¡No se vayan todavía!

Aún hay más...

És un amenaça cruel. Però donat que fa uns dies que no us martirizo (no perquè no vulgui, que jo sempre estic disposada a fer mal: és que la participació a un curs intensiu que l'Inem organitzava per artificiers daltònics amb Pàrkinson m'ha tingut molt ocupada), us demano que tingueu una mica (més encara!) de paciència amb mi. Penya, que estic a punt de perpetrar. Que ja sabeu que no m'aguanto els pets.

Eso no es todo, amigos.

Fins alego.

Amb permís de Monterosso...(i una indispensable nota aclaratòria).

...que no Montenegro.


"Cuando despertó, el embetumado todavía estaba allí".

*Nota aclaratòria (molt necessària): donat que alguns lectors habituals del bloc -la qual cosa no dignifica especialment el seu estat mental- amb els quals també tinc tracte verbal, m'han expressat, arrel aquesta darrera entrada aquella bonica frase de: "a què et vens a referir?", i després de rellegir la susdita he comprovat que, efectivament, ni jo mateixa l'entenc (com em passa amb la majoria de les entrades: les escric sense entendre-les), us diré que Augusto Monterrosso és l'autor d'un dels contes considerats més breus de la literatura, consistent amb una sola frase: "Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí". Encara que a tothom li vingui al cap Manuel Fraga, jo m'he permès la licència de substituir "dinosaurio" per "embetumado", perquè n'estic una miiiica fins al monyo que les cavalcades dels Reis tinguin un Baltasar pintat, quan jo estic farta de veure possibles candidats (a raó de tres o quatre) cada vegada que faig cua al Mercadona per pagar. Com que aquesta impotència meva ja ve de lluny i ja ha estat expressada en anteriors entrades nadalenques, he manipulat de la manera més vil l'esplèndida frase de Monterosso (i no Montenegro, perquè si fos negre de veritat no caldria el betum), intentant donar a entendre (sense èxit) que el Baltasar de pega és com un malson que se'm repeteix any rere any, en un interminable bucle desquiciant. Si a tot això afegiu que l'entrada l'he escrit en plena ressaca post-nadal, enmig de vapors etílics i taquicàrdies diverses i tenint com a imatge bucòlico-televisiva la senyora que cada any és la primera en entrar per la porta del Corte Inglés el primer dia de rebaixes (seguida de tres-mil persones més, que, per més inri, es permeten el luxe de saludar a la càmera), entendreu que l'entrada no s'entengui. De fet, jo encara no l'he entès.

DÒLARS? EUROS? AIXÒ RAI.

En una entrevista radiofònica, Màrius Serra parlava de la publicació del seu nou llibre, l'excel.lent Quiet. L'autor, que resulta igualment seductor en la seva parla com en la seva escriptura (coincidència que, malauradament, no abunda en les nostres lletres), explicava amb la seva habitual ironia una visita que, acompanyat del seu fill Llullu, va fer a l'interior de la sumptuosa basílica de Sant Pere del Vaticà. Deia Serra que en la seva condició de no creient, l'espectacle de l'ostentació més desvergonyida del temple del catolicisme és un bon antídot per a qui tingui, en algun moment, la temptació d'apuntar-se a l'Església. I és que, habitualment, les grans religions, com qualsevol altra manifestació de poder, té, en la seva imatge corpòria, un tuf agitanat a lo Cigala, quan s'arremanga les mànigues i es desabotona la camisa per a dir-nos: "mira cuánto oro tengo, payo".

I és que des de l'aparició del comerç, allà a finals del neolític (vosaltres no havíeu nascut i jo era molt jove encara), la humanitat s'ha caracteritzat pel seu afany d'atresorar riqueses en forma de metalls preciosos i, en la seva derivació, la moneda. Ara que fa 10 anys de la instauració de l'euro -l'ebro, que diuen els gitanos del mercadet del dijous de Lleida-, i ja sembla que hem après que 50 euros no equivalen a 5.000 de les "antigues pessetes" (és que n'hi ha de noves, com els antics i nous sextercis?), sembla que li ha sortit un competidor al Totpoderós Dòlar. En aquesta època de crisi la tendència és tornar a invertir en valors segurs, i la compra d'or es reafirma (dinero, vil metal).

Però imaginem-nos per un moment, i espero que us agradi la idea, que vivim tots en una illa de la Micronèsia, anomenada Yap, situada en el bell mig del Pacífic Sud. Tots estem morenets, organitzem dances tribals, els homes aneu amb taparabos i les dones amb les tetes a la intempèrie. Ens posem flors al cap, ens pintem de colors la pell a la Festa Major, i anem dient "aloha" o similar als turistes embadalits que ens venen a veure. Però, ves per on, la felicitat perfecta no existeix: l'ílla en qüestió és absolutament carent de metalls (així de tranquil.lets i primitius viuríem, si no!). Deduirem, doncs, que ja que no tenim metall, no hi ha moneda, ni diners, ni comerç, ni possessions, ni rics ni pobres, i ens dediquem, absolutament deslliurats de l'avarícia, al dolce far niente, a menjar marisc sense haver de passar per La Sirena, al gaudi de la natura i a la pràctica del fornici. Doncs, no! Com que als humans ens agrada complicar-nos la vida, triem, a falta de res millor, un producte situat a 20 milles de distància: les pedres d'una gran cantera, ideals per a fabricar rodes de molins. Anar allà amb una canoa en ple mal oratge, extraure les pedres, tallar-les i portar-les novament implica un enorme esforç que augmenta de forma significativa el valor intrínsec de la pedra: JA TENIM MONEDA.

Cada pedra (Rai) té un valor diferent, en funció de la grandària, el temps esmerçat en donar-li forma, si té un forat al mig tipus Donut (les més preciades) o no...Convindreu amb mi que una cartereta de pell de Vuitton no serveix de gran cosa pel transport d'aquesta calderilla. Optem doncs, per deixar-la en el primer lloc que ens vingui bé, o en el pati del primer propietari. Com que no sabem llegir ni escriure, els convenis de transacció són purament verbals, però tenen el pes d'un document notarial. Una pedra equival a un tocino, una altra a una marranada (amb perdó), sencera. Quan les grans pedres, pels tifons i els terratrèmols freqüents en la nostra illa, van a parar al fons del mar, matarilerilerile, les tornem a localitzar, i un cop novament trobades, no se'ns passa pel cap molestar-nos a rescatar-les. Sabem que són allí, i el seu valor d'intercanvi continua intacte. Així, en la nostra illa paradisíaca on sempre anem mig en pilotes, continua havent-hi rics i pobres, influents i desgraciats, jerarquies i decalatge social. Igual que amb l'ebro.

I és que sempre, i mai millor dit, acabem combregant amb rodes de molins.


*Un cop rellegit aquest article, m'assembla que no val dos rais, vull dir, dos rals. Ja em perdonareu...