Me (d)bebo a mi público

"Mi corazón
es un músculo sano
pero necesita acción."
Ariel Rot

M'ho vaig prometre a mi mateixa: "Rosa, que canses. Que els quatre benintencionats que et llegeixen no es mereixen aquest càstig. Que et pot llegir algun menor. Que el tema està gastat. Que quina culpa tenen que siguis una amargada..." Però aquí em teniu, amb l'escopeta carregada de bilis i una rialleta sardònica als llavis. Sou a temps de prémer "salir". Quedeu avisats.

Quaranta-set minuts de rellotge per fer-me una ecografia de cor. Us en han fet mai cap? Us col.loquen en una llitereta pensada per acollir elfs escarransits (ai, ja m'ha caigut el primer pet!), que per a mi no es problema, donada la meva baixa talla; us despullen de cintura cap amunt, que tampoc m'és obstacle, donada la meva baixa talla moral i us unten d'una espècie de gel llefiscós que sembla comprat en un sex-shop de barriada. El metge -seixanta anys, mirada circumspecta, barba blanca a lo Pare Noel (el segon pet!)- va passant una mena de lector de codi de barres per tot el meu tòrax i mira atentament una pantalla d'ordinador que jo no puc veure. En una habitació a les fosques i en silenci, només sento els batecs en estéreo del meu cor. Hi ha moments que el barbut apreta sota les costelles, em diu que no respiri, que em giri de costat. Jo no puc evitar la cantarella interior (no us passa que en moments de tensió us ve una melodia a contracor, mai millor dit?): "sho estaba esperando que cantes mi cansión". El metge em diu que faci força "como si quisieras ir de vientre". Bonic eufemisme. Em visualitzo a mi mateixa com a caganer nadalenc (m'ha caigut el tercer!) i m'hi esforço. "Ya hemos acabado", conclou el galè. Encara sort, perquè jo estava a punt de començar.

Una vegada asseguts a la taula de la consulta, escolto el diagnòstic: -Todas las pruebas son normales. No se observa ninguna cardiopatía. Las taquicardias responden a un típico cuadro de ansiedad-. Em mira als ulls. Li aguanto la mirada mentre li imagino un barret vermell al cap. M'escriu en una recepta "unas dosis muy suaves de lorazepam, ho ho hooo!" (quatre! quatre!) i em recomana vida contemplativa "dame pas y dame guerra y un dulse colocón".

Al sortir de la consulta, comença la meva vida contemplativa: truco a casa i em diuen que el petit té febre encara. Si m'afanyo encara el podré portar al pediatre i entrar a treballar sense retard. Em planto al CAP en mitja hora. La sala abarrotada de prole malalta, pares esgotats i estossegades inacabables. El nen, en contacte amb els dos graus sota zero de boira gebradora ha reviscolat "hase calor, hase calor". Una pediatra que fa la cara de necessitar més el lorazepam que jo m'etziba: -Un refredat molt fort amb complicació d'otitis dreta. Posa-li un humidificador a l'habitació. "Fum, fum, fum" -penso jo (cinco! Por el dallonses te la...!).

Novament enmig de la boira, directes a la farmàcia "esha tiene la reseta para estar mucho mejor". Pel camí, compro La Vanguardia. Un farmàceutic jove "sin truco, sin prisa, me entrega su sonrisa" em posa les pòcimes a dins una bossa: el lorazepam, l'antibiòtic pediàtric, les gotes per l'oïde...

Un cop a casa, l'intento posar al nen les gotetes dins de l'orella, que es resisteix. Observo que en la Contra de la Vanguardia hi ha una entrevista al Pare Noel on ens explica (ell!) que és originari del mont Korvatunturi (Mont de l'Orella). Això és un senyal, un càstig per riure'm de la màgia del Nadal. Aconsegueixo que les gotes penetrin en el korvatunturi del meu fill.

Després, pel celebrar-ho, em prenc un lorazepam acompanyat amb una copeta de Cabernet Sauvignon "que abras esa botesha y brindemos por esha y hagamos el amor en el balcón". Estic sota els seus efectes. Bon Nadal a tots (i...sis, el número diabòlic).

Abracadabra

Fa uns dies un amic meu, amb el qual comparteixo la preferència a llegir un llibre a què em donguin una patada a la boca de l'estòmac, per exemple, em va proposar una mena de juguesca molt suggerent: ell em presentava un total d'onze títols de llibres (assajos, concretament), i jo havia d'endevinar, a partir d'aquesta minsa informació, la temàtica, el contingut, i, amb l'atreviment de la ignorància, fer-hi una crítica, positiva o negativa. Finalment, el declarava d'interès públic o el condemnava, inquisitorialment, a la foguera. El meu amic, per la seva banda, va fer el mateix exercici. Apriorisme en el sentit més literal de la paraula. Els títols eren assajos que existien realment, però que encara no estaven publicats.

Disculpeu-nos l'atreviment. No cal dir que, tant ell com jo, vam posar en marxa tots els mecanismes interiors de prejudicis assolats a base d'anys de tafanejar llibreries, mirar contra-portades, lectures entre línies i grans dosis -com no!- de mala llet. Quan vam comparar resultats, comprovàrem, divertits, un alt grau de coincidència en les nostres intuïcions. (Penseu que la majoria dels títols eren un sintagma sense verb, com "La sensibilitat de Kierkegaard en el noucentisme català", per posar un exemple inventat).

Aquest entreteniment no hagués estat possible si els títols corresponguessin a llibres de ficció. En ells, l'autor pot ser més críptic, més misteriós, confondre el lector i, conseqüentment, sorprendre'l més (cap a bé o cap a mal). A priori, què en diríeu de "Les fleurs du mal" o "Si menges una llimona sense fer ganyotes"?. No hi ha on agarrar-se, que diuen al poble.

Permeteu-me, doncs, un altre apriorisme. El dia 2 de desembre, Xavier Gabriel, l'inefable propietari de l'administració de loteria "La Bruixa d'or", de Sort, presentà, amb un parell de trons, sí senyor, el llibre Les tretze claus de la sort, en edició bilingüe, amb una tirada de gairebé 10.000 exemplars. Deixo a la vostra disposició el link amb la valoració de l'engendre. 17 euros de l'ala. Rescato, però, una perla que va pronunciar davant del respectable per -suposo-, incitar-lo a la compra (i transcric la cita literalment en castellà):

"Si vuelas en la escoba de la bruja no debes mirar atrás porque te puedes caer. De la misma manera, si ves envidias no mires atrás, ignórala".

Elevadíssima metàfora, de polièdrica interpretació. La granera serà, dic jo, la nau espacial on volarà el loter que no creu en la sort i que li permetrà obrir una altra administració de loteria en un planeta ignot on farà feliç els alienígenes per enveja de tots nosaltres, que haurem quedat enrere. O potser, a desgrat d'ell mateix, té una fiblada de seny i ens aconsella de manera subliminal que li atorguem al llibre el mateix tracte que la Santa Inquisició dispensava, injustament, a les dones acusades de bruixeria: una pira, un misto i no mirar enrere.

La meva intuïció, a priori, em decanta per la segona opció. No sé pas què pensarà el meu amic.

*Una precisió: si el futur astronauta hagués tingut la decència de presentar el llibre el dia 28, Sants Innocents, l'obtusa metàfora hagués esdevingut fina ironia. Però no hi ha on agarrar-se.

El tocino i la velocitat

Imagineu-vos que viviu en una casa de muntanya (benaurats de vosaltres!) i que enmig del cru hivern us quedeu sense llenya per la llar de foc (i per, tant, no podeu fer carn a la brasa ni cargols, desgraciats de vosaltres!). Imagineu també que teniu un veí que viu en una casa del costat, que és economista però treballa des de casa, i li demaneu que us acompanyi al bosc a tallar una mica de llenya i carregar-la al cotxe. El veí accedeix amablement. Un cop la llenya ja és a casa vostra no se us ocorre cap altra manera de compensar el favor que donar-li un bitllet de 50 euros. El veí, probablement, adoptarà una expressió ofesa, rebutjarà el bitllet i marxarà a casa seva indignat. I vosaltres fent amics.

Imagineu-vos, però, que en la mateixa situació quan arribeu a casa li oferiu al veí una copa de bon vi, instal.lats còmodament al sofà de casa. Segurament, si no es tracta d'un abstemi integrista (o d'un al.lienígena, que ve a ser el mateix), l'economista acceptarà encantat, i potser, si hi ha "feeling", serà l'inici d'una bella amistat. En termes econòmics, el vostre veí sap millor que ningú que el preu d'una copa de vi és molt menor, per molt bo que sigui el nèctar, de 50 euros. Però, en aquest exemple, el que compta és el valor, no el preu (com aquella coneguda dita castellana: cualquier necio confunde valor y precio).

Tal com diu Dan Ariely en Les trampes del desig, la nostra vida transcorre simultàniament per dos mons paral.lels: el regit per les normes socials, inherents en la nostra naturalesa social i en la nostra necessitat de comunicació, i el governat per mercantilisme pur i dur, on l'intercanvi està perfectament definit (sobretot després de l'aparició de la moneda). L'error garrafal que heu comès en el primer exemple és barrejar els dos perfils. L'autor ho il.lustra clarament en el terreny sexual: per un quiqui amb la vostra parella no se us passarà pel cap (espero!) deixar 60 euros damunt la tauleta de nit, com tampoc esperareu d'un intercanvi sexual mercantil que el vostre partenaire us juri amor etern. Seria barrejar el tocino amb la velocitat.

Una cosa així sembla haver passat, segons van corroborant descobriments i teories antropològiques, en el concepte de "família". Aquest tipus d'organització no és res més que una manera d'adaptar-se a les circumstàncies de cada època històrica que a l'ésser humà li ha tocat viure. Segons José María Bermúdez, codirector dels jaciments d'Atapuerca, en l'època dels caçadors-recol.lectors, la visió remilgada de la família nuclear actual hagués estat un estrepitós fracàs adaptatiu (els homes morien joves, havien de garantir la seva herència genètica amb rapidesa: en un mitjà tan hostil la poligàmia era indispensable per perpetrar l'espècie). El naixement del concepte de família nuclear tal com la entenem en la actualitat, té l'origen en la societat burgesa universalitzada durant el segle XIX. És un altre model adaptatiu, mediatitzat per la necessitat de canalitzar herències, jerarquitzant la figura del patriarca i la preeminència del germà gran sobre el petit.

Però vet aquí que (con la Iglesia hemos topado) apareix el vernís religiós i el concepte d'amor etern per acabar de fer el sediment de la parella heterosexual (Adam i Eva), perpètuament unida per lligams emocionals que res tenen a veure amb propietats, expectatives socials o rols home-dona. Ja està l'embolic muntat. I encara que la història s'entesti a demostrar-nos que són les circumstàncies socials les que modelen les formes de convivència, que en la canviant societat nostra han de ser, necessàriament heterogènies, com heterogeni és el món en que vivim, nosaltres continuem monolíticament penjats de la nostra mitja taronja, encara que en el monolític això fos impensable.

Per això, en la sèrie Padre de Familia, un dels factors que més comicitat ens causa (apart de la immensa caricatura que representa de la societat occidental) és l'infinit enamorament que Lois professa pel talòs del Peter. Bé, això i Brian, l'intel.ligent gos que parla. La inversemblança és gairebé equiparable.

Repelús(a)

Llegeixo que el filòsof porteny Juan José Sebreli acaba de publicar un llibre escandalosament incorrecte en el marc de la societat argentina, titulat Comediantes y mártires. Amb un títol així d'eloqüent, Sebreli analitza la figura de quatre grans mites: Evita Perón, Carlos Gardel, Ernesto Guevara i (horror!) Diego Armando Maradona, desmuntant-los un per un. M'ha cridat l'atenció la descripció que fa del Che, com un "idiota polític". En psicologia, (i ara us remeto a l'entrada del 25 de maig de 2008, titulada "Vès que no sigui idiota", ostres! ara m'he fet ràbia a mi mateixa!), la connotació "idiota" es refereix a la nul.la capacitat en una o diverses o totes les facetes que tenim, potencialment, els éssers humans. I es veu que el Che, si hagués viscut prou per demostrar-ho, hagués estat un pèssim polític.

Al llarg de la història són innumerables els exemples de la nostra societat de ser fanàtica i mitòmana, encara que, paradoxalment, els antropòlegs coincideixen en què es tracta d'un tret característic dels pobles primitius i analfabets. En canvi, malgrat la globalització, la democratització de la cultura i la informació, sembla que ens és difícil desempallegar-nos d'aquesta tendència. La religió catòlica, a la que se li ha de reconèixer una capacitat adaptativa fora de mida, ha sabut canalitzar aquest vici nostre, i malgrat ser monoteísta, ha creat una rècola de sants i màrtirs per deslliurar-nos de la temptació del "becerro de oro". Fixeu-vos en els taxistes de més de 50 anys que porten una estampeta de Sant Cristòfol mentre escolten el Justo Molinero (per cert, aquest home es deu gastar en solàrium i Grecian 2000 el mateix que jo amb bolquers i farinetes).

Però la laïcitat tampoc es queda curta, i estic pensant en Marilyn Monroe, Andy Warhol, Elvis Preysler o Barack Obama (i aquí que cadascú incorpori els seus, yes we can). Els exemples tendeixen a l'infinit. Però us confesso que el cas de Maradona ultra-passa totes les meves menguades capacitats comprensives: el subjecte en qüestió és considerat un semi-déu (encara que jo li veig un machimbrat de Netol i enano d'escaiola), ha creat una religió pròpia amb milers de fidels, heroi nacional indiscutible i recent anomenat seleccionador del futbol argentí. Però la seva vida, a més de crack esportiu (com molts d'altres) ha estat un cúmul de politoxicomanies (recordeu "simplemente di no"?), conductes autodestructives, vanitat patològica, analfabetisme suprem i tendència irrefrenable a simpatitzar amb tot tipus de dirigents polítics de dubtosa credibilitat.

Ja ens avisava el lúcid Machado en Proverbios y Cantares:

La envidia de la virtud
hizo a Caín criminal.
¡Gloria a Caín! Hoy el vicio
es lo que se envidia más.


Perquè entre nosaltres...no heu sentit mai la punxada de l'enveja en intuir el vici dels altres?

Drogadets

Transcric una notícia breu de la Vanguardia d'ahir 8 de novembre:

"Los toreros piden luchar contra el dopaje de los toros.
Los toreros están preocupados por el comportamiento anómalo de algunos astados durante la lidia, que los vuelve imprevisibles y crea incertidumbre en los diestros. Podría deberse a la administración fraudulenta de algún tipo de fármacos, según se expuso en el Congreso Mundial Taurino de Veterinaria en Murcia, por lo que piden más control."



Amb un parell de trons, sí senyor. Trons d'una grandària poc menyspreable, a jutjar per la protuberància que aquests grans herois de La Fiesta llueixen carregada entre les cames, a vegades a la dreta, a vegades a l'esquerra (encara que ells es facin dir "diestros". Ai, el llenguatge sempre revela més del que diu..).

Fem anàlisi de text, vinga: als toreros els preocupa el comportament anòmal del bisho, que els torna imprevisibles (als bishos) i els crea incertesa (als toreros). Però... no és aquí on radica la gràcia d'aquest gloriós espectacle? La imprevisibilitat, la incertesa, la confrontació de dues forces de la naturalesa, un vestigi de la lluita dels gladiadors romans. La igualtat del combat fa atractiu l'espectacle, perquè ambdós tenen idèntiques possibilitats de guanyar o perdre...la vida.

Potser no és això, companys. Potser el que reivindiquen és que el comportament dels banyuts (bishos) no sigui tan imprevisible per a què l'espectacle pugui equiparar-se més a les merendoles dels lleons amb els cristians: tothom coneix el final, però coincidireu amb mi que això no resta ni un bri d'emoció a l'espectacle: l'acarnissament, la sang, la crueltat continuen garantides i això és el que importa. És tota una heretgia pensar que als cristians desgraciats que sortien a l'arena se'ls pugués donar alguna substància fraudulenta per fer més passadors els seus darrers moments. En canvi per a mi seria un consol històric (me'ls imagino, vestits amb parracs, sortint espitosos com uns Pocholos qualsevols, dient: "muchopocholosoyo. A este león me lo cargo con mi mochila, hey").

Precisament per evitar aquestes lamentables situacions se celebren els Congressos Taurins esmentats: al pobre toro que se li incauti una trista china se li assignarà el torero més barroer, que necessitarà més estocades de les habituals per a deixar-lo fora de combat, per viciós i drogadet *.

Que cap a la mort s'ha d'anar de cara, serè i amb dignitat, per molt banyut que siguis. Penseu que una de les ponències d'aquest darrer Congrés marcià (ai, murcià!) porta per títol: Filosofía de la Corrida de Toros. Segurament les fonts bibliogràfiques de la conferència es basaran en el famós llibre d'Alain de Botton.

I és que, en aquest món, qui no es consola és per que no vol.

* Drogadet: paraula molt usada per la meva estimada mare, fruit del castellanisme drogadicto, una màgica contracció de la "c" (drogadito), i una gloriosa traducció al català.

Em remunto als fenicis

Tots coneixem persones -en particular dones de més de seixanta anys- que quan ens expliquen alguna cosa d'allò més trivial (per exemple que abans-d'ahir van anar a fer-se receptes al CAP i es van trobar que els havien canviat el metge de capçalera), ens donen, enmig de l'explicació, un munt de dades paral.leles, aparentment aleatòries en el temps i l'espai, del tot innecesàries. Si no visquéssim en un món marcat per la tirania de la pressa, aquestes digressions florides són un tresor per elles mateixes (els científics en diuen "soroll"). Jo tinc una amiga que defineix aquesta caracerística molt bé: "És que la meva sogra, quan m'explica alguna cosa, se'm remunta als fenicis".

Tard o d'hora, si sou, com jo, persones més aviat verbals, acabareu incorporant aquesta característica, perquè la cosa es va incrementant amb els anys (com més edat tenim de sordejar, més soroll fem). Les converses informals, lluny de ser mers intercanvis de dades descarnades, esdevenen (afortunadament, perquè ens allunyen de la binarietat dels ordinadors) veritables remuntades als fenicis.

Aquesta setmana, ha aparegut publicat en la premsa científica un exemple de l'aplicació de la genètica a la història de la humanitat. Un equip internacional d'investigadors, amb participació de la universitat Pompeu Fabra, ha revelat que la petjada de la civilització fenícia és encara ben present en l'ADN de la població mediterrània actual. Aquest poble va representar el primer exemple de globalització econòmica i van ser, durant 3.000 anys, amos absoluts del comerç del Mare Nostrum, molt abans de l'aparició dels romans (val a dir que l'ADN va ser triat a travès del cromosa Y, perquè els comerciants fenicis eren majoritàriament homes, ja que, com sempre, les dones ens quedàvem a casa a cuidar de la canalla, mentre els nostres marcopolos se'ns anaven a fer el cràpula a Xipre, Sardenya o Eivissa i nosaltres, a la cuina preparant farinetes i netejant culs...ehem, perdoneu. M'estic remuntant als fenicis).

Aquest és un exemple de com es desmunten idees caducades de suposades pureses de llinatge i consanguinitat, quan les disciplines socials i els darrers avenços científics ens clarifiquen que aquest món en el qual vivim no és res més que una coctelera a la James Bond, shaken not stirred *, fruit d'un continu intercanvi de fluxes (en el més ampli sentit del terme) condemnada a conviure i entendre's sense remei.

I si no que m'ho preguntin a mi, que recentement vaig participar (enganyada, tot s'ha de dir) en una boda rociera. La cerimònia va ser oficiada en llengua castellana per un capellà amb un accent més català que el del Molt Honorable Jordi Pujol quan fa un discurs a la complutense. La núvia era una equatoriana inequívoca, en estat de bona esperança d'una catalaneta de curt pedigrí. A la sortida de l'església, quan els invitats esperàvem l'emocionant moment de tirar l'arròs als nuvis, el cor "Virgen de la Cabeza" va entonar (?) guitarra en ristre allò tan bonic de:

"A la blanca novia vehtidaaaaa...
ya la fue a buhca er noviooooo.
Y así loh doh san uníoooooo...
en er santo matrimonioooooo".

En aquell màgic moment, no em pregunteu per què, vaig girar la mirada cap a la Plaça Major, on un grup Casteller estava descarregant amb èxit rotund un Dos de Nou amb Folre i Manilles. Un veritable poti-poti.

Imagineu-vos per un moment que en lloc de ser un home i una dona els que es casaven, fossin una parella homosexual en vies d'adopció en qualsevol ajuntament de la Catalunya interior. Això és o no és mestissatge? Reina Sofia, vostè que és una experta en matrimonis, il.lumini'ns, si-us-plau.

Ara que, això dels Borbons, crec que és un altre tipus de contaminació acùstica.

* Pels analfabets funcionals, com una servidora: "barrejat, no agitat".

Tinc un col.lega micòleg...

Reprodueixo el primer paràgraf del text:

"Sus familiares y amigos no lo saben. De hecho, quizás ni ella misma lo sepa. Pero, créanme, corre por ahí una tal Rosa Peroy que, en contra de lo que puedan indicar las simples apariencias, es una auténtica escritora."

Aquest article es va publicar en català i castellà en el diari Segre el diumenge 26 d'octubre. He reproduït la versió castellana per la subtil al.lusió en la semblança fonètica a la coneguda novel.la de Tabucchi, Sostiene Pereira. No reprodueixo més, entre altres coses, com bé diu el sr. Souto, perquè no n'estic gaire segura que el que diu dels meus escrits sigui veritat. Però en tot cas, no sap prou bé el subidón que porto. Com ja he fet de paraula, li agraeixo des d'aquí la seva amabilitat. Perquè com diuen a la Bela Italia:

"e se non è vero, è ben trovato!"

(En l'entrada anterior, el Vila m'ha fet un comentari. Ara el Souto, aquest article. Vès que amb l'arribada dels bolets aquestes dues persones brillants no n'hagin menjat algun d'al.lucinògen. Juro que jo no he estat).

Lliure arbitri "tudlm"

Entro al pub musical tope underground de la muerte intentant aparentar una seguretat que fa més de deu anys que he perdut (els mateixos que fa que no entro sola per la nit en un pub tudlm). Però si alguna cosa et dónen els anys, apart de canes, arrugues, despenjament de la cara i de les mamelles, és la capacitat de fingir ser allò que no se és. I com que per a mi l'amistat és sagrada i una promesa, inquebrantable, m'enfundo uns pantalons pitillo (els pitillo no es posen: s'enfunden), uns botins de taló i cap a la guerra.

Prèviament, però, he passat per la llibreria. Cadascú té les seves estratègies per sobreviure: empassar-se una copa de conyac, fer-se un bany de sals perfumades, escoltar música clàssica versionada pel Luis Cobos (és viu, aquest home?) o empassar-se el darrer capítol de Hombres y Mujeres y Viceversa (aquesta darrera estratègia és infalible: si un se sent ridícul recupera immediatament la seva dignitat per greuge comparatiu). Jo, però, que sempre me les he donat d'intel.lectual, he anat a l'Abacus i m'he comprat un llibre el nom del qual m'ha semblat suggeridor: Storytelling, de Christian Salmon.

Amb el llibre a la bossa, com qui duu una pota de conill d'amulet, penetro en la foscor del local tudlm. Amb pas ferm damunt dels talons que han transformat el follet (bonica paraula) de 1,48 que en mi habita en una noia gairebé de passarel.la de 1,53, vaig cap a la barra on un barman que podria ser el meu fill em diu: -Hola! Què et poso?- Si m'arriba a tractar de vostè li estampo la bossa amb llibre inclòs (300 pàgines) a la cara. -Posa'm una aigua. Natural, si pot ser-. Ja ho veieu: vaig forta.

Pregunto pel Toni, el cap de programació d'actuacions del cafè tudlm amb qui m'he citat per lliurar-li un cd promocional del Quim Vila, a veure si d'una vegada aconsegueixo que actui a Lleida. Em diuen que el Toni trigarà una estoneta. Bueeeeeno. Pren-t'ho amb calma, Rosa. M'enfilo, no sense certa dificultat, al tamboret de la barra, creuo les cames sensualment i prenc el vas d'aigua, que pot passar perfectament per un talegasso de vodka.

Des de la meva solitària talaia contemplo l'escenari on un grup de músics de jazz fan proves de so. El tècnic, molt aprop meu, mou palanquetes i botons en un taulell ple de llumets de colors. Els músics proven instruments: El saxo vol que li pugin els greus, el guitarra diu: "puta mare". El bateria fa filigranes amb els plats i riu. Els músics deuen rondar la meva edat, un parell es veuen una cervesa i n'hi ha un que fuma. El local està mig ple (o mig buit, com el meu talegasso de vodka d'atrezzo), quan apareix el Toni en qüestió. Un altre que pot ser el meu fill (em surten il.legítims per tot arreu). Com que Lleida es un poble gran, resulta que al Toni li conec al pare i als seus dos germans grans, la qual cosa em dóna peu a la conversa i a la venuda de moto posterior.

Acabada la feina, salto al terra des del tamboret, li encaixo la mà al Toni (senyora fins el final) i me'n vaig cap a la sortida convençuda que, a excepció del Toni i del barman, he estat un invisible follet amb talons. Just a l'obrir la porta cap al carrer, m'adono que un dels músics, concretament, el bateria rialler, està fumant just al costat. -Ja marxes?- em pregunta, somrient. -Sssssí...- contesto incrèdul.la. -Però tornaràs més tard al concert, no? -He, he, i tant...després vinc. I surto del local convençuda de ser la reina del mambo.

Un cop a casa, amb el pijama i les sabatilles posades, convertida novament en la pigmea de sempre, començo a llegir Storytelling. La lucidesa de l'assaig em fa pujar els colors: un estudi sobre la inaudita capacitat dels grups creadors de tendències, des dels assessors polítics fins els publicistes, de crear històries per cadascun de nosaltres i fer-nos creure que som totalment lliures de ser com som, triar el que triem, moure'ns en una fictícia autenticitat dins de les grans mentides que ells reinventen contínuament per a nosaltres, mitjançant una gegantina "arma de distracció massiva".

Una altra vegada he caigut de quatre potes. Em consolo pensant que tota aquesta ficció on jo surto com la prota servirà per a fer venir el Vila a Lleida. En el cas contrari, em juro per Snoopy pujar-me el politono al mòbil de la Novena Simfonia de Beethoven passada pel sedàs de l'infumable Cobos. I que em pegui la bufetada cada cop que em truquin. Per imbècil.

En ocasions sóc porcota

Un altre estudi. Aquest, fet a Berlin després de 4.500 enquestes (poca broma), treu la palmària conclusió que els propietaris d'algunes races de gossos tenen moltes més possibilitats de tenir flirts durant el passeig que els d'algunes altres (golden retriever vs. pit-bull. Coco, t'estimo, però no m'has fet entrar dins les estadístiques). A Lleida, que no perdem ocasió de situar-nos a l'avantguarda, i més tractant-se de tocinos, vam aprofitar la Fira de Sant Miquel per presentar el porc vietnamita, que és una mascota nova que reuneix totes les potencialitats per a fer triomfar els seus amos: és exòtica (encara), pesa uns 30 quilos (com un gos mitjà), té caràcter juganer, (pernil) dolç i, ara ve quan el maten, necessita fer pipí i popó unes deu vegades al dia. Així qualsevol (vés que la Duquesa de Alba no guardi una porcada en el seu Exincastillo com a arma de destrucció massiva).

Això em fa pensar -apart que me n'he d'agenciar un sense falta per distreure'm de la crisi dels quaranta-, en la quantitat d'estudis absolutament inútils que omplen els mitjans de comunicació. Sondejos i estadístiques portats a terme de manera estricta parlant de les coses més banals. Sensatament, cal preguntar-nos, com faria Josep Pla: "escolti, però tot això, qui ho paga?".

Els exemples són interminables. Un altre: la Universitat de Nebraska ha conclós després de perdre el temps de la manera més idiota que la persona amb un tarannà nerviós i poruc vota més la dreta, mentre la persona calmada i liberal vota l'esquerra. Apart de tendenciós (qui vol identificar-se amb un poruc atacat dels nervis?), trobo que és molt difícil establir variables i agrupar-les aleatòriament (per què no nerviós i liberal?) i valorar-les, com si fos tan fàcil determinar el caràcter dels individus. A més: els que voten en blanc, què són: esquizofrènics, bipolars, indecisos o simplement descontents? I els que no voten (que n'hi ha un bon grapat), hem de concloure que són ectoplasmes que només es materialitzen no perpetrant el seu vot en època electoral? Com diria el nen del Sexto Sentido: en ocasiones veo abstencionistas...

Existeixen uns premis (els Annals Improbable Research), que cada any es concedeixen a l'estudi més idiota i absurd en cada disciplina. L'any 2007 dos investigadors de la Universitat de Barcelona varen rebre tan cobdiciat guardó quan varen demostrar (literalment) que les rates no distingeixen l'holandès del japonès sempre que escoltin els dos idiomes parlats al revés. Hi ha un estudi del per què als ocells picots (carpinteros) no els fa mal el tarro, des de Harvard s'ha investigat la forma en què s'arruguen els llençols, des de Tennessee s'estudiaren les possibilitats "d'interrompre el sanglot amb un massatge rectal dactilar", o l'indispensable treball sobre "l'efecte de la respiració forçada per un sol forat del nas sobre la capacitat cognitiva". I així fins a l'infinit.

Ben pensat, però, qui sóc jo per posar en entredit les conclusions que brillantíssims licenciats han emès després de cremar-se les celles durant mesos? Ara, quan acabi aquesta entrada, me n'aniré a la granja del costat de casa i, fent país, em regalaré una verra lleidatana (carent de traumes post-bèlics) de 200 quilos, ben visible, i me l'enduré a passejar pel carrer. A veure si amb una mica de sort un paleta com els d'antes, si és que encara en queden, em diu allò tan bonic de: "¡Niña, que no me entere yo que este culito pasa hambre!.

Sempre però, em quedarà el dubte si m'ho diu a mi...o a la truja. Si és la segona opció i tinc peremptòria necessitat d'un psicòleg i teràpia...escolti, tot això, qui m'ho paga?

Diu que el seu regne no és d'aquest món

Germans blocaires semper fidelis:

Avui és l'aniversari de Joan Piris. En fa 69 (i no vull bromes) i encara que el nom no us soni de res us diré que la Santa Seu (no la d'Urgell: la del Papa de Roma, que por el blog asoma), ha decidit fer-li un detallet (que una altra cosa no, però de detallistes en són molt: feu una passejadeta per la Plaça de Sant Pere), atorgant-li aquest passat diumenge el Bisbat de Lleida.

Jo no vaig poder anar a la presa de possessió perquè els diumenges a la tarda m'agrada fregar el terra de casa amb la cera alex de tota la vida (pisa morenaaaa..!), però m'han explicat que la Catedral de Lleida estava abarrotada de fidels (més de 1.200 persones), alguns vinguts de les ignotes terres de València, d'on és fill, perquè no es van voler perdre l'àlgid moment en què Piris prenia el bàcul i la tiara que l'acrediten com un bisbe comme il faut.

Per als pobres ignorants (que de tot hi ha en la vinya del Senyor) que no sapigueu què són aquests objectes, us diré que el bàcul (báculo) és aquella mangala acabada en forma d'interrogant i que per una ment una mica recargolada (digueu-li la meua), semblaria ben bé sortida d'un catàleg d'articles sado-massoquistes. La tiara és com un cucurutxo que es posen els nens petits al cap, però amb una tisorada feta amb mala llet a la punta. Habillat amb una túnica a lo Demis Roussos color verd marihuana fins els peus, l'home lluïa més feliç que un anís, envoltat d'altres túniques del mateix color i fent de cordó de seguretat un reguitzell de monges amb aquella burka políticament correcta en blanc i negre. Vaja: que la vista des de dalt dels frescos de la catedral devia ser talment un immens prat de plantes de maria (hi tinc fixació), cadascuna coronada amb una nívea caperutxa, envoltat tot per una tanca black & white.

En el sermó, dividit en dues parts, Piris ja va començar fent amics. La primera, en català, el bisbe deixà molt clar que l'art sacre se n'anirà dereshito pa' Barbastro, perquè aquesta és la voluntat de Déunostro sinyor, i vés quina coincidència, la del Sant Pare Benedicte XVI. En la segona, on l'home ja es devia trobar més suelto, va intercalar el català i el castellà (un homenatge al president de la Generalitat, potser?), va citar els evangelis, naturalment, i va dir la bonica frase (feu-me el favor de pronunciar-la amb marcat accent valencià): "L'església no pot ser propietat de ningú".

Per a la posteritat queda la foto del bisbe amb Carod Rovira, present a l'acte. Carod va aprofitar per a demanar-li a Piris "molta mà esquerra en el litigi de l'art". El problema que jo hi veig és que, històricament, i amb honroses però comptades excepcions, als mandataris de l'església catòlica la part esquerra no els acaba de funcionar del tot, i menys als bisbes.., que amb l'esquerra han d'anar aguantant el bàcul in seacula saeculorum.

Joan Piris té com a segon cognom Frígola. Em recorda Joe Rígoli, aquell humorista dels temps del destape que popularitzà el personatge de Felipito Takatún (què gran que sóc!), el leifmotiv del qual era "yo sigo". Quantes coincidències.

Detectant malfactors a l'ensems

Llegeixo en un diari gratuït (des que tinc la paranoia de la crisi m'abasteixo de gratuïts: entro al Caprabo, em compro un xupa-xups de 0,15 € i em poso a la bossa l'Adn i el Bondia. A vegades, quan em sento esplèndida m'agencio una piruleta gegant de 0,30. Però poques vegades, que la cosa està mu maaaala mu maaala..), que el sindicat UGT denuncia la greu mancança de mossos d'esquadra de trànsit destinats a la Val d'Aran i a la Seu d'Urgell, on cada vegada hi ha més places vacants, ja que els agents (suposo jo), àvids d'entrar en acció, troben més atractives (o menys avorrides) les comarques del Pla de Lleida.

I vés que no tinguin raó. Com tots sabeu, aquest passat dilluns es va produir, per a la felicitat de pares i padrins l'inici del curs escolar i, inevitablement, les cues i els embussos a les carreteres d'accès a la ciutat.

Circulava jo histèrica perduda perquè la bèstia de dos anys asseguda a la cadireta del darrera feia estona que entonava el "mama-caca, mama-caca" -els que tingueu fills ja haureu identificat com la cantarella-preludi d'una catàstrofe imminent- quan, en una rotonda, un jove i atractiu agent em dóna l'alto. Mentre m'aturo per ordre de l'autoritat, aprofito per fer dos o tres mantres en silenci: mommmmm...Baixo la finestreta. El glamourós policia em saluda amb un lleu toc a la boina (porten boina!) i es dirigeix a mi amb modulada veu:

-Bon dia, senyora (ja hi som!). - Ja sap que està excedint el límit de velocitat?
El seu company em mira recolzat des del cotxe patrulla, darrera d'unes ulleres d'espill, a lo Starsky & Hutch. Són tan chics!

Jo m'excuso: -Sí, perdona, és que faig tard a l'escola del nen...
En aquells moments, a jutjar per l'expressió de pau espiritual que tenia el "nen", l'amenaça fantasma acabava de perpetrar-se.

- En aquest tram, senyora, el límit són 80 km/h. Em faria el favor de bufar?

Amb mala llet continguda callo i li bufo (l'alcoholímetre), amb la seguretat que de l'únic que puc donar positiu és de Cola-Cao. -0,0, senyora. Tot correcte. Pot circular, però hem d'avisar-la -oh! el plural de modèstia!- que ultra-passar el límit és una infracció sancionable.

Com us podeu imaginar, tot i aparcar en tercera fila, vaig fer tard, però vaig poder lliurar la bèstia, cagada i, ara també ella, histèrica, en braços de la mestra.

Aquella nit, tot sopant, vaig veure per la tele com els papàs de l'Elionor la duien al seu primer dia de cole (públic, potser?), vestidets tots com per anar a missa, riallers i sense presses. La mamà hasta havia tingut temps de fer-se algun quiròfan, mireu si n'anaven de sobrats de temps. I, mentre em fotia la botifarra i la Xibeca, vaig pensar que potser tenia alguna cosa a veure la recaptació d'impostos indirectes (perdó! de les multes de trànsit) amb l'estrés de molts i la tranquil·litat de molt pocs.

Per aquesta raó, i alguna altra, m'he fet el ferm propòsit que la propera vegada que em facin parar jo apretaré l'accelerador, i, amb una mica de sort, sentiré allò de: "atureu-vos, malfactora!".

I és que això que em tractin com una delinqüent emprant el català de Pompeu Fabra em posa quantitat. Més que menjar-me una piruleta.
* Dedico aquesta entrada a Jo, el nostre Fabià Estapé particular, per l'interès mostrat per a què publiqui una nova entrada, segurament amb la maliciosa intenció de fer-ne escarni cruel, i invitar-lo a que em digui si la meva suposició abans exposada és o no sostenible.

Oh, quin gran goig, quina joia..!

Blocaires tots:

Avui a les comarques de ponent ens hem llevat esmaperduts pel peasso notícia de la qual es feien ressò les portades de la premsa local: vet aquí que en la terrassa d'un piset de Lleida habitat per quatre germans (i que jo sàpigui, el seu cognom no és ni Dalton, ni Marx, ni Tonetti, però, analitzant els fets, ho podria ser perfectament), a la terrassa del domicili, deia, la Guàrdia Urbana ha trobat quaranta plantes (40!) de marihuana (ojo peligro!) de dos metres d'alçada cadascuna.

Curiosament, aquest planter de sequoies de maria, (que, per alguna ànima càndida que ho ignori, és una planta que si l'asseques i te la fumes t'agafen unes ganes de riure d'aquelles tontes-tontes i et patinen les consonats oclusives), no va ser descobert fruit de minucioses investigacions estil CSI per part dels nostres cossos policials, ni després de dies de seguiment als presumptes malfactors i costoses interceptacions de trucades telefòniques. Qui va fer acudir als urbanos a l'escenari del crim fou l'avís dels veïns de l'immoble, farts que el gos dels Costo's Brothers -un Pit-bull, per cert, d'aquells que tenen tan mal perdre-, els fes la vida impossible.

Jo estic per creure que allò que va cridar l'atenció al veïnat va ser el canvi sobtat de caràcter de la bèstia, que de fotre uns lladrucs que feien tremolar tota l'escala va passar en qüestió de dies a emetre uns alegres i relaxants udols, deixar-se unes rastes fins més avall de les peülles i entonar, amb joia poc dissimulada, tota la discografia de Bob Marley.

I això ens ha passat a Lleida DF. Ara entenc per què Lucy Luke ha substituït la seva eterna burilla per una branqueta (de sequoia?) i per què, aquest any la boira és tan primerenca: el fum dels petardos es pot tallar amb ganivet i fa plorar els ulls que és un contento.

"No, woman, no cry..."

Saxo, maries i cintes de video (o el marit de la botiguera)

A la plaça de l'Església comença a haver-hi moviment. Les campanes toquen les nou del matí i els comerciants descarreguen tot el gènere per començar a muntar el mercadet. Es fa l'acostumat sorteig per assignar cada tendall a un comerç. La dona pren un número: el sis? És al revés: el nou. Calcula el lloc. -Magnifique-: pensa la dona, des de la seva insufrible -i injustificada- superioritat intel.lectual. -La paradeta just davant mateix dels pallassos de les dotze.

Hem de dir que la dona porta tota la setmana d'un humor verd-bilis, posant tot el gènere en caixes, ordenant talles, classificant models i calculant espai, per acomplir la cita bianual del mercat de les rebaixes. Comprova amb alleugeriment que al costat li toca la parada de l'Elvira, agradable companyia, que ja comença a posar damunt els enormes taulells en forma d'"L" tot tipus de viandes casolanes i saboroses: potets de formatge amb oli, secallones, ratafia en ampolletes de vidre treballat, coques de pinyons, preses de xocolata. La flaire de les exquisides menges atreu els visitants més matiners. La dona, d'un mal humor minvant (malgrat tot, ja hi és), tasta amb delit una de les torradetes de mantega que l'Elvira prepara amb cura com a degustació. Els clients ja són nombrosos. S'acosta el migdia.

L'home de la botiguera, que de bon matí ha ajudat la dona a traginar paquets i alleugerir-li el treball més feixuc, torna a aparéixer amb un nen de dos anys damunt les espatlles: -com et va? pregunta jovial. -Va. La dona contesta secament. I pensa: aniria millor si fos a casa llegint Auster, o escrivint, o, senzillament, tocant-me la pera, en lloc d'aguantar maries i -horror-, música de gralla.

El nen de dos anys contempla, des de les alçades i amb ulls de plat, els preparatius del grup d'animació infantil: furgoneta atrotinada amb rètol de coloraines, joves vestits d'alternatius que es van posant l'uniforme de pallasso, les xanques, la guitarra elèctrica de color fúcsia, la bateria, el saxòfon. Dirigeix l'entramat una noia menuda, d'uns trenta-cinc anys, amb pantalons abombatxats, rastes morenes i piercing al nas. Li pregunta al marit de la botiguera (que ja ha agafat lloc amb altres papes, mames i quitxalla -quina ràbia parlar així!- per gaudir de l'espectacle), on pot ella, l'únic membre femení del grup, canviar-se la roba d'okupa que porta per un ridícul (pensa la botiguera) vestit apedaçat de clown en hores baixes. L'home l'indica amablement (ell sempre és odiosament amable), un espaiós lavabo al Casal del costat de l'Església.

Després de les proves de so: un, dos, tres, va, sí, va, vvvva! (la dona es pregunta per què no poden dir una altra cosa: Na-bbbbu-co-do-no-sor o clí-to-rissss), comença l'espectacle amb puntualitat. A la dona li han col.locat un dels altaveus al costat mateix de la parada, factor que l'obliga a parlar a crits amb les teresines que s'interessen pel gènere exposat.

Durant l'hora i mitja d'espectacle -cançons, contes, globus, rotllanes i confetti- la dona va despatxant. De tant en tant aixeca la vista i veu l'home i el nen a primera fila, participant activament i amb alegria no dissimulada de la "rauxa" (glups!) del moment. Mentre atèn dues dones alhora sent la veu de la clown: -Ara, per acabar l'espectacle...(ohhhh..! contesta el públic), -sí, sí, que ja és hora d'anar a dinar! per acabar, doncs, farem un tren i ballarem per la plaça, què us assembla? (sííí..!, respon la multitud). Continua la noia: -jo li vull demanar a un noi que fa estona que és aquí, i que no m'he pogut deixar de mirar, perquè és molt guapo...és aquí, a la meva dreta, porta una samarreta de El Tocinet Porky, què el veieu? (síííí..! fa la claca), li vull demanar...perquè està "com un tren", que ens faci de maquinista i anem tots al darrera seu, ben agafats, d'acord? (la gent de la xerinola no diuen mai "vale". Fan país.). Un pare enregistra l'alegre serpentina amb una grabadora. Deixant constància.

L'espectacle acaba. Els integrants del grup recullen trastos, munten a la furgoneta i marxen. A l'hora de dinar, quan ja no queden clients, la dona aixeca la vista i troba el seu fill gran de mà del petit de dos anys. -I el pare, on és?, pregunta la botiguera. -No ho sé, mare. M'ha dit que em quedés l'enano, que ell se n'anava.

De cop, la dona ha recordat que avui, de bon matí, mentre ella renegava de la seva sort, el seu marit es planxava la samarreta del Tocinet Porky. I ha constatat que més val un piercing envoltat de rastes i rialla, que un rictus amarg envoltat de sarcasme i ínfules literàries. I la dona ha pres els seus fills i se'ls ha endut a dinar. Que li dongui molt pel sac a la parada.

¡Y eso es todo, eso es todo, eso es todo, amigos..!

Acrítica epistolar

Estimat Benici (ja em disculparàs la catalanització del nom però després de tants anys tenint-te com a number one en el meu imaginari més lasciu i donat les nul.les possibilitats que un tros de porto-riqueny com tu llegeixi aquesta carta, em prenc llicència poètica):


sí, això és una carta. Concretament és una Carta d'Amor. Què caram, amb majúscules i sense complexes. És la primera Carta d'Amor que escric en la meva -no poc dilatada- vida. I l'escric per diverses raons, que passo a enumerar-te no necessàriament per ordre d'importància.

Tots els erudits en la matèria coincideixen en què al gènere epistolar li queden dos tardes. Qui es pren la molèstia d'escriure cartes? ja no parlo de cartes entre dos amants que porten la seva arrasadora passió en secret (com tu i jo, per exemple), sinó cartes entre amics o parents, cartes d'agraïment o de compromís, escrites a mà, amb personal cal.ligrafia (la meva és infumable: ni els cuadernos Rubio amb què les monges em torturaven van poder fer res per mi). Però jo escriuré aquestes ratlles amb les meves il.legibles curses de formigues, les posaré en un sobre, deixaré caure dues gotetes de Ambipur lavanda (se m'ha acabat la Chanel nº 5), enganxaré un segell de la princesa Leticia amb la nasal arreglada i tot, i de cap a la bústia. Com antes.

Ara, però, tot es resol amb mails escuets o missatges sms n ls vcls hn dsprgut. xq kllns ls vlm?. La cosa té més inri, perquè, Benici, molts espectadors, després de visionar la pel.lícula Sexo en Nueva York (a les protagonistes de la qual jo les posaria, vestides de marca i tot, a fer carreteres a Sibèria, per exemple), van posar-se a buscar pel guguel un llibre de cartes d'amor de personatges il.lustres que s'esmenta al film, titulat Love letters of great men, i que resulta, vés per on, que és del tot inexistent. Té trons el tema. Només cal col.locar una trola amb una mica de gràcia per a tenir a milions de fashion victims disposades a llegir Neruda, Kafka i Goethe.

La darrera pel.lícula que parla de cartes es titula Posdata: te quiero (ja em surt l'eczema), la protagonista de la qual és la Hilary Swank, que ha explicat a la premsa que no rep cartes d'amor de la seva parella sinó que li plena la casa de post-it amb missatges romàntics que es va trobant en els llocs i moments més insospitats.

Jo sé que tu, estimat, això no m'ho faries mai. Et limitaries a mirar-me amb aquestes ulleres de drogaddicte que tens de natural, aquesta cara que sembla la versió llatina del Brad Pitt amb un cop de puny a cada ull i aquestes galtes en perpètua retenció de líquids, em faries una mitja rialla des del teu metre noranta i em diries, amb la teva veu d'alcohòlic fumador: hola, sielito...

I jo em posaria una samarreta amb la cara del Che que porten adolescents que no saben qui era, i em creuria això que dius a les rodes de premsa que El Comandante se sentiria orgullós de veure la Cuba actual, i oblidaria, com estic oblidant mentre escric això, el xandall de tàctel que lluu Fidel Castro cada vegada que surt per la tele. Perquè m'ho dius tu. I això és una Carta d'Amor incondicional, que sempre és sinònim de nul.la capacitat crítica, absència de judici i ridícul espantós.

Que ja ho diu Pessoa:
"Todas as cartas de amor sâo
Ridículas"

Però afegeix:
"Mais afinal.
Só as criaturas que nunca escreveram
Cartas de amor
É que sâo
Ridículas"

Ridículament teva,

Rosa

Postdata (ho sento; en les Cartes d'Amor hi ha d'haver una absurda Postdata): per més que busco i rebusco en la meva ment embotada, no sóc capaç de trobar-te cap defecte...o només un: que no em coneixes...ai...

10 x 30 cms de glòria...

Mireu el peu de la pàgina 8 del diari Público!

Quina gràcia, no?

Fes-me metxes i que sembli un accident

Els Pets canten: "Que vingui l'agost" i jo prego que passi ràpid. Agost tòrrid, desèrtic, de festes majors (al poble aquest any ve un grup el nom del qual és "Sonido Crónico"... que nostrosinyó m'agafi confessada), agost olímpic i pequinès.

Sigueu sincers, va, que aquí no ens veu ningú: quants de vosaltres us vau empassar la cerimònia olímpica -tres hores i mitja- sencereta? En les Olimpiades de Barcelona recordo que, tot sopant amb uns amics, no vam perdre detall de la inauguració: jugàvem a casa. Però, amb posterioritat, cada quatre anys m'he limitat a veure els resums dels telenotícies i encara gràcies. Pequín no ha estat una excepció, i tots aquests fasts adquireixen encara un to més fariseu venint d'un país que suspèn reiteradament l'assignatura dels drets humans.

Posteriorment a la culminació de l'espectacle del dia vuit, han anat sortint a la llum algunes trampes que, en honor a la imatge i el bon nom de la Xina es van perpetrar: focs articials fets per ordinador, playback de la nena que cantava amb la veu d'una altra amb un físic menys agraciat...i molts d'altres que segurament no arribarem a saber mai. No cal escandalitzar-se tant: aquí tots sabem que la fletxa que havia d'encendre el pebeter el 1992 va caure fora de l'Estadi Lluís Companys...i no va passar res. Només quan es creu que aquests esdeveniments multitudinaris han d'estar subjectes a l'ètica de "l'esperit de l'esport" i no ser només allò que pretenen, una manifestació de luxe, eficàcia tècnica i submissió a la bellesa plàstica i física per damunt de tot, cal manifestar la repulsa. Si no, acceptem la hipocresia de tot el muntatge (començant pel càsting de les hostesses, que havien d' acomplir uns estàndars físics ajustadíssims i força allunyats del fenotipus de dona asiàtica) i deixem-nos de preocupacions.

Hi ha hagut però una notícia que, donada la meva natural inclinació a l'escatologia, m'ha cridat l'atenció: resulta que els 900 soldats de l'Exèrcit d'Alliberament Popular que manipulaven el gegantí rotlle de paper del centre de l'espectacle de l'Estadi Nacional...portaven bolquers! El cas és que els soldats no podien abandonar el seu lloc durant més de sis hores, perquè per fer-ho havien d'entrar en la pròpia escena, per tant, es van posar uns dodotis i aquí pau i després glòria. Per cagar-s'hi.

Bolquers en edat adulta. Com el personatge de la darrera i excel.lent novel.la de Philip Roth, "L'espectre se'n va" ("Sale el espectro" en castellà, traducció més ambigua). En ella, el prota, de 71 anys, pateix una incontinència d'esfínters arrel d'una operació de pròstata que li recorda l'implacable pas del temps i intenta portar amb secret.

Perquè, ben mirat, a qui li agrada ensenyar les seves misèries, físiques i morals? Allò que més importa és conservar un bon aspecte. Per aquesta raó, l'anterior novel.la de Roth, "La mancha humana" va ser protagonitzada en la seva versió cinematogràfica per Anthony Hopkins i Nicole Kidman. Qui hagi llegit la novel.la s'adonarà que ambdós actors són excessivament atractius per donar credibilitat a la trama. Però la taquilla és la taquilla. Per aquesta raó, em nego, per ara, a veure l'adaptació d'Isabel Coixet de "Animal Moribundo", un exponent del Roth més trist i crepuscular. La Coixet va començar fent anuncis de compreses per a la televisió. I no em puc imaginar una història del Roth més punyent fent dir a la Penèlope Cruz: "a qué huelen las nubes?".

D'anunciar compreses a bolquers hi ha un pas. I el bolquer que avergonyeix l'àlter ego de Roth sembla deixar indiferents els 900 soldats xinesos. O potser als pobres ningú els ha demanat la seva opinió, pel bé de l'estètica. Perquè, malgrat les inexorables necessitats fisiològiques dels éssers humans, tots sabem, com Freddy Mercury sabia ja el 1992, que The Show Must Go On.

O poster és que als pobres soldats no els deixen llegir Roth durant l'estiu.

Fent eses a 40 graus

Lleida DF. 4h p.m. Temperatura de confort: 39ºC (confort per a qui? per als cactus?). La dona travessa la Rambla d'Aragó desèrtica penosament, sota un sol de justícia, acompanyada del seu fill adolescent, que, com a tal, és present en cos, però no en ànima. L'ambient és tan xafogós a aquella hora que afecta el discerniment: la dona no sap si el semàfor és vermell o verd, o si la font d'aigua del final de la Rambla és real o un emmirallament. Les gototes de suor que li cauen a les parpelles potser hi tenen alguna cosa a veure. L'autista que porta al costat vestit amb pantalons pirata, malgrat ser més alt que ella i tenir dos ulls com dos fanals, no l'ajuda a dissipar els dubtes.

Avancen com dos zombies cap al casc antic. La dona es venta mecànicament amb el sobre de les anàlisis de sang que duu a la mà dreta. En un panell elèctric van apareixent consells benintencionats que la Paeria dóna als seus conciutadans per a suportar l'onada de calor: "eviteu sortir al migdia, quan fa més calor" (ah! i per què m'han donat hora a un quart de cinc de la tarda?), "mulleu-vos la cara i la roba" (em presento a la consulta del metge com una miss samarreta mullada?), "mireu de passar dues hores en llocs climatitzats" (i per què no tres setmanes en una platja de Hawai?).

Entren a l'edifici. La frescor que encara conserven les portalades antigues els consola una mica. Pugen a peu fins la primera planta. La dona pregunta absurdament: tens calor, fill meu? La barreja caòtica d' ossos, acnè, pèl de bigoti incipient, neurones òrfenes i hormones esvalotades baixa un moment de la inòpia per respondre la seva mare amb una veu adolescent (o sigui: de senyora gran): "nnnooo..."

Entren a la consulta del metge. La frescoreta de l'escala ja és història: una bafarada de calentor els dóna la benvinguda alhora que la rialla disculpatòria de l'infermera: -Passeu... tenim l'aire condicionat espatllat... tot el dia que truco els tècnics però només fan que donar-me llargues. Us he posat un ventilador al terra...

La dona i el sac d'hormones desorbitades s'asseuen a la sala d'espera. Davant d'ells un pare mira de jugar a la Nintendo de la seva filla, la qual intenta, endebades, que l'home se'n surti. Vençut, l'home pregunta: -Com ho faig per sortir del joc, Laia?. La nena contesta amb candor: -Pues suïcida't, papa. És lo millor.

La dona pren el diari de damunt de la tauleta; durant l'agost els diaris haurien de valer 25 cèntims, perquè tenen com a molt la quarta part del número de pàgines habituals. Li crida l'atenció que, en primera plana, es faci constar que Berlusconi, cansat potser que els periodistes no es fixin en les seves sabates de plataforma, el maquillatge i el cabell pintat de Grecian, ha fet tapar amb un púdic vel una popa d'una figura femenina d'un quadre de Tiepolo que fa de fons a la seva sala de premsa. La dona té tanta calor que no està per valoracions sobre el puritanisme del primer ministre. Veient la imatge, donaria el que fos per treure's la camisa, els sostens, el vel i la vergonya i quedar-se amb pilota picada talment com la Venus abans de ser víctima de l'inusitat atac de pudor de l'amo de Telecinco.

Un cop davant del metge -un granadí molt salat que de tant en tant en fot alguna en català-, la dona lliura les anàlisis i es deixa prendre la tensió. A la sala, com sospiteu, també hi és present el bony hormonal, però no cal que us l'imagineu. Com si no hi fos.

"Pueh, fija meva, vah a seh que estáh hipotensa y anémica. Tieneh la ferritina hesha un asquito. Con este caloh tieneh que está arrastrándote...Te vah a toma una capsulita de hierro durante treh meseh. No te ehtrañe si hases las heses negrah". Les "eses"? es pregunta la dona. El sevillano suat li llegeix el pensament: "Lah caquitas, mujé, lah caquitas...".
Un cop altra vegada al carrer, l'anèmica de les eses fosques i l'apèndix amb pantalons pirata es dirigeixen al dentista (perdó! l'o-don-tò-leg). A la massa informe d'hormones li han de posar aparell d'ortodòncia, que serà -pensa la hipotensa- l'únic consistent que la persona que és el seu fill durà al damunt els pròxims mesos. Mentre caminen penosament la dona prega en silenci que l'aire condicionat del dentista funcioni, encara que només sigui per compensar la fortuna que ha de deixar al ja gras calaix de l'o-don-tò-leg. En cas contrari, sempre es pot prendre la solució que la sàvia nena d'abans aconsellava al seu pare: "pues suïcida't; és lo millor".

Anar just de pell

Aquests dies els veïns del davant són a la platja. Ella, que em coneix i sap que a mi em va -una mica- la marxa, m'ha demanat que li tregui a passejar el seu gos, un beagle mascle, l'Alp, més bo que el pa. El que faig doncs, és, de bon matí, treure primer la Coco, tornar-la a casa i, encabat, trec l'Alp. Quan l'Alp em veu deixar la gossa ja es prepara pel seu torn: s'aixeca i remena lentament la cua curta. Canvio de gos i m'allunyo, notant al clatell la mirada gelosa i implorant de la Coco que, des de dalt les escales de casa sembla dir-me: "traïdora".

L'Alp avança pel camí de terra com un veritable detectiu (en castellà hi ha una paraula molt gràfica: sabueso. Els del Manifiesto amb mi estaran contents). Des del moment que tanquem la porta de casa posa el musell pegat al terra, olorant els rastres dels altres gossos i fent pixadetes aquí i allà, defensant territori. En el silenci del matí, només trencat pel murmuri de les aigües de la sèquia propera, sento amb claredat el gruny-gruny que surt de les seves narius, mentre avança amb la cua horitzontal, el cos llarg i gruixut i les potes curtes i musculades, com si fos un tracció quatre rodes. De tant en tant s'atura un segon per olorar alguna cosa amb delectació, però continua avançat al moment següent, com si alguna tasca peremptòria l'estigués esperant. Mai augmenta la velocitat ni emprèn cap cursa, talment com si funcionés amb corda. L'Alp té els ulls rodons i fora de les òrbites, que li donen un aspecte de boig simpàtic. Amb el cap cot, els ulls li sobresurten encara més del crani, com còniques antenes, pendents del que passa al seu voltant. Mai fa cap intent d'allunyar-se de mi, acceptant l'hora del retorn amb estoica indiferència. En la vorera del camí, sense cap concepte d'impudícia, ajup les potes de darrera i es posa a fer caca. En aquell moment, degut a que la seva pell es tensa més del normal i n'hi fa falta un superàvit per alleugerir budells, el pren prestat de la pell del gland, de manera que durant aquells trenta segons, el penis li lluu, vermell i brillant, amb total impunitat. Les primeres vegades l'observava amb incredulitat, i ell m'aguantava la mirada, treient encara més els ulls cap a fora, com si em digués: "què vols, xiqueta, a mi no em sobra res. Tot ho tinc en la mida justa" (aquesta circumstància em fa venir al cap un acudit molt conegut que té com a protagonista la Sara Montiel (*)).

Quan el retorno, després de posar-li aigua i pinso, deixo d'interessar-li. Mentre menja amb delit m'observa com entro a casa i li faig festes a la Coco, que m'acull com si fos una pecadora que finalment retorna penedida dels seus adulteris. A l'Alp li rellisca que li torni a posar les banyes: "jo ja t'he utilitzat, ara ves-te'n amb qui vulguis".

El procedir de l'Alp em captiva en la mesura en què es distancia del temperament de la meva gossa: ella galopa pel camí traspuant llibertat, s'allunya i em repta a que la cridi, torna a venir i em fa una festa, gaudint del moment de manera irreflexiva, panteixant eufòrica, egoïsta i consentida. A diferència del seu veí, s'allunya púdicament per fer caca, malgrat li sobri pell per tot arreu, i es resisteix com una nena malcriada quan la crido per tornar a casa.

I és en aquests pensaments matiners quan considero que el procedir dels dos animals són formes ben diferents d'encarar la vida: prudent i a ras de terra l'una, evitant cap ensurt i lliure de vergonyes limitants, i esbojarrada i perillosa l'altra, menjant-se la vida a mossegades imprudents però sense abandonar la coqueteria del qui mira per la seva imatge. O més que dues maneres de ser responguin més aviat a dos estadis de la vida, la vellesa i la joventut, i potser jo, que amb 41 anys em situo en l'injust terme mig no sàpigui ben bé cap on tirar.

Tal vegada la solució rau en ser un creuament genètic d'ambdós vessants, el resultat del qual fos un petaner cautelós i esborrajat, púdic i sense prejudicis, egoïsta i alliberat, ingenu i de tornada de tot. I amb un petit, però (convindreu amb mi, molt necessari), superàvit de pell.



* Si algú de vosaltres no coneix el contingut de l'acudit en qüestió, estaré encantada de transmetre-li en "petit comité". Aquí em fa vergonya...

Post (mani)festum, pestum (*)

El "Manifiesto por la lengua común" (i jo afegiria:"y ¡olé!") està portant cua. El contingut del manifiesto és tan conegut com previsible: una grollera utilització de l'idioma amb finalitats polítiques i econòmiques, que sempre van de la mà, que intenta fer pressió a una oposició que mira de projectar una imatge més centrista i moderada (si es veiessin amb els meus ulls..), i que posa en pràctica aquella metafòrica frase, que no per pertànyer al castellà més castís deixa de tenir una plàstica bellesa: "a río revuelto, ganancia de pescadores". A més, van buscat col.leguilles arreu, que els doni més cachet al tema, encara que més d'un els ha dit que Sant Pere és bon home (la RAE i molts intel.lectuals gens sospitosos de ser nacionalistes, com el catedràtic lleidatà José Álvarez Junco).
Alguns signants d' aquest -com el podríem anomenar...honorós intent de salvar una llengua que usen més de 500 milions de persones i que és l'idioma més parlat després del...xinès mandarí! de la perillosa amenaça que constitueix la seva convivència amb els "fagocitants" català, euskera i gallec?- alguns signants, deia, m'han sorprès molt, d'altres, no tant.

Només us diré que aquesta nit el meu esperit Carvalhil s'ha despertat del seu embotament i m'ha tret del llit a les dues de la matinada. He pujat les escales fins les golfes amb una mà agafant-me la blanca camisola fins els peus i amb l'altra prenent un canelobre tipus llanterna que em vaig comprar al xinos, formant una estampa digna dels millors contes de Poe. Poc a poc, en la penombra, he anat amuntegant els llibres de José Antonio Marina, coronant tan bonic (i alt) castell amb La Teoria de los Sentimientos, de Carlos Castilla del Pino. Abans de tornar, sonàmbula, a embotir-me dins del sobre, Carvalho m'ha fet deixar els mistos amb els que em fumo els caliquenyos (me estoy quitaaaando...) al costadet de tan preuat material, deixant-ho tot curiós i llest per la perpetració que pensava portar a terme ara mateix.

Abans, però, de començar a fer senyals de fum, i per completar la litúrgia, jo, que no tinc cap Biscúter que em cuini, m'he menjat, per allò de tenir alguna cosa a l'estómac abans d'atacar el Beefeater, unes barretes de pa torrat l'envoltori del qual indica que són made in Valencia. Els ingredients de tan saborosa menja estan escrits en ES (espanyol, la llengua moribunda), EN (anglès, una altra que tal), FR (francès) DE (alemany) i VA (valencià!). Transcric (quan ho llegiu feu-me el favor de pronunciar-lo a la manera de Raimon, no oblideu les erres finals):

VA: PANS ESPECIALS AMB PIPES/INGREDIENTS: farina de blat, oli vegetal, pipes de gira-sol i llevat natural. Este producte pot contenir mostres de cacauet, de sèsam i derivats. Una volta obert, conservar en lloc fresc i sec. Per poder apreciar millor les seues qualitats es recomana consumir-lo abans de cinc dies. Fabricat a Espanya.

Sense complexos. Jo proposo que per les Olives Arbequines (que, per cert, combinen a la perfecció amb el Beefater) el nostrat fabricant faci constar això:

LLE: AULIVES D'ARBECA SELECCIONADES AMB LA MÀXIMA QUALITAT/INGREDIENTS: aulives collides pal pagès d'Arbeca, aigua i sal. Pot portar mostres de préssics d'Aitona i mansanes de Torrelameu. Una vegada aubert lo pot, conservar en lloc fresc. Ambasat a Aspanya. Vés quin remei.

I així, fer d'aquesta llengua nostra potencialment tan perillosa un cúmul de diversitats folclòriques. I els del Manifiesto es faran uns farts de riure. Perquè, continuant amb els llatinismes, ja ens ho deia Juli Cèsar: (*) Divide et vinces.