¿Adónde voy?
Finalment, els vaig descobrir. A la farmàcia me'ls van lliurar presentats en un cartró dur, dins d'un tubet de plàstic amb tap de rosca. Una parella de cilindrets grocs, adaptables i rentables, fets de "polímers sintètics" (redundant, no?) que prometien ser la solució a les meves angoixes. Els vol per l'aigua? -preguntà la farmacèutica-. No. Els vull per no sentir res. Res de res.
Aquella nit mateix els vaig provar. Asseguda al llit, amb la camisola posada, vaig introduir-me'n un a l'orella dreta. Cargolant-me'l i apretant, com els pintors quan tapen amb pasta els forats de les parets. Després l'esquerra. Vaig escoltar uns moments: el cap alerta, les mans damunt de la falda. No és que no sentís res. Em sentia A MI: la respiració regular, l'aire passant pels bronquis, els batecs del cor, el bombolleig de la sang. No era una sensació agradable al començament. Vaig tancar el llum, vaig arraulir-me sota els llençols. En la foscor, m'invaí la sensació que la resta del món es col.lapsava dintre de mi. A fora no hi havia res. Només un buit protector. Reconfortada, vaig adormir-me dolçament.
Set hores ininterrompudes de son. A l'obrir els ulls, amb claror de dia, l'aïllament continuava. Vaig mirar per la finestra: la festa havia tingut lloc com tots els anys, a uns escassos cent metres de casa. Les tendes de campanya, les ampolles buides, els cotxes dispersats, els cossos adormits damunt el terra...n'eren testimoni. La gran diferència era que jo havia romàs aliena a tot. No havia tingut lloc res en la meva vida excepte la plàcida nit de son profund i reparador. Fou just en aquell moment que vaig prendre la Gran Decisió: des d'aquell dia els taps passaven a formar part de la meva anatomia...i de la meva vida.
El psiquiatre m'ha diagnosticat un tipus especial de Síndrome de Diògenes: en tinc centenars, milers...inventariats exhaustivament en un armari de casa, tancat amb clau.
Enteneu-me: jo no li vull cap mal al jovent: que visquin la vida, que disfrutin, que no es traumatitzin per res...però ara sé que mai més dormiré amb els bigots de la Patti fent-me pessigolles al clatell.
I és que jo visc (o moro, o dormo) al costat del Senglar Rock.
El psiquiatre m'ha diagnosticat un tipus especial de Síndrome de Diògenes: en tinc centenars, milers...inventariats exhaustivament en un armari de casa, tancat amb clau.
Enteneu-me: jo no li vull cap mal al jovent: que visquin la vida, que disfrutin, que no es traumatitzin per res...però ara sé que mai més dormiré amb els bigots de la Patti fent-me pessigolles al clatell.
I és que jo visc (o moro, o dormo) al costat del Senglar Rock.
2 comentaris:
Rous:
Tots, absolutament tots els éssers vius amb timpà vigent, hem de pagar un tribut auditiu a la societat moderna. Entengui's: les nostres orelles no poden seleccionar allò que desitgem escoltar i esborrar els sons infernals o celestials que impedeixen el nostre descans nocturn, i per tant no afavoreixen la nostra salut mental.
De petits ens haurien d'haver explicat que les darreres cançons de la Festa Major serien gairebé sempre de l'estil de Paquito Chocolateroooo, ooooo, o Maaaaaaayoneeeeesa, i que a sobre ens arribarien deformades a les tantes de la nit a les nostres llars, aconseguint travessar dobles vidres, portes blindades i somnífers.
Ens haurien d'haver dit que totes les nits de Sant Joan ( és mentida això de que sigui la nit més curta de l'any, cagondeu), ens veuríem obligats a aguantar les canonades, explosions nuclears, erupcions volcàniques de gran magnitud, enlairaments de naus espaials i altres cataclismes fins que als veïnets se'ls acabin les municions.
Per què no ens van explicar que a la matinada els motors de les “amotos”sonarien com un terratrémol que aixequès el carrer com si la roda del vehícle fos un torn dels deus de l'Olimp que anés esventrant enlaire l'esfalt.
Per què no ens van dir que els veïns tindrien uns gossots tan grossos i inútils que no els podrien ensenyar ni a distingir els lladres de les ombres dels pins.
Per què no ens van dir que les veus dels nostres governants poden arribar a fer tants garranyics que continuaríem sentint-les molt després d'haver tancat el televisor.
Però per què et queixes, criatura, si això del Senglar Pork és un plaer comparat amb la vida quotidiana. I a més a més tens el secret per superar-ho, bandidota, i encara no m'ho havies dit. A tu t'ho havien explicat de petita, segur.
Comença a explicar-li-ho al teu homenet, que et farà demà dos anys.
I dona-li molts bessitos de part de la Majorette.
Benvolguda Ette:
Amb la saviesa que et caracteritza has enumerat un per un els perills que, indefectiblement, s'acosten: Sant Joan, cagondéu, la nit més llarga de l'any. La Festa Major d'Alpicat, cagoncony, inacabable. Senglar Rock, cagonlòstia, interminable.
Previnguda que es una, m'he he fet alicatar dos taps de manera perenne en les meves cavitats auditives i de pas m'he estalviat tota la campanya electoral.
El quillo de dos anys ha estat besat de la teva part. També m'he estalviat les seves enrabiades de nen consentit.
Crec que només la niña del Rajoy i jo vivim feliçment en la inòpia...
Publica un comentari a l'entrada