dimecres, 23 de juliol del 2014

Les coses de Perec








Fa temps vaig llegir la novel·la Les coses, de Georges Perec. Perec és -i perdoneu-me el to col·loquial-, en la seva trajectòria vital i la seva literatura el que anomenaríem actualment un friki.

Perec va morir jove, als quaranta-quatre anys, just quan un escriptor pot començar a donar el millor d'ell mateix. La seva novel·la emblemàtica és  La vida, instruccions d'ús, del 1978, on descriu amb minuciosat perecquiana la quotidianitat en un immoble parisenc, des de l'òptica d'un observador exterior, impertèrrit, que ens narra com van els seus habitants d'un pis a l'altre movent-se talment com un cavall d'escacs. Perec fou, juntament amb Bolaño, un dels grans fundadors de la novel·la experimental -li interessà el lligam existent entre la llengua i les matemàtiques, i escrigué textos prescindint de la vocal e, tan utilitzada en francès-.

Les coses és el seu roman premier. La publica amb vint-i-set anys i ens demostra que a aquesta edat ja ha fugit de les trames convencionals amb les quals es confeccionava la literatura de la seva generació. Ja coneixeu la llista: algú es fica en un embolic i després se'n surt; algú perd alguna cosa i la recupera; algú és víctima d'una injustícia i es revenja; el cas commovedor de la ventafocs; algú comença a anar pel camí del pedregar i així continua; dos s'enamoren i molta altra gent s'interposa; una persona virtuosa és acusada falsament d'haver pecat o d'haver comés un crim; una persona s'enfronta a un desafiament amb valentia i té èxit o fracassa; algú inicia una investigació per a conèixer la veritat d'un assumpte... El llistat és interminable. Us invito a que cadascú afegeixi, a la manera perecquiana -enumerant entre punts-i-comes, pausadament, gairebé exasperant, com qui no vol la cosa-, la resta de trames per a fer més completa la llista.

I què succeeix quan no ocorre res? Que una servidora vostra acaba per recordar-se dels orígens de la seua fascinació per les trames no convencionals i recorda quan descobrí que es podien construir llibres lliures, d'estructures inèdites, amb associacions i cavil·lacions entorn a centres absents... però que formen un tot ple de sentit i intencionalitat. Perec professa el seu amor per la literatura a la seva manera: prosa continguda, gairebé asèptica, sense diàleg, altament descriptiva i, sense voler-ho atrapa el lector situant-lo al bell mig de la trama, obligant-lo a prendre partit. A Les coses, Jérôme i Sylvie són una parella de petitburgesos parisencs que es guanyen la vida fent enquestes publicitàries, però que somien una vida plena d'opulència i luxes cars i rars… que mai podran assolir. Però la seva existència, els millors anys de la seva vida, estan mediatitzats per aquest anhel material mai assolit.

En el fons, Les coses és una radiografia punyent de la nostra societat de consum i dels perversos mecanismes que subjuguen els homes i dones en aquest món nostre que, ara menys que mai, no està preparat per deslliurar-se del més superflu.

Potser cal recuperar autors com Perec i tornar a gaudir de les coses, però les petites, les que no es paguen amb diners... i anar fent. Perquè, com diu la saviesa popular, les coses realment importants no són ‘coses’. Per cert, el llibre de Perec us el deixaran en qualsevol biblioteca pública.



diumenge, 20 de juliol del 2014

L'IVA de l'úvula


A casa sempre hem estat de patir angines. Els sis germans, uns més que els altres, agafàvem unes amigdalitis de cavall. En aquella època es tendia a l’extracció. Jo, que sóc la que vaig néixer en últim lloc, me’n vaig salvar, de passar pel quiròfan. Tan moderna sóc que encara agafo uns mal de gola que no sé ni com em dic.

Les angines a l’estiu són de mal passar, per dir-ho fi. A casa, ma mare ens posava un mocador al coll untat de Vicks Vaporub i una aspirina. I andando. Ara, el mocador l’utilitzo per eixugar-me les llàgrimes cada cop que empasso saliva i per recordar la frase que el metge bigotut li va dir a ma mare quan, amb una lupa, de petita em va veure per primer cop: “Esta niña tiene una úvula como la catedral de Santiago de Compostela!”. Recordo aquesta frase i agraeixo no haver entès coses que posteriorment vaig entendre: que jo tenia, vés per on, una preciosa úvula a la boca, que hi hagués un monument al món més gros que lo Castell de Lleida i que la consulta del metge castellà bigotut que no parava de fumar LM fes un tuf a franquista que tirava enrere.

Aquests dies les angines han vingut per quedar-se (primera expressió per matar-me). Just els dies en què tenia més feina he hagut d’estar davant de l’ordinador, aguantant les punxades de la meua úvula a la qual tinc el disgust de conèixer. Velles enemigues que es dediquen a fer-se la guitza. L’úvula em boicoteja les pàgines que vaig escrivint i jo li boicotejo la inflamació, perquè hauria d’anar al metge i com a bona autònoma, no em puc agafar la baixa. Per als treballadors autònoms –els nous ‘pàries socials’, tal com ens va qualificar encertadament Toni Clapés en el seu programa radiofònic de tarda- agafar la baixa, en un dels rars moments en què tinc feina, seria com fer-me trampes al solitari (i ja van dues expressions). Després del quart dia de treballar malalta, decideixo agafar hora al metge de la seguretat social. Intento engegar el cotxe per anar al meu rendez-vous amb el galè, però el puf, puf, puf...puf. que fa la bateria m’indica –perspicaç que és una- que el vehicle és traspassat.

Intento conservar la calma. Truco la companyia asseguradora. Un noi amb accent sudamericà em pren les dades amablement. “En media horita estamos aquí, señora. Permanesca pendiente de su selular”. Permanesco pendiente, asseguda al cotxe, mentre l’úvula va fent de les seues.

Al cap d’una estona apareix un camió retolat amb el nom de l’asseguradora. Un home baixet i suat em rep amb cara de circumstàncies.  Té la pell coberta de tatuatges. —Agafo les pinces, no? És la bateria, m’han dit—. Parla amb un català aprés amb posterioritat a l’EGB. Acostumada a tenir-ho tot agafat amb pinces, no m’estranya que el cotxe s’engegui ara al primer intent. Asseguda davant del volant, veig pel vidre que el senyor dels tatuatges em fa una rialla triomfal, de súperheroi dels Marvel. Fent-se l’home –no oblideu que a més d’autònoma, sóc una pobradonasolaquenotéidea d’anarpelmón- em recomana que vagi directa al mecànic, perquè creu que la bateria està ja a l’última pregunta. Li signo el servei en una tablet d’empresa que em fa sentir del pleistocè (la tecnologia ha vingut per quedar-se, companys!) i la meua úvula i jo anem cap al mecànic, demanant a déu a cada semàfor vermell que no es pari el cotxe.

El Roderic surt de dins el taller quan veu el meu discret cotxe groc que aparca davant la porta. Eterna rialla, resolutiu, bona gent, li dec tants favors mecànics que ja he perdut el compte. Li explico el problema. —Què tens a la veu?— pregunta estranyat. Li presento la meua úvula emprenyada, que no para de rascar. —Parlant de rascar, Roderic... fa dies que quan premo el fre noto que ‘rasca’...—.

Al final el cotxe s’ha de quedar al mecànic (aquest sí que ha vingut per quedar-se, de manera literal). Em deixa un Picasso de cortesia que em porta cap a casa. Amb la broma he perdut tot el matí i he d’acabar la feina. Quan al vespre torno a buscar el cotxe, amb la bateria i els discos dels frens canviats, el Roderic em pregunta per la meua úvula dolorosa i jo li pregunto per la ‘dolorosa’. —La vols amb IVA, oi?— i li dic que sí. Perquè per la tele m’han passat un anunci d’un senyor que s’assembla al Bárcenas que es veu que defrauda hisenda i per culpa d’ell no es poden construir hospitals, escoles ni carreteres. I mentre em carrega un 21% addicional a l’import de la factura, em sento una bona ciutadana, perquè compleixo amb els meus deures socials i contribueixo al bé comú. Liquido i me’n vaig a treballar malalta cap a casa. M’aturo abans a una farmàcia perquè noto que la febre m’està pujant. Compro una caixa d’ibuprofè, sense recepta, perquè intentar que a aquella hora del vespre m’atengui el metge és un brindis al sol (tercera!).

* Això ho he escrit el dia 20, m’acaben de carregar l’IVA, l’úvula i jo no fem les paus i no he acabat la feina. Però, que caram, sóc una bona ciutadana, malgrat no tingui dret a atur, baixa o vacances. Montoro, l’ull que tot ho veu, m’ho compensarà.






diumenge, 6 de juliol del 2014

Joc de miralls

Aquest darrers dies per facebook s’ha endegat una juguesca: un amic penja en el seu mur una foto seva de quan era petit i convida dos amics més a fer el mateix. Si algun d’ells no compleix, pagarà el sopar al qui ha fet la proposta. Jo hi he participat, no sense una mica de mandra. Vaig haver de buscar una petita carpeta vermella on guardo unes quantes fotos de color sèpia i triar-ne una.

En la imatge se’m veu amb un any i escaig, calculo, asseguda en una cadira en un carrer que no recordo, un dia que no recordo. Tanmateix, sóc capaç de reviure el moment en què la meua mare em posava el gorret de vellut blanc que duc al cap: me l’ajustava com una funda i després, primer un costat del cap i després un altre, m’allisava els cabells passant la mà per dintre. El soroll del vellut fregant els seus dits tan a prop de les orelles no m’agradava, però aguantava estoica la maniobra perquè, quan finalment em feia el llaç de seda blanca sota la barbeta, sentia la seua veu: ‘Però que guapa estààààs...!’ I jo saltava de la cadira i corria a mirar-me al mirall.

Al llarg de la vida anem omplint el disc dur de la memòria amb aquestes imatges, inventades o no. Com quan, agafada de la mà de la meua mare, una tarda de dissabte, vam anar a les firetes. Lleida en el tardofranquisme agonitzant, potser literalment. L’avinguda dels Campos on s’instal·laven les atraccions, el terra polsegós sense asfaltar. El soroll de les rifes, els núvols de sucre rosa i les mançanes amb caramel, que mai no em van agradar. Sé que les meues germanes rondaven per allí, també, però jo era molt petita i ma mare no em deixava la mà enmig de la gentada, mentre caminàvem pel passeig central. Ens vam aturar davant d’una carpa antiga, on hi havia una filera de gent esperant. El rètol de l’entrada, fet amb bombetes grogues, era ben explícit: “La mujer serpiente”.

De sobte ja érem a dins, dempeus, envoltades de gent. Devia ser l’atracció estrella d’aquell any. L’escenari semicircular i enfonsat ens mostrava el cap immòbil d’una  noia morena, que des del coll era una funda lluent verda i negra, estreta com un fanal; un tub-cos sense a penes moviment que s’allargassava cap al terra sense deixar-nos veure l’acabament, la impossible cua. El presentador portava un micròfon de cable a la mà i li anava fent preguntes. Recordo un sòrdid: “¿Tú no comes niños, no?” I la dona-serp, sense deixar de somriure: “No... como mucha fruta”. I tothom reia. Durant tota l’actuació no es va moure ni un mil·límetre. Encara ara no sé on era el truc.

Al final de l’actuació, per demostrar que aquell monstre estava entre nosaltres i no es tractava de cap holograma –cosa que sí que hagués estat sobrenatural donada la tecnologia de l’època- el presentador li feia preguntes relacionades amb el nombrós públic que la mirava. Una d’elles va ser: “Para ti, ¿cuál es la mujer más guapa del público?”. La serp-noia va mirar uns segons al voltant seu, enmig d’un silenci expectant. De sobte, va aturar la mirada en un punt fix i accentuant el somriure: “la señora rubia de la blusa de topos”. Totes les mirades van clavar-se en la meua mare, que va fer una rialleta entre avergonyida i satisfeta. Jo li vaig buscar la mà. Quan sortíem, en silenci, un home darrera nostre comentava que “se veía el tubito por detrás, en la cabeza, para darle oxígeno” i un noi jove amb barba li deia a la noia que portava del braç que tot plegat allò era un ‘joc de miralls’.

Pep Bras té raó quan diu que els records són sempre mentida, i la nena satisfeta del mirall recorda amb nitidesa inventada la maniobra dels dits àgils de la seua mare, perquè –diuen- amb dos anys no es recorda res. I la nitidesa augmenta en les paraules en castellà d’un monstre de fira que es va fixar en la bellesa d’una dona amb una brusa clapejada. Segurament el noi barbut que tenia pinta de córrer davant dels grisos tenia raó i tot era un joc de miralls, posats per fer creure allò que no era.

Els records que anem bastint deuen ser això. La nena del mirall s’ha fet gran a base de fer-ne jocs. I mentre es construeixen uns es destrueixen uns altres. Les vivències de l’adolescència, el primer petó, la joventut impetuosa, els fills i la maduresa les anem inventant i mitificant, com a defensa, perquè sinó tot seria molt més dur. Els jocs de miralls ens guarden de la intempèrie com la carpeta vermella guarda les delicades fotos antigues. I quan ja se’n té una bona col·lecció, de fotos i de vivències, ens adonem que continuem vivint en elles. Perquè els anhels, allò pel que lluitem, el que ens fa posar cada dia dempeus,  els construïm nosaltres amb l’esperança que esdevinguin realitat, malgrat el vent bufi massa sovint de cara. I la dona que sóc ara es mira al mirall i veu el joc d’uns fills sans que creixen, d’una feina digna, d’un nus que es desfà, d’una abraçada càlida que mai ha de faltar-li. I per darrere, sense que ningú se n’adoni, sota el gorret, pren oxigen.