I jo, de què ric?

Ser-ho o no (Per acabar amb la qüestió jueva) de Jean-Claude Grumberg i dirigida per Josep Maria Flotats.

El replà d’una escala entre dos pisos. Aquesta és la senzilla escenografia en la qual els dos protagonistes sense nom —veí de dalt i veí de baix- dialoguen en converses ràpides i àgils, amb al·lusions a  jueus i palestins, la Shoah, l'Antic Testament, l'herència d'Abraham, les taules dels Deu Manaments, el Sinaí...—perquè siguem, els espectadors, capaços de transcendir-ne el significat universal i esmicolar-lo amb la intel·ligència de la ironia de Jean-Claude Grumberg, que estructura aquesta obra amb 9 escenes de diàleg a dos i un breu monòleg d'epíleg escrit pel mateix Flotats.

Feia temps que el director i actor volia estrenar a Catalunya una peça de Grumberg, a qui va conèixer en la seva etapa parisenca. Segons el mateix Flotats “em feia certa recança que el públic d’aquí sabés de Grumberg a través d’una obra còmica i d’aparença lleugera”. Però Flotats sap el que es fa. Mitjançant diàlegs tallants i curts, molt  a l’estil de Pinter,  els dos veïns un —jueu i l’altre no, un il·lustrat i l’altre no— el públic riu i alhora reflexiona. Rialles que ens fan preguntar, segons després, de què riem.

A Ser-ho o no, el pretès absurd de fons, del qual beu,  es fa realista. I el pretès rerefons de caire polític o religiós es fa comèdia. La combinació resultant és explosiva i, després de vuitanta minuts, sembla que, havent-hi passat moltes coses i haver parlat de fets molt profunds, no hagi passat res, malgrat que Jean-Claude Grumberg/Josep Maria Flotats portin els espectadors del no-res a la reflexió sobre els orígens de cadascú, de la raó de ser o no ser de la condició humana, de la fe cega en una religió o una ideologia i de les conseqüències d'aquesta fe cega. 

Un jove Arnau Puig li fa la rèplica perfecta a un molt contingut Flotats, autor del text d’un epíleg commovedor, on l’actor deixa de dialogar amb el veí i s’asseu, proper, a les escales de l’escenari. Un focus il·lumina la seva silueta. L’actor fa un repàs de la seva vida —la de Grumberg— i, mitjançant una anècdota, real, petita i quotidiana que no desvetllarem, les converses anteriors que ens han fet riure adquireixen tot el seu significat. El text es munta i el públic, emmudit, es desmunta.

Vet aquí que la trobada entre dos móns oposats o, tal com desvetlla Flotats citant Pla “entre el molt llegit i viatjat i el no llegit i no viatjat” fa que el públic, després d’aquesta escassa hora i mitja, sense haver-se mogut de la butaca del teatre de La Llotja, s’aixequi molt més llegit i viatjat.

Elles, les XY

Servidora de vostès ha parit dos fills. Quan dic “fills” no és un masculí genèric. Dos mascles. Dos XY. Quan vaig saber-ne el sexe, en ambdós casos, no vaig sentir ni decepció ni alegria. Com qualsevol mare de certa edat, allò que em preocupava era que fossin criatures sanes, que mengessin i creixessin i, després dels bolquers, haver de comprar calces rosa de la Barbie o calçotets blaus del Winnie the Poh era la darrera de les meus preocupacions.

Em llevo a les sis i obro l’ordinador. El doodle del google em saluda amb un ‘Feliç Dia Internacional de la dona #OneDayIWill’. Facebook em rep amb ‘It’s International Women’s Day!’. Twitter bull amb el hastag #FelizDíadelaMujer. Mentre navego per la xarxa sentint-me ‘reina por un día’ oblido per un moment la inacabable jornada de feina que m’espera avui. L’XY de 18 anys s’aixeca i amb una barbuda cara de son em fa petó de bon dia. Mentre s’escalfa el bol de llet al microones prepara l’entrepà seu i de son germà. Vaig a despertar l’XY de deu anys. Sota uns llençols dels Minions posats a l’inrevés descobreixo un cap despentinat que es belluga.

– Holaaaaa... mamiiiiii..!

A mi, com a la majoria de les dones de la meua generació, no és necessari que ens dediquin una data. La nostra vida quotidiana es composa de 365 Dies Internacionals de la Dona. Els XY que viuen amb mi donen fe. Per culpa de –o potser gràcies a- què han vist sa mare matinar cada dia i arribar tard de la feina amb cara de cansada, han hagut d’adoptar els hàbits que els han anat fent més autònoms com a individus. Sense que cap dels tres ho hagués de verbalitzar, la consigna ‘col·laborar i donar poca feina’ és la que ens ha fet funcionar durant anys. Els XY –primer un, després l’altre- estenen la roba, preparen el dinar, van a comprar, passen l’escombra i tenen cura de la gossa. I ho fan tant si sóc a casa com si no.

Em porten una Saldeva a la tauleta de nit quan m’estiro al llit perquè m’ha vingut la regla. El gran fa de GPS quan en alguna excursió dominical m’equivoco -donat el meu nul sentit de l’orientació- de carretera. No són nens excepcionals. Han hagut de pujar així. I servidora de vostès ha deixat de sentir-se culpable per no poder dedicar-los més hores, perquè dubto que aquesta generació -a casa en tinc dos exemplars-  que ha estat testimoni i ha viscut la impossible conciliació de la dona a la vida laboral, menystingui la intel·ligència i la vàlua de les seues futures companyes i col·legues. Brecht deia que les revolucions es produïen en els carrerons sense sortida. Però la vida, com les idees, sempre troben escletxes per enfortir-se. I les mentalitats (masculines i femenines, sense trampes lingüístiques de postureig alternatiu) es forgen en el dia a dia.

Mentre acabo d’escriure aquest article em diuen adéu, carregats amb les motxilles. El petit em xiuxiueja que ahir, canviant-se els llençols, va posar els Minions de cap per avall. Que a la tarda ho arreglarà. I que ha posat els llençols del Mickey Mouse “que són de nen petit” a rentar.

I ens anem fent grans XX i XY plegats. Ai, perdó. Plegades