Allò bo no es fa esperar

Confesso que miro poc la televisió. Segurament per falta d’interès, o de temps, o d’ambdós factors. Per això m’ha sorprès un article en premsa on s’explica que més del 60% dels programes emesos comencen  més tard de l’horari programat –TV3 també està inclosa, per la banda de la cua en el rànquing, però- i, paradoxalment (sic), els programes ‘de prime time’, com el Gran Hermano VIP, són els que s’inicien amb més retard. A vegades triguen vint minuts sobre l’hora prevista, fent bona la dita que ‘tot allò bo es fa esperar’.

Suposo, també des de la meua inòpia, que els espectadors habituals d’aquestes cadenes ja saben com va això, i durant aquells minuts de retard, tot esperant, aprofiten per parar taula, pintar-se les ungles, estendre una bugada, fer ús del matrimoni –que, guardeu-me de mentir, sovint sol ser un ús curt- o posar a dormir el nen. I així els usos dels fusos horaris adquireixen un matís líquid, davant la dictadura del rellotge en els informatius o en la ràdio.

Dec tenir una visió molt rígida d’aquest assumpte, però em molesta la poca puntualitat, en qualsevol àmbit. Sento una lleugeresa interior si el tren arrenca de l’estació quan toca, si l’avió aterra a l’hora prevista, si el dentista em fa esperar només deu minuts, si el meu fill gran torna ‘de marxa’ a l’hora convinguda. Aleshores, el gran desordre del món es fa de més bon portar, dins d’un caos menys caòtic. Sortosament, acudeixo a molt pocs casaments i encara menys d’eclesiàstics, però em treu de polleguera quan la núvia apareix mitja hora després d’haver tingut el nuvi amb cara de babau esperant a l’altar. Que jo no sé com el pobre noi no s’ho pren com un spòiler del que serà la seua vida futura. Però això és una altra història.

Perquè em molesta que em facin esperar, tendeixo a ser puntual a les cites, si no és per una causa major. Segurament no faig bé, i qualsevol coaching m’aconsellaria un lleuger retard, per crear una certa tensió que afavoriria la meva entrada triomfal. Si quedem a les nou, a les nou. Però tot sovint arribo la primera i em dóna temps a llegir al diari notícies freaks com aquesta que us explico, o com una altra, a la secció de política, que diu que les esquerres a Lleida no es presentaran a les eleccions municipals, amb data fixada cada quatre anys, sota cap marca blanca, no perquè no vulguin, sinó per falta de temps. Tan indiscutible és la puntualitat de la data de les municipals, com la que demostren els egos dels nostres polítics, que els impedeix, una vegada més, arribar com cal a la cita. A l’hora. Alhora.

Per això, la darrera vegada que vaig quedar amb algú, per evitar malentesos, per whatsapp, li vaig deixar molt clar: SÓC FASTIGOSAMENT PUNTUAL. Qui va rebre les feridores majúscules es va limitar a arribar mitja hora abans que jo, salvant-me de llegir absurdes excuses de mala praxis política que no convencen ningú. I des d’aquell vespre que no toco ni quarts ni hores.

Margarit sempre m’obliga a aturar-me

Si vull trobar què sóc no puc buscar

més que en dos llocs: la infància i ara que sóc vell.

És on la meva nit és neta i freda

com els principis lògics. La resta de la vida

és la confusió de tot el que no he entès,

els tediosos dubtes sexuals,

els inútils llampecs d’intel·ligència.

Aquest és un fragment del poema Identitat, inclòs en el nou poemari de Joan Margarit Des d’on tornar a estimar.

Margarit sempre m’obliga a aturar-me. A cada llibre, rebla una mica més el clau fins a tocar allò essencial que tots compartim, malgrat ens consti veure-ho. Després de No era lluny i difícil i Es perd el senyal, el poeta torna a posar música al pas dels anys, a les fractures de la vida, al fer-se vell amb dignitat i sense pressa. No és resignació, és acceptació tranquil·la, més palesa a cada llibre, a cada vers depurat i senzill. Es confessa hereu directe de Vinyoli –que va saber des d’on tornar a estimar, malgrat hagués de jugar tan males cartes- i ens diu que no hi ha un bon poema si no té el sentit comú que el sustenti. Margarit ens parla de la música, dels amics que se li moren, de les filles que se li han mort, de l’amor de la maduresa, de la Barcelona actual “maquillada com una mare morta”, i li surt l’arquitecte quan “somiava que havia de fer el càlcul/d’un edifici d’un miler de pisos”.

Records fugaços que retornen sempre passats pel tamís de la intel·ligència, la vida perd la linealitat acostumada per tornar-se un tot rodó, que Margarit veu amb ulls de voltor. La senectut culta malgrat “hi ha pocs llibres que encara m’enlluernin”, entenent la cultura com a eina de supervivència i la poesia com a eina per no deixar mai d’estimar.

Margarit sempre m’obliga a aturar-me. Apago el mòbil, oblido el temps i deixo la confusió de tot el que no entenc, dels tediosos dubtes i els inútils llampecs d’intel·ligència. Com en el poema Mare i fill, en què un nen camina unes passes darrera la mare i “ella no el veu. Com pot saber que hi és? Que el nen no és lluny? Tant, que no tornarà”. Em paro en sec perquè la part d’infantesa que penja encara de mi guanyi la distància perduda i s’aturi en sec, per abraçar-la. Margarit sempre m’obliga a aturar-me.

La neu al casc

Obro la finestra de l’habitació de bat a bat. Efectivament, l’espectacle és de postal. Encara falta estona per la matinada i la llum groga dels fanals li dóna al carrer emblanquinat un aire melancòlic que capturo amb la càmera del mòbil. Com a bona malalta de les xarxes socials, la penjo a twitter i a facebook i em poso els auriculars de la ràdio.

El petit es desperta, descalç i despentinat i mira pel finestral. —Neva, mare, constata desapassionadament. A cops me l’imagino com els nens de les pel·lis americanes, que frisen per sortir al carrer i baixar amb el trineu. Però aquest catalanet de vuit anys es beu el suc de taronja mentre mira la tele. Què hi farem.

Per la ràdio avisen que si s’ha de sortir es faci amb precaució més aviat del normal, perquè es preveuen retencions i carreteres tallades. La nevada s’allargarà tot el matí. M’arriba un correu electrònic de l’escola avisant que s’han suspès les classes. Es queden a casa. Sortiré sola. Millor.

Avaluo les meues possibilitats traient el cap per la finestra. Els cotxes llisquen per les rampes amunt, amb dificultat, quan surten del garatge. El meu és a peu pla. Molt serà que no pugui. Amb anorac, guants i gorra petonejo els plançons –el gran torna a ser viu, també- i els dic que facin bondat. Obro la porta del garatge. El meu petit cotxe groc em té por. Els fars em mirem suplicant-me que no li faci fer, que relliscarà allà fora. Jo faig com si fos només un cotxe i l’engego. Obedient, em treu del garatge, i enfilem, un quart d’hora abans de l’habitual, el camí cap a la feina. A la carretera secundària i solitària que m’hi du ha començat a agafar la neu. Circulo amb els fars, a trenta per hora, amb les volves de neu que cauen silenciosament damunt del capó. El termòmetre exterior del cotxe marca un -3º vermell i intermitent.

Just me’l trobo al mateix revolt de sempre. Un operari que controla el trànsit escàs del camí, perquè s’està construint un pont i, de tant en tant, dóna pas alternatiu amb un senyal d’stop o circuli. Sempre és el mateix. Porta guants i passamuntanyes i, a base de dies, ja ens saludem amigablement. Avui, em fa senyal que m’aturi amb la mà i s’apropa. Porta el casc ple de neu. Baixo la finestra del cotxe.

S’abaixa el passamuntanyes i amb un castellà tancat i somriure tímid em diu que després del revolt vigili, que a causa de les obres s’ha fet un clot que s’ha emplenat de neu i que ell m’indicarà què he de fer per no passar-hi. Li dono les gràcies amb incredulitat. Pujo la finestreta del cotxe l’interior del qual s’ha gelat durant la conversa. L’home em guia amb solvència i, un cop passat el solc perillós, s’acomiada amb la mà. Pel retrovisor, mentre m’allunyo lentament, veig que ha aturat una furgoneta per indicar-li, suposo, el mateix que a mi. Encara no ha sortit el sol, però clareja entre la neu.

Quan al migdia torno de camí a casa, el sol llueix, el vent bufa i la neu ha quedat amuntegada a les voreres del camí, adquirint tonalitats marronoses. L’home segueix allí, em veu i em saluda. El forat ha estat senyalitzat convenientment. Em dóna pas. Ignoro si saluda tothom, però sense passamuntanyes, a mi em regala una rialla ampla. Calculo les hores que fa que hi és. Avui nevava i ara fa vent. A vegades plou, i hem estat quinze dies amb boira espessa. L’hivern a la plana es cru. Sempre el veig allà plantat, amb el casc i els senyals, l’armilla reflectant i les botes.

Quan arribo a casa, miro els diaris digitals, que ens ofereixen centenars d’imatges de la neu, des de les bucòliques fins les còmiques, com la d’un conductor intentant posar les cadenes a les rodes del seu cotxe mirant un tutorial al youtube del seu mòbil. Però, com ja suposareu, si em fessin triar a mi la imatge del dia seria la de l’home prim de mitjana edat amb neu al casc, que tímidament, des de la més crua de les intempèries, mirava que cap dels conductors còmodament calefaccionats prenguéssim mal. Perquè és la seva feina. I la fa amb una rialla. I mentre miro notícies, piulades i incidències, penso que no tinc dret a queixar-me ni una mica així.

Quan la teoria falla

Fa catorze anys, en una escola pública d’un municipi del Segrià. A la classe dels Dofins, de P-3, la mestra es posa al final de la classe i crida, enriallada, dos nens perquè es posin davant de tothom, palplantats d’esquena a la pissarra, un al costat de l’altre. Els dos petits, tímids i callats, obeeixen. Els altres nens i nenes els miren, asseguts en els minúsculs pupitres.

El Mamé -diminutiu de Mahadmadou- i el Carles són un al costat de l’altre, vergonyosos i somrients, en veure que la mestra els pica l’ullet. Ella pregunta a la resta dels companys:

—Quina diferència hi ha entre el Mamé i el Carles?

Es fa un silenci de deu segons. S’escapen rialletes d’incomprensió. Els petits miren alternativament els dos nens i la mestra, amb ulls de plat. Algun de més inquiet s’aixeca i els mira als dos de dalt a baix, per descobrir on es la trampa del joc. No troba res i torna a asseure’s. Els dos petits, tranquils de mena, continuen plantats, amb sengles bates de quadres verds, botonades de dalt a baix, amb el nom brodat a la part esquerra del pit. La mestra insisteix:

—No hi veieu res diferent? Res?

Els Dofins murmuren, es pregunten els uns als altres, es posen dempeus per tornar a observar els dos petits del davant, que aguanten estoicament. Després d’uns minuts eterns, la Irene aixeca la maneta per demanar paraula:

—Jo ja ho sé, senyoreta! El Carles és més alt!

Actualment, el Mamé i el Carles són dos adolescents que estudien primer de batxillerat en un institut públic, amb altres nois i noies d’orígens diversos. Se saluden amb un ‘hola, tio’, parlen un lleidatà marcat i ja no porten bata. El Carles continua sent una mica més alt que el Mamé. I el Mamé continua tenint la pell tan negra com quan feia P-3, perquè els seus pares van néixer a Gàmbia i van establir-se al poble, on han tingut quatre fills.

Els dos nois cada any veuen com, quan arriba el temps de collir la fruita, la plaça del poble es converteix en improvisat campament a l’aire lliure de joves subsaharians, no gaire més grans que ells, esperant cada matí que el pagès passi amb el cotxe i els reculli, o no, per guanyar-se el jornal al camp. Tenen la pell tan negra i les dents tan blanques com el Mamé, però estan en un lloc diametralment oposat, a l’altre costat del mirall.

Francesc Serés, en el seu llibre La pell de la frontera, ens parla directament de la sort o la dissort dels que venen a casa nostra, del Senegal, Algèria, Romania o Xina, als pobles agrícoles del Baix Segrià o de la Franja, a la recerca d’una oportunitat que no troben allà on han nascut. Amb agudesa d’antropòleg, ens interroga a nosaltres a través dels immigrants, ens col·loca un mirall al davant i ens obliga a aguantar la mirada a cada diàleg, a cada paràgraf. Quan a penes es coneixia el fenomen de la globalització, nosaltres ja hi convivíem i els nostres fills en són fruit, malgrat que, quan passem per la plaça, ens dolgui mirar directament els sacs de dormir, les mudes esteses al sol, les garrafes d’aigua al costat de la font.

‘Teoritzem i llegim els metres de prestatgeria d’antropologia postmoderna que calgui, ens empassem coll avall la societat líquida, la pluriculturalitat i tots i cadascun dels neologismes que s’encunyen, però, després, un home et dóna el passaport que porta dins dels pantalons embolicat amb una bossa de plàstic, suada, una bossa que put perquè la suor put, la roba put i els camps puden. I la teoria falla’.

La nostra mirada travessa una frontera invisible, que Serés estripa com un tel per col·locar-nos en la part incòmoda, on les diferències no són ni de color de pell ni d’alçada, sinó una simple qüestió de sort, que l’arribada de la crisi ha fet de més fàcil comprensió. Per què ells i no nosaltres.