Un home malalt de
càncer convida el seu fill, que viu a les muntanyes, a passar uns dies d’estiu
a l’illa adriàtica en què va néixer. Conscients tots dos que serà la darrera
vegada que estaran junts, es retroben en un escenari ple de llum i de records
–de joventut i d’infantesa– on pare i fill se sentiran part l’un de l’altre.
Mirant tots dos la mort de cara, son perfectament conscients que es tracta d’una
trobada per tal que el pare pugui acomiadar-se dels seus orígens. Amb L’illa, Giani Stuparich (Trieste
1861-Roma 1961) no ofereix al lector –ni als dos protagonistes– cap suport
emocional, cap trampós endolciment de la realitat: la decadència, el patiment,
la mort son inevitables.
Escrit amb una
prosa continguda, de falsa senzillesa, gairebé amb una fredor clínica,
Stuparich fa avançar la breu història de 90 pàgines tal com avança el tumor en
l’esòfag del pare: ens ennuega sense ofegar-nos, oferint-nos la visió alternada
de tots dos protagonistes. El pare assumeix el seu destí amb una
imperturbabilitat fèrria, que fa que el fill evoqui els anys d’infantesa, quan
son pare era un home en ple vigor físic, el que ara és ell i el faci –al fill– capaç
d’acceptar el final irrevocable amb tota la serena i necessària tristor.
La inevitabilitat
de la mort, narrada sense concessions, fa, tanmateix, que Stuparich, un dels
més meritoris representants de la literatura triestina, ens apropi, conforma
avança la lectura, a la part més humana de l’ésser, a la més amable. Tal vegada
per això una història de mort es converteix, alhora, en una veritable oda a la
vida: l’amor estoic que es professen pare i fill els fa realment humans.
L’illa és una
novel·la que, com tota la bona literatura, no necessita artificis per tenir
múltiples lectures, com el significat profund del que significa tenir
descendència. Potser per això Enrique Vila-Matas l’ha qualificat com “el llibre
perfecte”.
Escric aquest article
tot just després de veure la darrera pel·lícula de Clint Eastwood, Mula, i em pregunto si les grans
qüestions que componen la vida es tornen més lúcides quan ens son mostrades
sense filtres enganyosos. En un moment del film, un personatge li agraeix un
consell a Stone (Eastwood) i reflexiona que, a la seua edat, afortunadament ja
no es té filtre. Earl-Clint li respon, amb una mitja rialla, que ell mai no n’ha
tingut. Potser rau aquí la grandesa de les coses, mirar-les amb un únic filtre:
el de no tenir-ne.
