La neu al casc

Obro la finestra de l’habitació de bat a bat. Efectivament, l’espectacle és de postal. Encara falta estona per la matinada i la llum groga dels fanals li dóna al carrer emblanquinat un aire melancòlic que capturo amb la càmera del mòbil. Com a bona malalta de les xarxes socials, la penjo a twitter i a facebook i em poso els auriculars de la ràdio.

El petit es desperta, descalç i despentinat i mira pel finestral. —Neva, mare, constata desapassionadament. A cops me l’imagino com els nens de les pel·lis americanes, que frisen per sortir al carrer i baixar amb el trineu. Però aquest catalanet de vuit anys es beu el suc de taronja mentre mira la tele. Què hi farem.

Per la ràdio avisen que si s’ha de sortir es faci amb precaució més aviat del normal, perquè es preveuen retencions i carreteres tallades. La nevada s’allargarà tot el matí. M’arriba un correu electrònic de l’escola avisant que s’han suspès les classes. Es queden a casa. Sortiré sola. Millor.

Avaluo les meues possibilitats traient el cap per la finestra. Els cotxes llisquen per les rampes amunt, amb dificultat, quan surten del garatge. El meu és a peu pla. Molt serà que no pugui. Amb anorac, guants i gorra petonejo els plançons –el gran torna a ser viu, també- i els dic que facin bondat. Obro la porta del garatge. El meu petit cotxe groc em té por. Els fars em mirem suplicant-me que no li faci fer, que relliscarà allà fora. Jo faig com si fos només un cotxe i l’engego. Obedient, em treu del garatge, i enfilem, un quart d’hora abans de l’habitual, el camí cap a la feina. A la carretera secundària i solitària que m’hi du ha començat a agafar la neu. Circulo amb els fars, a trenta per hora, amb les volves de neu que cauen silenciosament damunt del capó. El termòmetre exterior del cotxe marca un -3º vermell i intermitent.

Just me’l trobo al mateix revolt de sempre. Un operari que controla el trànsit escàs del camí, perquè s’està construint un pont i, de tant en tant, dóna pas alternatiu amb un senyal d’stop o circuli. Sempre és el mateix. Porta guants i passamuntanyes i, a base de dies, ja ens saludem amigablement. Avui, em fa senyal que m’aturi amb la mà i s’apropa. Porta el casc ple de neu. Baixo la finestra del cotxe.

S’abaixa el passamuntanyes i amb un castellà tancat i somriure tímid em diu que després del revolt vigili, que a causa de les obres s’ha fet un clot que s’ha emplenat de neu i que ell m’indicarà què he de fer per no passar-hi. Li dono les gràcies amb incredulitat. Pujo la finestreta del cotxe l’interior del qual s’ha gelat durant la conversa. L’home em guia amb solvència i, un cop passat el solc perillós, s’acomiada amb la mà. Pel retrovisor, mentre m’allunyo lentament, veig que ha aturat una furgoneta per indicar-li, suposo, el mateix que a mi. Encara no ha sortit el sol, però clareja entre la neu.

Quan al migdia torno de camí a casa, el sol llueix, el vent bufa i la neu ha quedat amuntegada a les voreres del camí, adquirint tonalitats marronoses. L’home segueix allí, em veu i em saluda. El forat ha estat senyalitzat convenientment. Em dóna pas. Ignoro si saluda tothom, però sense passamuntanyes, a mi em regala una rialla ampla. Calculo les hores que fa que hi és. Avui nevava i ara fa vent. A vegades plou, i hem estat quinze dies amb boira espessa. L’hivern a la plana es cru. Sempre el veig allà plantat, amb el casc i els senyals, l’armilla reflectant i les botes.

Quan arribo a casa, miro els diaris digitals, que ens ofereixen centenars d’imatges de la neu, des de les bucòliques fins les còmiques, com la d’un conductor intentant posar les cadenes a les rodes del seu cotxe mirant un tutorial al youtube del seu mòbil. Però, com ja suposareu, si em fessin triar a mi la imatge del dia seria la de l’home prim de mitjana edat amb neu al casc, que tímidament, des de la més crua de les intempèries, mirava que cap dels conductors còmodament calefaccionats prenguéssim mal. Perquè és la seva feina. I la fa amb una rialla. I mentre miro notícies, piulades i incidències, penso que no tinc dret a queixar-me ni una mica així.