Tendim encara a diferenciar l’esfera pública de la personal com si es tractessin de dues realitats paral·leles i en les quals ens hi podem moure de manera diferent i segura. Gran error. Des d'una realitat incontestable de crisi global, emergència climàtica, precarietat i empobriment de la majoria a base de l’enriquiment d’uns pocs, amb una economia de mercat cada cop més ineficaç i on una guerra al mig d’Europa provoca fam massiva i escassetat a la resta del planeta (no tremoleu cada vegada que us arriba la factura de la llum?), se’ns llencen missatges de resiliència i confiança per un futur millor que –forçosament!– ha d’arribar. I com s’ho farà per venir? Arribarà perquè nosaltres haurem après a ser més resilients, personetes de poca fe, perquè entendrem per fi que d’una crisi neix sempre una oportunitat, perquè estarem feliços i confiats malgrat fotre’ns de fred i treballar per sous de merda ja que, ànimes càndides, estar preocupats, tristos i deprimits és només culpa nostra. Perquè m’aclaparo per qualsevol rucada i, morta de por, em resisteixo a sortir de la meua zona de confort, i vosaltres de la vostra... si és que hi ha zones de confort d’algú.
El missatge “el millor està per venir” té una mala llet còsmica, perquè presuposa que el present –que, per altra banda és l’únic que tenim– és només una preparació (eterna, inacabable) cap a un demà que ens diuen que serà fantàstic. En el mentrestant, en el ara, cal que abracem les consignes –sigil·loses, tòxicament persuasives– per tal d’enfortir el nostre jo de veritat (?), el que encara no hem gosat mostrar per por, vergonya i prejudici, i ens creguem els gurus d’autoajuda, el mindfulness i l’atenció plena (“deixa la ment en blanc i relaxa’t”, i només els falta dir: “que no en tens ni idea”).
Es fa negoci del nostre estrès, angoixa, situació personal i solitud emocional d’una manera obscena. El pitjor del cas –i aquí rau el més gran dels perills– és que ens creiem que decidim per nosaltres mateixos. És el súmmum de la manipulació: ens sentim infeliços, frustrats, aïllats, incompetents i inútils, però estem convençuts que és per la nostra pròpia debilitat. En una societat laica, digitalitzada i –suposadament– informada... quant rèdit se li treu al concepte de culpa judeocristià: em mereixo el que em passa. Per això cal fer cas als qui en saben i posar-nos en les seues mans sanadores, que ens aportaran pau espiritual, ens ensenyaran a ser creatius, perquè no en som gens i ens mereixem la mediocritat vital que ens acompanya, recuperarem l’esperança d’una vida millor, de realitzar-nos –que algú m’expliqui la definició de 'realitzar-se'– i inclús ens ajudaran, perquè saben de tot, a trobar una parella que ens enamori i ens torni a fer sentir joves, guapos i desitjats.
Trobarem la pedra filosofal a fils de Twitter de gurus que ens saluden amb “Bon dia! Recorda que la teua #Felicitat només depèn de tu. Som-hi?”, a webs de creixement personal del “si tu pots, vols” i als llibres d’autoajuda que, malgrat ens culpabilitzen de les pròpies depressions i tristeses desapareixen de les lleixes de les prestatgeries com si els regalessin. Com tots sabeu, el canvi climàtic no existeix i la covid se l’han inventat les farmacèutiques alineades amb les empreses de nanotecnologia que ens implanten xips per tenir-nos controlats del tot... com si això els calgués.
I si la manipulació no fos prou pudent ens reafirmen en l’existència de l’amor romàntic –que si no tens parella o no en vols és perquè no ets digne de ser estimat– i creen apps perquè deixem d’estar sols i amargats i ens puguem fer fotos amb la nostra mitja taronja en una posta de sol i penjar-la a l’Insta, que això porta molts likes i, com tots sabeu, els “m’agrada” son la felicitat.
La satisfacció instantània és l’addictiva pastanaga del ruc. Les xarxes socials son un exemple de recompensa aleatòria que ens ajuda a passar el mentrestant –que per altra banda és l’únic que tenim, repeteixo– esperant un futur que mai arribarà. Un exemple clar és Tinder: es calcula que cada minut tenen lloc 1,5 milions de “swipes” (em refereixo al moviment lateral que fa el dit índex per passar d’un perfil a un altre). L’algoritme d’aquesta xarxa de cites –en contra del que es pensa– no ens apropa paulatinament als nostres gustos, que podria recollir mesurant el temps que dediquem a un perfil més que a un altre. No, estimats. Si així funcionés, es perdria aleatorietat, seria més entenedor i previsible, la seua utilització seria molt menys compulsiva i el temps d’ús de l’app, molt més curt. Per això, Tinder juga amb l’alternança d’apropar perfils més d’acord amb els nostres gustos i, de tant en tant, ens fot un estirabot presentant-nos un que res hi té a veure. Subtilment, i amb aquesta estudiada aleatorietat, ens manté clavats a la pantalla. Lliga el resultat de la recerca a un cert grau d’incertesa per l’usuari i ens fa néixer la addictiva possibilitat de sentir-nos encantats a vegades, decebuts unes altres.
L’objectiu final és que dediquem molt temps a fer recerques que no duen enlloc, ens pengem de Twitter i ens fem esclaus dels likes, subratllem amb colors frases brillants dels llibres d’autoajuda per recordar-los en moments de feblesa (que son culpa nostra sempre, recordeu) i, en el més trist i dramàtic dels casos, acudim a les teràpies pseudomèdiques si ens detecten una malaltia greu perquè els grans grups farmacèutics es volen enriquir a costa nostra a base d’enverinar-nos.
Mentre anem caient un a un a la peixera ens creiem lliures, perquè les parets son transparents. Ens creiem lliures malgrat la precarietat, l’aïllament i l’ansietat, perquè mirem on mirem, els altres fan com nosaltres. Aquell “pots arribar a ser allò que vulguis ser” que repetim com un mantra als nostres joves fabrica, tot sovint, adults frustrats, addictes al Tik Tok, les flors de Bach i l’astrologia.
És el mercat emocional, amics!
