Quan la teoria falla

Fa catorze anys, en una escola pública d’un municipi del Segrià. A la classe dels Dofins, de P-3, la mestra es posa al final de la classe i crida, enriallada, dos nens perquè es posin davant de tothom, palplantats d’esquena a la pissarra, un al costat de l’altre. Els dos petits, tímids i callats, obeeixen. Els altres nens i nenes els miren, asseguts en els minúsculs pupitres.

El Mamé -diminutiu de Mahadmadou- i el Carles són un al costat de l’altre, vergonyosos i somrients, en veure que la mestra els pica l’ullet. Ella pregunta a la resta dels companys:

—Quina diferència hi ha entre el Mamé i el Carles?

Es fa un silenci de deu segons. S’escapen rialletes d’incomprensió. Els petits miren alternativament els dos nens i la mestra, amb ulls de plat. Algun de més inquiet s’aixeca i els mira als dos de dalt a baix, per descobrir on es la trampa del joc. No troba res i torna a asseure’s. Els dos petits, tranquils de mena, continuen plantats, amb sengles bates de quadres verds, botonades de dalt a baix, amb el nom brodat a la part esquerra del pit. La mestra insisteix:

—No hi veieu res diferent? Res?

Els Dofins murmuren, es pregunten els uns als altres, es posen dempeus per tornar a observar els dos petits del davant, que aguanten estoicament. Després d’uns minuts eterns, la Irene aixeca la maneta per demanar paraula:

—Jo ja ho sé, senyoreta! El Carles és més alt!

Actualment, el Mamé i el Carles són dos adolescents que estudien primer de batxillerat en un institut públic, amb altres nois i noies d’orígens diversos. Se saluden amb un ‘hola, tio’, parlen un lleidatà marcat i ja no porten bata. El Carles continua sent una mica més alt que el Mamé. I el Mamé continua tenint la pell tan negra com quan feia P-3, perquè els seus pares van néixer a Gàmbia i van establir-se al poble, on han tingut quatre fills.

Els dos nois cada any veuen com, quan arriba el temps de collir la fruita, la plaça del poble es converteix en improvisat campament a l’aire lliure de joves subsaharians, no gaire més grans que ells, esperant cada matí que el pagès passi amb el cotxe i els reculli, o no, per guanyar-se el jornal al camp. Tenen la pell tan negra i les dents tan blanques com el Mamé, però estan en un lloc diametralment oposat, a l’altre costat del mirall.

Francesc Serés, en el seu llibre La pell de la frontera, ens parla directament de la sort o la dissort dels que venen a casa nostra, del Senegal, Algèria, Romania o Xina, als pobles agrícoles del Baix Segrià o de la Franja, a la recerca d’una oportunitat que no troben allà on han nascut. Amb agudesa d’antropòleg, ens interroga a nosaltres a través dels immigrants, ens col·loca un mirall al davant i ens obliga a aguantar la mirada a cada diàleg, a cada paràgraf. Quan a penes es coneixia el fenomen de la globalització, nosaltres ja hi convivíem i els nostres fills en són fruit, malgrat que, quan passem per la plaça, ens dolgui mirar directament els sacs de dormir, les mudes esteses al sol, les garrafes d’aigua al costat de la font.

‘Teoritzem i llegim els metres de prestatgeria d’antropologia postmoderna que calgui, ens empassem coll avall la societat líquida, la pluriculturalitat i tots i cadascun dels neologismes que s’encunyen, però, després, un home et dóna el passaport que porta dins dels pantalons embolicat amb una bossa de plàstic, suada, una bossa que put perquè la suor put, la roba put i els camps puden. I la teoria falla’.

La nostra mirada travessa una frontera invisible, que Serés estripa com un tel per col·locar-nos en la part incòmoda, on les diferències no són ni de color de pell ni d’alçada, sinó una simple qüestió de sort, que l’arribada de la crisi ha fet de més fàcil comprensió. Per què ells i no nosaltres.