan es desencaixaven les quadernes del luxós transatlàntic i es fraccionava en dos meitats, iniciant d’aquesta manera la plaent singladura cap a la terra ferma situada a pocs milers de metres sota la superfície del mar.
XII
Poques hores després uns feixos de llum enfocaven l’amagada mansió del bosc, mentre que un soroll esborronador substituïa els propis del descans nocturn.
Quan la Heather Snowflesh va treure el cap, sorpresa i espantada, pel finestró de la seva estància va veure una gran quantitat de vehicles que rodejaven la casa per terra i per aire.
En tots ells hi lluïen rètols que li eren força familiars, puix pertanyien a les cadenes televisives de més audiència. I encara no havia pogut acostumar els seus ulls al resplendor quan tots els focus es van concentrar sobre ella fins el punt de fer-la arribar gairebé a la incandescència.
Ja es disposaven els audaços reporters que s’agombolaven sota la finestra a formular les seves agressives preguntes sobre la misteriosa desaparició de la diva, quan els representants artístics de la senyoreta Snowflesh s’havien abalançat sobre ella i se l’emportaven a tot galop cap una UCI mòbil, en la qual havia de ser-li practicada una liposucció, seguida d’uns lifting facial i crural d’urgència per tal que es pogués reincorporar a la vida activa.
El vehicle medicalitzat va partir cames ajudeu-me, seguit pels de la caravana de cronistes que, en el seu afany per atènyer-lo i obtenir la primícia de les primeres paraules de la suposadament abduïda senyoreta Snowflesh, apartaven els altres de les posicions de privilegi a base de garrotades l’objectiu de les quals, assolit en moltes ocasions, era expulsar de la via pública la resta d’acosadors de la forma més expeditiva.
I només cinc minuts després la pau ja havia tornat a subjugar i dominar el bosc, i només quedaven de la turbamulta alguns remolins de pols, el fremiment de les fulles dels arbres que bordejaven el serpentejant camí, i els diversos munts de ferralla fumejant en que havien quedat convertits els més infortunats vehicles de la processó informativa.
De l’interior de la mansió, novament coberta per la obscuritat, van sorgir set sospirs d’alleujament.
Epíleg
En els anys següents la carrera artística de la Heather Snowflesh va comptar amb nombrosos èxits en series televisives de gran audiència i produccions cinematogràfiques d’innovadors directors, sempre en el paper d’una adolescent de quinze anys. Arribaria a obtenir l’Oscar a la Millor Doble de Michael Jackson concedit per l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques.
L’Esquifitós i el Musculós van obtenir un sòlid prestigi com a tertulians mitjançant la seva participació en diversos espais de debat televisius, centrats tots ells en els interioritats de la seva convivència amb la cèlebre senyoreta Snowflesh.
Els set nans van seguir vivint en les profunditats del que fou bosc, ara convertit en el parc temàtic “Les 7 Persones No Excessivament Altes World”, amb dues muntanyes russes de grans dimensions, un Casino i quatre cases de marcolfes, que van finançar mitjançant els Fons Estructurals per a la Reconversió de l’Agricultura de la Unió Europea.
L’aventura relatada fou portada a les pantalles per Walt Disney Productions en una versió apta per a tots els públics.
El noi de la foto, que ens dedica aquesta rialla sardònica, mirada de nen entremaliat, posat guitarrer i sabatilles de Fido Dido és el QUIM VILA. Però el Quim és un munt de coses més: és un compositor amb una solidíssima formació musical, autor de cançons amb connotacions jazzístiques, la lletra de les quals són fruit d'un enginy i i una capacitat d'aprehensió de la realitat realment fora del comú. Si això no fos prou, el Quim és un excel.lent monologuista: a cavall entre la fiblada irònica del mestre Capri i el corrossiu discurs de Pepe Rubianes, el Quim, sense deixar de tenir una empremta molt personal, es mou entre el difícil equilibri de l'actor teatral que monologa a l'escenari i unes acuradíssimes interpretacions musicals, acompanyat d'una banda de joves i solvents músics. I tot això ho fa traspuant naturalitat, barrejant enmig d'un acurat guió falques improvisades, espontànies, desternillants.
