Pressing Catch a V&L

Fervents bloggers:

Espero que, com jo he fet, hagueu observat devotament la litúrgia que la Setmana Santa té a bé d'obsequiar-nos. Ja sabeu, tot allò que dóna tan bon rotllo: les professons (Via-Crucis dels docents, potser?), La Dansa de la Mort de Verges (o la soneta que fan venir les cançons d'un conegut vergenc), els encaputxats (que aguantant la ventada fan cua al tele-cadira de Baqueira Beret) i el recolliment i la meditació (contemplant Ben-Hur, Espartaco o la gore Roma tancats en l'apartamentet de la platja perquè el mal oratge de fora no permet res més).

Una veïna m'explica que la processó de Lleida d'aquest any (m'ha estat impossible de disfrutar-la perquè justament coincidia amb la meva hora de l'auto-flagel.lació, cachis!), pel nivell de decibel.lis i xerrameca del populatxo, més aviat s'assemblava a una rondalla de festa major, amb gegants i capgrossos, que a un contingut Pas dels Armats. -I és que s'ha perdut el respecte de tot, xiqueta!- s'exclama la veïna.

Però jo sé que no. Malgrat veus tendencioses ens vulguin fer creure en la progressiva laïcitat d'aquestes Santes Festes, tinc la prova concloent que encara hi ha esperança: deixo l'esponja amarada de vinagre amb la qual em xopo les ferides de l'esquena, agafo un retall de premsa que, amb cura, he guardat entre les pàgines del Camino, i li llegeixo en veu alta:

"Victorio & Lucchino. La pareja famosa de Sevilla de diseñadores de moda no volverá a vestir más a las imágenes de la cofradía de San Esteban. La junta de la hermandad ha decidido prescindir de ellos a raíz de su boda del año pasado. Mientras fueron pareja de hecho nadie puso impedimentos para que vistieran las imágenes de su cofradía de toda la vida, pero ha sido formalizar su relación y provocar de inmediato su exclusión como vestidores."


La veïna marxa alleugerida, com m'imagino que us sentiu vosaltres si encara no coneixíeu la notícia. I és que què es pensen aquests desviats, que a més de ser-ho, ho fan públic amb orgull. Almenys, si fossin pederastes...una debilitat la pot tenir qualsevol i la Casa del Senyor, com sempre, pot fer els ulls grossos...in secula seculorum. O és que no saben, que -i en escaient al.lusió a l'època dels romans- la dona del cèsar, a més de ser honrada, ho ha de semblar.

I ara us he de deixar. Per acabar de celebrar tan sacre calendari m'he baixat el dvd de La Pasión según San Mateo, del Mel, que és mel. Em col.locaré el cilici, em faré unes crispetes al micro-ones i a disfrutar. Diuen que Joan Pau II -Déu el tingui en la seva glòria- quan va acabar de veure la cinta, exclamà: "Així va ser". Ves que no ho digués perquè, donada l'avançada edat del seu traspàs, ell ho visqués en primera persona. A veure...deixeu-me calcular...no. Jo, per poc, encara no hi era. Llàstima: un espectacle així, vist en directe, no deu tenir ni punt de comparació amb l"'SmackDown" de la Cuatro.

Rajoy rima amb Peroy...ningú és perfecte.

Perrea, perrea.

Lo baila el Sapatero
y también en Guashintón
y en medio Asebes amb
dos líneas de investigasión.

Lo baila la sequera
y la taja del canario
y el pepero de mallorca
cuando sale del armario.



Uno! Elscampsdegolf Dos! Totcollavall. Tres! Lacaspaguanta. Cuatro! Lesopesdall.


Elscampsdegolf.


Com sóc dona conscienciada
responent a la proposta
practico l'estalvi d'aigua
de l'alba fins a la posta.

Rego amb l'aigua de fregar
el cadàver del gerani
i al canari, amb taps de vodka
li reempleno el dispensari.

A l'oficina em fan mobbing
perquè em dutxo un cop al mes.
me'n vaig a fer uns quants forats...
i m'oblido de l'estrés!



Totcollavall.


Avui el George m'ha trucat
m'ha dit que no pari el carro
que em perdona allò d'Irak
Ja sóc l'amo del cotarro.

Si Ell és amb mi, és ben cert
que no tindrem adversaris
malgrat em quedin quatre anys
i a Ell dos telediaris.


Lascaspaguanta


L'Acebes, segons em diuen,
aguanta com un jabato.
No serà un Àngel caigut...
lo Zaplana paga el pato.



Lesopesdall


Ens diu el senyor Ariely,
economista israelià
que per ser del tot feliços
hem d'evitar comparar.


Si el veí va en un Ferrari
i de vacances a París
jo amb l'Orbea a picar pedra
i més feliç que un anís.

• Fonts bibliogràfiques: Calçotada amb vi de raïmat i quatre copitxueles mal comptades d'oporto. Perdó.
  

Ara que els aumellers ja estan florits...

¿Adónde voy?





Finalment, els vaig descobrir. A la farmàcia me'ls van lliurar presentats en un cartró dur, dins d'un tubet de plàstic amb tap de rosca. Una parella de cilindrets grocs, adaptables i rentables, fets de "polímers sintètics" (redundant, no?) que prometien ser la solució a les meves angoixes. Els vol per l'aigua? -preguntà la farmacèutica-. No. Els vull per no sentir res. Res de res.

Aquella nit mateix els vaig provar. Asseguda al llit, amb la camisola posada, vaig introduir-me'n un a l'orella dreta. Cargolant-me'l i apretant, com els pintors quan tapen amb pasta els forats de les parets. Després l'esquerra. Vaig escoltar uns moments: el cap alerta, les mans damunt de la falda. No és que no sentís res. Em sentia A MI: la respiració regular, l'aire passant pels bronquis, els batecs del cor, el bombolleig de la sang. No era una sensació agradable al començament. Vaig tancar el llum, vaig arraulir-me sota els llençols. En la foscor, m'invaí la sensació que la resta del món es col.lapsava dintre de mi. A fora no hi havia res. Només un buit protector. Reconfortada, vaig adormir-me dolçament.

Set hores ininterrompudes de son. A l'obrir els ulls, amb claror de dia, l'aïllament continuava. Vaig mirar per la finestra: la festa havia tingut lloc com tots els anys, a uns escassos cent metres de casa. Les tendes de campanya, les ampolles buides, els cotxes dispersats, els cossos adormits damunt el terra...n'eren testimoni. La gran diferència era que jo havia romàs aliena a tot. No havia tingut lloc res en la meva vida excepte la plàcida nit de son profund i reparador. Fou just en aquell moment que vaig prendre la Gran Decisió: des d'aquell dia els taps passaven a formar part de la meva anatomia...i de la meva vida.



El psiquiatre m'ha diagnosticat un tipus especial de Síndrome de Diògenes: en tinc centenars, milers...inventariats exhaustivament en un armari de casa, tancat amb clau.

Enteneu-me: jo no li vull cap mal al jovent: que visquin la vida, que disfrutin, que no es traumatitzin per res...però ara sé que mai més dormiré amb els bigots de la Patti fent-me pessigolles al clatell.

I és que jo visc (o moro, o dormo) al costat del Senglar Rock.

Les americanes del Xavi

Aquesta setmana se celebra al CCCB de Barcelona un festival: The Influencers. Un dels més il.lustres invitats és Alan Abel. Sabeu qui és? Us en faig cinc cèntims: aquest home, mestre de formació, porta més de quaranta anys tendint trampes intel.ligents adreçades a les cúpules del poder, als creadors de tendències, als grans grups de comunicació, que, malgrat la insistència, continuen caient en les seves enginyoses bromes. Va ser fundador de la SINA (sigles en anglès de la Societat contra la Indecència dels Animals Despullats), va crear una "Escola de Captaires" en plena crisi econòmica dels 70', va ser representant de l'organització "Ciutadans contra l'Alletament matern", per ser el causant de la fixació oral, addicció al tabac i -fot-li fort- homosexualitat. Inclús va aparéixer en un documental d'una prestigiosa cadena americana com l'home posseïdor del penis més petit del món. És com el nen d'aquell famós conte de Hans Christian Andersen, el primer representant del Políticament Incorrecte, quan s'atreveix a exclamar en veu alta que el rei va, literalment, en pilota picada. En opinió seva, els periodistes haurien de ser més acurats en l'exercici de la seva professió i "desafiar cada mil.límetre d'evidència", com els forenses del CSI.

Irrefutable. A mi m'agrada que em deslliuri'n del mal de l'aborregament. Que em desasnin. Per això, em declaro públicament fundadora de la PAX (no confondre amb la cella de PAZ): Plataforma pel recolzament de les Americanes del Xavier Sala i Martín. En un sucós article a la Vanguardia, el controvertit economista estableix un interessant paral.lelisme entre els debats electorals dels seus admirats EEUU i els de l'estat espanyol. En un moment del debat del dilluns, Zapatero va ensenyar un gràfic on suposadament es reflectia l'evolució del preu de la vivenda, tot dient que "va arribar al màxim històric amb el PP i amb el PSOE ha anat decreixent". Qualsevol desgraciat que s'hagi comprat un pis en els darrers anys o pagui una hipoteca, com jo mateixa, sap que amb el mandat de ZP els preus es van enfilar als nivells més alts des de la darrera glaciació. Però, tal com ens fa notar el sr. Sala, el "presi del talante" utilitzà el vell truc d'ensenyar les taxes de creixement que, efectivament, eren més altes amb l'Aznar. La qual cosa no vol dir que amb el PSOE fossin negatives. Continuaven sent positives...però menys. Al Mariano se li va quedar (encara més) cara d'atontat de les bombes, possiblement perquè ell tampoc va saber interpretar el gràfic.

Sr. Sala, de debò, li agreixo el detall de comunicar-nos que el rei va despullat. Però a vostè no se li acudeixi mai treure's la roba: les seves corbates i americanes són mel.

Ah! De ben segur més d'una mentida també fou servida en el debat dels canditats per Barcelona ofert per TV3. Un debat a sis bandes (el Cuní és candidat per ell mateix) que va tenir molt seguiment mediàtic. Perquè com diu Abel "la clau és que tots volem creure, encara que sigui la cara de Jesucrist apareixent en una torrada". Som crèduls de mena, i ens pensem que si treballem dur, ajudem les velletes a travessar el carrer i escoltem amb devoció els debats electorals...serem recompensats. Però la vida no és una ciència exacta. Cadascú té un número i quan li toca...Per això, no cal amoïnar-s'hi tant i fer com Abel, que ja va publicar el seu propi obituari (enganyant a The New York Times), i va tenir més espai que l'inventor del pack de sis (com els del debat de la Teletrés), que també va morir aquell dia.