Tinc cobertura, doncs existeixo

Hola, bloggies.

En aquest any 2007 que ja deixem enrere es van acomplir els 50 anys de la publicació d'un llibre realment singular i que segurament molts de vosaltres coneixeu: Mitologies, de Roland Barthes. Barthes va ser un semiòleg i sociòleg reconegut, just quan aquestes disciplines estaven en la seva fase més embrionària, i un prolífic assagista amb una inusual capacitat per desgranar tots els vicis de la societat que li va tocar viure, i més que això, va donar les pautes per a que les societats futures puguessin reconéixer els seus propis mites contemporanis. Mitologies és el llibre més popular i entretingut de la seva vasta obra literària i en ell, l'intel.lectual es presenta com humorista i escriptor: la nostra vida quotidiana es nodreix de mites, que, com a bon semiòleg, converteix en "signes" de la cultura de masses a la qual li dedica una crítica acarnissada. El 1957, els llocs comuns "deconstruïts" per Barthes van ser, entre altres, les pel.lícules de romans, el bistec amb patates, l' strip-tease, el nou Citroën (era gavatxo, l'home), la fotogènia electoral, el plàstic, la lluita-lliure, el turisme, el rostre de Greta Garbo...denunciant de manera divertida i entenedora com cada cultura petit-burgesa mistifica aquestes icones per donar-los naturalesa universal.

Tot aquest rotllo intel.lectualoide que us acabo d'endinyar i que m'ha fet venir son inclús a mi ve a tomb perquè des de la publicació d'aquest llibre s'han anat afegint noves icones a mesura que la nostra societat occidental, sempre mirant-se el melic, en creava de noves. Per exemple (i aquí que tothom afegeixi les que vulgui): el Prozac, el menjar macro-biòtic, la joventut eterna a cop de bisturí, la noció d'aldea global, les models anorèctiques, el turisme "autèntic" de la guia Trotamundos, el perill islamista, la preocupació pel medi ambient (el cotxe elèctric vs. Citroën), l'esclavitud del mòbil.

I vet aqui on volia jo anar a petar: EL MÒBIL. Aquest bonic aparellet que duc sempre a la bossa, a la butxaca o, ho confesso, quan no porto ni una cosa ni una altra me l'he arribat a enganxar a l'escot (sense "r"), ja fa tres dies que no emet cap tipus de so. No he rebut cap trucada, no m'han enviat cap sms, no fa cap paper. Me'l miro amb preocupació de mare amatent, per si s'ha avariat, per si li falta bateria, per si el so s'ha desconnectat, per si el vibrador se n'ha cansat. Sembla tot en ordre. Però ell roman en silenci, com un anacoreta que ha decidit fer vaga existencial, castigant-me amb la seva indiferència i fent que, a mesura que el seu posat absent es perllonga en les hores, la meva identitat es dilueixi, s'evapori. Aquest invent que tan bo és per enviar un missatge d'amor com per activar una bomba a distància m'està convertint en un ectoplasma. Salveu-me, si-us-plau. Envieu-me qualsevol cosa: una perduda, un missatge nyonyo de nadal, un comentari de mal gust...m'és igual. Doneu-me el ferro roent en el qual poder agafar-me desesperada i arribar al 2008 amb una consistència el més semblant possible a la humana. Necessito que em soni el mòbil...necessito ser algú.

I mentre espero que us apiadeu de mi us diré que el pobre Barthes va morir el 1980 a Paris atropellat per una camioneta de bugaderia, just quan tornava d'un dinar amb François Mitterrand. Aquesta circumstància va ser ocultada per la premsa per a evitar que s'acusés al polític de "gafe". Avui dia això hagués estat impossible: segur que qualsevol hagués filmat l'incident utilitzant el video del seu mòbil.

El Sabina no suporta el rap

Ara resulta que als que no ens agrada el nadal som uns pedants perquè es veu que va haver una època que no era correcte que t'agradés però en els temps que corren queda com a més cool que t'agradin encara que sigui perquè no saps el perquè però el cas és que a mi que sempre aquestes festes m'han fotut tres patades a la panxa des de ben petiteta jo és que tinc aquest caractot amb això m'assemblo a mon pare i a més vinc de família més aviat descreguda doncs resulta que ara queda com a pedant dir que no t'agrada quan realment no t'agrada i què voleu que us digui però si em repategen aquestes festes se me'n fot que sigui snob però us ho dic ben clar NO M'AGRADEN I JA ESTÀ i no suporto igual que el Sabina no suporta el rap no suporto els dinars familiars de sobre-taula inacabable que quan t'aixeques de la cadira a les deu de la nit portes una castanya que no es pot aguantar i has d'estar entomant les bromes d'aquell tiet solter que si no et fa conyetes contínuament sembla que no pugui viure i els àpats pantagruèlics que ni amb 300 quilos de bicarbonat s'acaben de pair i els sopars d'empresa en restaurants abarrotats que et foten 60 euros per un menú del dia i els cambrers estan de mala hòstia perquè no s'aclareixen i els clients van tots amb el morro calent i es posen pesats i després als pubs de copes que qui no s'enrotlla amb el conserge de l'empresa es passa per la pedra a la comptable i a l'endemà et voldries morir i vas a treballar amb ulleres fosques per la ressaca i perquè tens l'esperança que ningú recordi res de res gràcies al torrat que vau agafar tots però mai s'acompleix el desig i encabat aquella xominada de l'amic invisible que si et negues a participar ets l'estranyot de la colla i resulta que has de fer un regal que no passi de 6 euros que voldria saber jo què cony compro per 6 euros i potser t'ha tocat el nebot adolescent que si no li regales una Nintendo s'ho passarà tot pel folre i aquelles pistes que has d'anar deixant abans de lliurar el regalet fent-te el graciós i l'enginyós quan no ets ni una cosa ni l'altra i quan desemboliques el teu punyetero regal resulta que és un gos miniatura de plàstic imitació figuretes de Lladró que no saps el que fa més ràbia si les originals o les que vénen als xinos i quan mires el gos donant-li el tomb resulta que també porta esculpits els cataplins i just en la meitat d'un cataplin i l'altre porta aquella línia sobre-surtint què és per on treuen el motllo però has de fer bona cara i dir que t'agrada molt i quan vas al Carrefour has de fer dues hores i mitja de cua amb trenta carros plens al davant teu amb un mal de cames que et fa sortir varices i sentint aquelles nadales pel fil musical que n'hauria per matar al paio que ha fet la selecció barrejant Los peces en el río amb La Mare i el fillet estan mig morts de fred que et fa venir un mal rotllo imaginant-te aquell rorro tot despulladet dins d'un cabàs de palla amb el que arriba a picar la palla a l'esquena i tot envoltat de neu i tu allí aguantant metxa mentre el calb de davant s'està barallant amb la dona perquè li diu que li ha comprat massa joguines a la néta i la senyora respon tota xula que nuestra Yessica quería dos Barbies y no le vas a haser un feo a la niña pobresita que son los Reyes Magos i aquelles cavalcades amb el Baltasar embetumat per l'amor de Déu poseu un negre de veritat no serà que a Lleida no n'hi hagi i ja no us parlo de la nit de Cap d'Any con las Uvas de TVE que surt un tio amb una capa espanyola que sembla que t'estigui felicitant l'any el Cristopher Lee disfressat de dràcula per l'amor de Déu penso anar-me'n a dormir a les onze i el coi de llumets de nadal per tot arreu que vas caminant pel carrer major i sembla que estiguis a dins de la nau de 2001 Odissea en el Espacio que tens la impressió que de cop i volta sentiràs la veu en off de Hall 9000 dient-te esta nave se autodestruirá dentro de 3o segundos i tu penses pues bueno vale pues no estaria del tot malament i a la millor se'm farien més curtes aquest cony de festes que no sé si us ho he dit però no les suporto o sigui que a mi deixeu-me estar.

El Nadal retallable

La corsetera que té una relació amb Freddy Mercury d'amor-odi i que ja us va ser presentada en un post anterior, atèn un comercial. En aquest univers de blondes, puntilles, mitges de randa i picardies de seda salvatge la major part dels representants són homes. Com més qualitat tingui el producte, com més primera marca sigui, com més preus astronòmics tingui, més presència masculina. En canvi, quantes vegades us heu trobat un home darrera el taulell venent sostenidors? Misteri insondable, deixo la resposta en mans dels especialistes amb mercadotècnia o a les del senyor de l'ajuntament del meu poble que l'altre dia posava els llums de nadal als soferts arbres de la plaça i que fa pinta de ser molt espavilat.

El comercial és alt, guapo, jove, simpàtic i discret. Espera amb educació que la botiguera vagi atenent els clients, amb el mostrari escampat en un dels taulells. Quan ja estan a punt d'acabar amb la col.lecció primavera-estiu, entra un home acompanyat del seu fill de sis o set anys. L'individu en qüestió: 45 anys, mans inequívoques de pagès, una sola cella, abundant cabell negre crespat i pell recremada per moltes hores de sol i tractor.

-Bones tardes.
-Hola, digui'm.
-A vere, noa, vui un traje complert.
-Vol dir un conjunt de samarreta i slip per a vostè?
-No, sustens i calces per la parenta. Que se'l pugo posar per tot portar. De popes fa més o menys com tu. De cul, una mica més. No me dongos les calces de coll de cisne. Baixes. Si m'agraden te n'agarraré tres o quatre, que les calces se les cànvie més sovint que lo de dalt.

La corsetera sospira. No serà una venda fàcil. Mentre li ensenya pacientment tot el gènere de la botiga mira de cua d'ull al marrec que tafaneja uns catàlegs de la col.lecció de nadal on surt una guapíssima model en, òbviament, roba interior.

-Mira, pape, unes tangues...ji, ji i un biquini transparent...puc agarra'n un, pape?
-Sí, agarra'n que n'hi ha molts. No, aquestes calces son massa altes, li arribaran a les popes. No, aquestes en té un futimé, no,aquest sosten no se me'l fumbrà que me la conec...

El comercial i la corsetera es llancen mirades de complicitat. La dona continua desmuntant la botiga, infructuosament.

-Noa, vec que no em captes. M'assembla que no farem fira, goita.

-Ja ho veig, em sap greu, però pel que veig no tinc el que vostè vol.

-Bueno, un altre dia sirà. Au, passi-ho bé.

-Adéu, bona tarda.

Quan el pare i el fill caminen cap a la porta, el nen, catàleg en mà, s'adreça a son pare:

-Pape...puc retallar aquesta xiqueta i posar-la al belem de casa?

-Sí, fill. Que quedo ben bunic.

Es tanca la porta. El comercial i la corsetera s'han d'asseure en sengles cadires per controlar l'atac de riure. Quan s'han eixugat les llàgrimes, tots dos convenen en que la interdisciplinarietat sempre és enriquidora, que cadascú celebra el nadal com vol i que què carai haurà demanat aquest nen als Reis Magos.

QUIM VILA

El noi de la foto, que ens dedica aquesta rialla sardònica, mirada de nen entremaliat, posat guitarrer i sabatilles de Fido Dido és el QUIM VILA. Però el Quim és un munt de coses més: és un compositor amb una solidíssima formació musical, autor de cançons amb connotacions jazzístiques, la lletra de les quals són fruit d'un enginy i i una capacitat d'aprehensió de la realitat realment fora del comú. Si això no fos prou, el Quim és un excel.lent monologuista: a cavall entre la fiblada irònica del mestre Capri i el corrossiu discurs de Pepe Rubianes, el Quim, sense deixar de tenir una empremta molt personal, es mou entre el difícil equilibri de l'actor teatral que monologa a l'escenari i unes acuradíssimes interpretacions musicals, acompanyat d'una banda de joves i solvents músics. I tot això ho fa traspuant naturalitat, barrejant enmig d'un acurat guió falques improvisades, espontànies, desternillants.

Aquests dies el podeu veure al Sant Andreu Teatre, a Barcelona, amb l'espectacle "Quan l'alegria és a la sala, la tristesa puja l'escala". Des d'aquest mateix blog teniu el link a la seva pàgina web, on hi trobareu tota la seva trajectòria professional i us podreu fer una idea, llegint els seus textos, del seu tarannà com a creador, com a músic, com a persona. És a més a més molt pencaire: col.labora a Catalunya Ràdio, a RAC 105, a 8tv acompanyat de la seva inseparable guitarra.

Aquesta entrada que esteu llegint, com segurament la vostra sagaç intel.ligència ja haurà desxifrat, és absolutament subjectiva, partidista, parcial. De fet, totes les entrades que surten en aquest bloquet ho són (es pot ser totalment objectiu, d'altra banda?), però així com en els altres "post" em mou més la mala llet, la discrepància i les ganes de tocar (una mica, només una mica) la pera, aquestes línies estan escrites des de la meva més profunda admiració.

El Quim s'està obrint pas pel difícil món de la creació artística i musical en català a cop de pur talent, sense renunciar a la seva causticitat, el toc gamberro, la ironia més pura, l'ocurrència més ràpida i mordaç, sense respectar el que és el políticament correcte. I amb la seva simpatia natural es posa el públic a la butxaca, se'ns posa a la butxaca, i nosaltres, des dels seients, no podem fer altra cosa que riure amb ell, identificar-nos-hi, fruir de la seva música.

El dia que vam anar-lo a veure al teatre, tot i estar mig engripat, ho va donar tot. Al sortir, només feia que sentir comentaris elogiosos del públic que anava marxant. Tal com ell diu: "som un puto escupitajo enmig del univers". I sí, clar que ho som, però durant les dues hores generoses que va durar l'espectacle, aquell puto escupitajo va ser realment feliç.

Ah, i a més, jo que he tingut la sort de poder parlar amb ell en dues o tres ocasions, us puc dir que és encantador. (Quim, guapo, ja parlarem, però aquest darrer paràgraf ja és un altre preu).

El crucial tema de la llengua (o no s'hi val a dir marques).

L'home-recentment-separat va entrar al flamant edifici de la Llar d'infants per recollir la seva filla. Com cada dia, a les quatre en punt de la tarda. Recorregué el passadís al fons del qual a la dreta s'obria la porta que duia a la sala de "psicomotricitat". Allí guardaven els nens que eren recollits a l'hora de la migdiada. En la paret del passadís un mural d'un metre quadrat amb unes lletres naïf: "Ara treballem el color vermell". A sota del títol, quinze siluetes en forma de conill idèntiques, amb el nom d'un nen diferent, recobertes de ratllotes de Plastidecor rogenc, unes que anaven cap aquí, les altres cap allà, tots els conills ratllats, cap totalment cobert, totes les ratlles sobre-surtint de les figures, més a fora que a dintre. L'home-recentment-separat pensà que mai havia vist un conill de color roig, però que tampoc calia amoinar-s'hi gaire: la seva princesa de dotze mesos no sabia què era un conill, què era el color roig i si la seva maneta havia premut un Plastidecor era perquè la mà de la mestra li premia la seva.


Entrà a la sala. La mateixa flaire de cada dia: pudor de caca, bolquer pixat, caldo de pollastre i colònia Nenuco. Les dues cuidadores estaven assegudes a terra, amb l'esquena recolzada a la paret de l'esquerra de la porta. Anaven vestides amb la mateixa bata de coloraines, que els donava una aparença semblant al pallasso de l'anunci de Micolor (si lavas con Micolor, el payaso está contento porque los colores duran). L'home murmurà un "bona tarda" poc convençut. Les dues noies no devien passar dels vint anys. La que duia un piercing a la cella dreta aixecà el cap arrossegant un "holaaaaa" desganat. Per la forma de vocalitzar la consonant l'home-recentment-separat deduí que també portava un piercing a la llengua.


Mirà al voltant. Set o vuit criatures estaven escampades aquí i allà, sense fer soroll. Dos nadons dormien en una hamaqueta, els altres, desperts, manipulaven cotxes, pilotes, o es mossegaven el puny de la bata. Alguns encara duien el pitet brut de l'hora de dinar. Veié la seva princesa, asseguda al terra, amb un conill (un altre!) de peluix, semblant al de Duracell (y duran y duran y duran). La nena aixecà el capet amb dues trenes negres, lluents i gruixudes que son pare li feia cada matí. Son pare havia après a pentinar-la feia tot just dos mesos, quan la mare de la nena havia fugit amb un japonès que havia conegut per internet, que s'estava fent ric venent no se sap quines ocultes propietats de l'aigua. D'un dia per l'altre l'home s'havia vist sol, pentinant trenes, i buscant a corre-cuita una guarderia per aparcar la seva pocahontas. La nena veié son pare i somrigué. S'aixecà amb dificultat i caminà a abraçar el seu papa, com en un anunci de bolquers (duerme tranquilo y seeeeco, Ausonia noooche lo absorbe toooodo). Del nas de la nena sortien dos macarrons verds i espessos, que saldrocaven al ritme de les seves passetes vacil.lants. "Ui, quins mocs!"-exclamà el pare-recentment-separat. La Micolor dels piercings s'aixecà amb un Kleenex a la mà:"-és que eshtan tots reshfriats..! Tots niquitoshos, pare...i amb unesh iaganyes..! nomesh fem que anar a la pica a limpiar-lish la caretaaaa...! Shuper fort...". Li eixugà a la nena els mocs amb el mocador i tot seguit a un altre nen i amb el mateix mocador, li netejà els ulls. L'altra Micolor mogué lleugerament el cap, espectadora passiva, i aquest moviment va dissipar a l'home la sospita cada cop més creixent que la bata asseguda a terra no fos un cadàver.


El pare agafà la nena amb braços, murmurà un "bon cap de setmana" apressat, recorregué el passadís gairebé corrent, sortí a l'exterior i emplenà els pulmons d'aire fred i net. Mentre carregava la nena a la cadireta del cotxe va pensà que trucaria immediatament a l'estirada de la seva sogra, que des de que la filla li havia marxat amb el "xino" es mostrava una mica més propera al gendre, s'empassaria l'orgull i li demanaria que renunciés a les classes de tai-chi, a les xerrades esotèriques, als viatges amb les seves amigues enjoiades i li guardés la nena. La néta.

Perquè l'home-recentment-separat podia ser capaç d'obviar els conills clònics de color roig, les aules poc ventilades, els cadàvers inerts de Micolor, els Kleenex polivalents i els piercings a les celles. Però el que no toleraria mai, però mai, és que la seva pocahontas aprengués a parlar a partir d'una llengua foradada (parla shenshe vergonia, parla amb yibertat..).

"Saps..? és que jo escric..."

El 2007, encara que no tothom vulgui acceptar-ho, està essent un annus horribilis per a la producció literària en català. Tres guardons amb força reconeixement (El Prudenci Bertrana, el Documenta i L'Odissea) han quedat deserts. Els organitzadors i membres dels jurats, segons recull la premsa, no volen sentir a parlar de cap crisi, "el que passa és que cada vegada hi ha més gent que escriu i els jurats dels premis som cada cop més exigents" (Emili Teixidor dixit). A mi em sembla aquesta afirmació contradictòria en ella mateixa, perquè, si la qualitat literària no ha baixat respecte a anys anteriors, tal com ens volen fer creure, el fet que hi hagi major quantitat d'obres a concurs ha de propiciar un assortiment més florit per triar guanyadors, malgrat el llistó estigui molt alt. Ves que no ens passi als catalans el mateix que d'aquella manera tan gràfica va descriure Juan Marsé en el premi Planeta 2005: "El nivel es muy bajo, incluso subterráneo en algunos tramos" quan se li va atorgar el guardó a la Mari Pau Janer (casada amb el doctor/comte Corbella/Dràcula).

Si parlem del tema "artístic" globalment, i a risc de barrejar ous i castanyes, estareu d'acord en que avui, qui més qui menys busquem obtenir el nostre particular minut de glòria pels més que nombrosos canals que s'ofereixen. Des del concurs de bellesa (perdó, en diuen "càsting de models") que se celebra al meu poble des de fa dos anys, fins a l'infumable "Supermodelo 2007"; des dels concursos de música en ràdios locals fins a l'enèssima edició d' O.T.; des de les més locals concurrències literàries fins al premi Cervantes. Tots tenim un actor, un cantant, un poeta, un novel.lista en el nostre interior, i com que la ignorància és molt atrevida i les possibilitats de posar-la de manifest molt nombroses, la proliferació és més que notòria, contribuïnt finalment a que, tot plegat, esdevingui un batibull de propostes immadures, insuficients i clarament marcades de qualitat. Els premis literaris de casa nostra, tal com apuntàvem a l'inici, se n'estan ressentint tant d'aquesta situació que molts autors de renom (Imma Monsó, Jordi Puntí, Sergi Pàmies, Quim Monzó, Sebastià Sorribas) hagin renunciat a concursar.

L'exemple més clar és el bloc (i fem metallenguatge d'anar per casa). No us heu parat a pensar mai per què cada vegada més gent es crea un bloc personal? (segons la revista Computer d'aquest mes, al dia se'n generen uns 120.000, a raó de tres cada dos segons). Milions de blocs que circulen per la xarxa, els autors dels quals pensem que la nostra opinió es original, atrevida, trencadora i que, en la majoria dels casos, només som llegits pel propi i il.lussionat blogger en qüestió i per dos o tres amics/familiars que hi col.laboren per evitar que caiguem en la depressió més amarga. Jo, això dels blocs (i faig un paral.lelisme propi de la meva ment malaltissa) em recorda als karaokes que van tenir molt predicament en l'època dels vuitanta i encara són presents en moltes sales i festes privades. Després de tres o quatre xupitos, el personal es veu en cor d'agafar un micròfon (un ordinador) i arrencar-se amb balades diverses com Eres como una espinita (bloc de Magdalena Álvarez), In the Navy (bloc de contingut militar i/o homosexual), Pavo Real, Pavo Real (bloc de l'Artur Mas), qualsevol tema dels Pimpinela (bloc dels ducs de Lugo), Losing my Religion (bloc de la Cope), Thriller (bloc de contingut econòmic), La Chica Ye-ye (bloc de Boris Izaguirre) Pretty Woman (bloc de la Mari Pau Janer)

o aquella versió tan sui generis del bonic bolero de Armando Manzanero:

Somos obvios
repetimos los conceptos más trilladoooooos,
y con eso
aceptamos ser las reses del vedaaaadooo

(la majoria dels blocs personals amb ínfules de creació literària, per exemple, aquest que esteu llegint).

Gràcies per aguantar-me.