A la plaça de l'Església comença a haver-hi moviment. Les campanes toquen les nou del matí i els comerciants descarreguen tot el gènere per començar a muntar el mercadet. Es fa l'acostumat sorteig per assignar cada tendall a un comerç. La dona pren un número: el sis? És al revés: el nou. Calcula el lloc. -Magnifique-: pensa la dona, des de la seva insufrible -i injustificada- superioritat intel.lectual. -La paradeta just davant mateix dels pallassos de les dotze.
Hem de dir que la dona porta tota la setmana d'un humor verd-bilis, posant tot el gènere en caixes, ordenant talles, classificant models i calculant espai, per acomplir la cita bianual del mercat de les rebaixes. Comprova amb alleugeriment que al costat li toca la parada de l'Elvira, agradable companyia, que ja comença a posar damunt els enormes taulells en forma d'"L" tot tipus de viandes casolanes i saboroses: potets de formatge amb oli, secallones, ratafia en ampolletes de vidre treballat, coques de pinyons, preses de xocolata. La flaire de les exquisides menges atreu els visitants més matiners. La dona, d'un mal humor minvant (malgrat tot, ja hi és), tasta amb delit una de les torradetes de mantega que l'Elvira prepara amb cura com a degustació. Els clients ja són nombrosos. S'acosta el migdia.
L'home de la botiguera, que de bon matí ha ajudat la dona a traginar paquets i alleugerir-li el treball més feixuc, torna a aparéixer amb un nen de dos anys damunt les espatlles: -com et va? pregunta jovial. -Va. La dona contesta secament. I pensa: aniria millor si fos a casa llegint Auster, o escrivint, o, senzillament, tocant-me la pera, en lloc d'aguantar maries i -horror-, música de gralla.
El nen de dos anys contempla, des de les alçades i amb ulls de plat, els preparatius del grup d'animació infantil: furgoneta atrotinada amb rètol de coloraines, joves vestits d'alternatius que es van posant l'uniforme de pallasso, les xanques, la guitarra elèctrica de color fúcsia, la bateria, el saxòfon. Dirigeix l'entramat una noia menuda, d'uns trenta-cinc anys, amb pantalons abombatxats, rastes morenes i piercing al nas. Li pregunta al marit de la botiguera (que ja ha agafat lloc amb altres papes, mames i quitxalla -quina ràbia parlar així!- per gaudir de l'espectacle), on pot ella, l'únic membre femení del grup, canviar-se la roba d'okupa que porta per un ridícul (pensa la botiguera) vestit apedaçat de clown en hores baixes. L'home l'indica amablement (ell sempre és odiosament amable), un espaiós lavabo al Casal del costat de l'Església.
Després de les proves de so: un, dos, tres, va, sí, va, vvvva! (la dona es pregunta per què no poden dir una altra cosa: Na-bbbbu-co-do-no-sor o clí-to-rissss), comença l'espectacle amb puntualitat. A la dona li han col.locat un dels altaveus al costat mateix de la parada, factor que l'obliga a parlar a crits amb les teresines que s'interessen pel gènere exposat.
Durant l'hora i mitja d'espectacle -cançons, contes, globus, rotllanes i confetti- la dona va despatxant. De tant en tant aixeca la vista i veu l'home i el nen a primera fila, participant activament i amb alegria no dissimulada de la "rauxa" (glups!) del moment. Mentre atèn dues dones alhora sent la veu de la clown: -Ara, per acabar l'espectacle...(ohhhh..! contesta el públic), -sí, sí, que ja és hora d'anar a dinar! per acabar, doncs, farem un tren i ballarem per la plaça, què us assembla? (sííí..!, respon la multitud). Continua la noia: -jo li vull demanar a un noi que fa estona que és aquí, i que no m'he pogut deixar de mirar, perquè és molt guapo...és aquí, a la meva dreta, porta una samarreta de El Tocinet Porky, què el veieu? (síííí..! fa la claca), li vull demanar...perquè està "com un tren", que ens faci de maquinista i anem tots al darrera seu, ben agafats, d'acord? (la gent de la xerinola no diuen mai "vale". Fan país.). Un pare enregistra l'alegre serpentina amb una grabadora. Deixant constància.
L'espectacle acaba. Els integrants del grup recullen trastos, munten a la furgoneta i marxen. A l'hora de dinar, quan ja no queden clients, la dona aixeca la vista i troba el seu fill gran de mà del petit de dos anys. -I el pare, on és?, pregunta la botiguera. -No ho sé, mare. M'ha dit que em quedés l'enano, que ell se n'anava.
De cop, la dona ha recordat que avui, de bon matí, mentre ella renegava de la seva sort, el seu marit es planxava la samarreta del Tocinet Porky. I ha constatat que més val un piercing envoltat de rastes i rialla, que un rictus amarg envoltat de sarcasme i ínfules literàries. I la dona ha pres els seus fills i se'ls ha endut a dinar. Que li dongui molt pel sac a la parada.
¡Y eso es todo, eso es todo, eso es todo, amigos..!
Hem de dir que la dona porta tota la setmana d'un humor verd-bilis, posant tot el gènere en caixes, ordenant talles, classificant models i calculant espai, per acomplir la cita bianual del mercat de les rebaixes. Comprova amb alleugeriment que al costat li toca la parada de l'Elvira, agradable companyia, que ja comença a posar damunt els enormes taulells en forma d'"L" tot tipus de viandes casolanes i saboroses: potets de formatge amb oli, secallones, ratafia en ampolletes de vidre treballat, coques de pinyons, preses de xocolata. La flaire de les exquisides menges atreu els visitants més matiners. La dona, d'un mal humor minvant (malgrat tot, ja hi és), tasta amb delit una de les torradetes de mantega que l'Elvira prepara amb cura com a degustació. Els clients ja són nombrosos. S'acosta el migdia.
L'home de la botiguera, que de bon matí ha ajudat la dona a traginar paquets i alleugerir-li el treball més feixuc, torna a aparéixer amb un nen de dos anys damunt les espatlles: -com et va? pregunta jovial. -Va. La dona contesta secament. I pensa: aniria millor si fos a casa llegint Auster, o escrivint, o, senzillament, tocant-me la pera, en lloc d'aguantar maries i -horror-, música de gralla.
El nen de dos anys contempla, des de les alçades i amb ulls de plat, els preparatius del grup d'animació infantil: furgoneta atrotinada amb rètol de coloraines, joves vestits d'alternatius que es van posant l'uniforme de pallasso, les xanques, la guitarra elèctrica de color fúcsia, la bateria, el saxòfon. Dirigeix l'entramat una noia menuda, d'uns trenta-cinc anys, amb pantalons abombatxats, rastes morenes i piercing al nas. Li pregunta al marit de la botiguera (que ja ha agafat lloc amb altres papes, mames i quitxalla -quina ràbia parlar així!- per gaudir de l'espectacle), on pot ella, l'únic membre femení del grup, canviar-se la roba d'okupa que porta per un ridícul (pensa la botiguera) vestit apedaçat de clown en hores baixes. L'home l'indica amablement (ell sempre és odiosament amable), un espaiós lavabo al Casal del costat de l'Església.
Després de les proves de so: un, dos, tres, va, sí, va, vvvva! (la dona es pregunta per què no poden dir una altra cosa: Na-bbbbu-co-do-no-sor o clí-to-rissss), comença l'espectacle amb puntualitat. A la dona li han col.locat un dels altaveus al costat mateix de la parada, factor que l'obliga a parlar a crits amb les teresines que s'interessen pel gènere exposat.
Durant l'hora i mitja d'espectacle -cançons, contes, globus, rotllanes i confetti- la dona va despatxant. De tant en tant aixeca la vista i veu l'home i el nen a primera fila, participant activament i amb alegria no dissimulada de la "rauxa" (glups!) del moment. Mentre atèn dues dones alhora sent la veu de la clown: -Ara, per acabar l'espectacle...(ohhhh..! contesta el públic), -sí, sí, que ja és hora d'anar a dinar! per acabar, doncs, farem un tren i ballarem per la plaça, què us assembla? (sííí..!, respon la multitud). Continua la noia: -jo li vull demanar a un noi que fa estona que és aquí, i que no m'he pogut deixar de mirar, perquè és molt guapo...és aquí, a la meva dreta, porta una samarreta de El Tocinet Porky, què el veieu? (síííí..! fa la claca), li vull demanar...perquè està "com un tren", que ens faci de maquinista i anem tots al darrera seu, ben agafats, d'acord? (la gent de la xerinola no diuen mai "vale". Fan país.). Un pare enregistra l'alegre serpentina amb una grabadora. Deixant constància.
L'espectacle acaba. Els integrants del grup recullen trastos, munten a la furgoneta i marxen. A l'hora de dinar, quan ja no queden clients, la dona aixeca la vista i troba el seu fill gran de mà del petit de dos anys. -I el pare, on és?, pregunta la botiguera. -No ho sé, mare. M'ha dit que em quedés l'enano, que ell se n'anava.
De cop, la dona ha recordat que avui, de bon matí, mentre ella renegava de la seva sort, el seu marit es planxava la samarreta del Tocinet Porky. I ha constatat que més val un piercing envoltat de rastes i rialla, que un rictus amarg envoltat de sarcasme i ínfules literàries. I la dona ha pres els seus fills i se'ls ha endut a dinar. Que li dongui molt pel sac a la parada.
¡Y eso es todo, eso es todo, eso es todo, amigos..!
6 comentaris:
Reconec que hagués estat més emgrescador haver pogut titular aquest post: Sexe, maria i Rock and Roll.
Però no és el que hi ha.
Comparteixo del tot aquesta aversió, grima, repelús urticant, o qualsevol paraula que defineixi el sentiment que ens invaeix davant quelcom horripilant que es posa davant nostre i que no sols no podrem passar de llarg sinó que ens hi veurem obligats a participar-hi i fins i tot acabarem gaudint-ne.
I aquest sentiment es remunta a la meua més tendra ( no sé si ho vaig ser mai d'això) infantesa.La meua tieta em portava al braç, o a coll, com vulgueu, i de cop i volta van aparéixer per la Rambla d'Aragó (molt diferent de com és ara) uns personatges grotescs, amb un cap pla com una taula (com que els veia des de dalt, aquest era l'efecte que em feien), un cos ridícul i una expressió de personatge diabòlic i sàtir congelada a la immensa carota que lluïen a sota del caparrot. Només recordo que les meues articulacions es van paralitzar i no vaig caure de cul a terra perquè la tieta em tenia al braç, contenta, feliç en veure que un dels chuckies s'apropava a nosaltres i se'm quedava mirant. I llavors va succeir el que em va marcar per sempre el meu caràcter: el monstre em va mirar (?), va fer un saltet cap a dalt i em va dir: UH!
La tieta reia, la gent era molt feliç, i els caps grossos es van allunyar posseïts per una alegria desenfrenada tan inexplicable com la meua confussió.
I llavors vaig saber que jo mai podria compartir la felicitat humana, fet que he anat demostrant al llarg de la meua breu existència ( si tenim en compte l'edat de la humanitat).
Com que els éssers humans miren d'adaptar-se a l'entorn vaig aconseguir ofegar els instinsts assasssins envers tots els grups d'animació, comparses, pallassos i altres manifestacions al.lucinògenes (com ,si no?) durant la infantesa dels meus fills, que malgrat els meus esforços han heretat en part la meua naturalesa aníbalecterinana davant certes circumstàncies.
Però un cop vaig creure que havia acomplit com a mare i vaig alliberar la meua psique, he hagut de tornar a lluitar amb els espasmes que em provoquen les serpentines, les colles de gent disfressada, les robes apedaçades que porta el pallasso tonto, les gralles, les fileres de gent agafada per la cintura i altres escenes que no puc descriure, disculpeu-me.
I jo també ho he hagut de compartir amb el meu modus vivendi, com la dona protagonista del teu conte infantil.
Ah, i digues-li que no pateixi pel seu manso. Tornarà. Els efectes al.lucinògens duren poc.Sempre és millor la realitat, encara que sigui amarga, càustica, saccejadora i exigent, però sempre autèntica. Lo demés són punyetes.
Entre tots els posts miserables i malintencionats que has fet sens dubte aquest, que dediques al teu sant marit, s’emporta la palma.
En primer lloc et dediques de manera subliminal a embrutar-nos la ment des del primer paràgraf amb el numero de la paradeta: el 6 ? el 9?... que immediatement ens suggereix una xifra de dos dígits que per vergonya no vull esmentar.
En segon lloc l’aparició del teu cònjuge en el relat coincideix amb una banda sonora de música de gralla, probablement l’instrument més molest i cridaner de què hi ha notícia, el que ja el presenta sota un prisma desfavorable, i que ens fa malfiar de la jovialitat amb què –hipòcritament- el defineixes.
Aquesta apreciació queda sobradament confirmada quan, poques ratlles més avall, no pots evitar dir que aquesta suposada jovialitat desperta odi i malfiances: “ell sempre és odiosament amable”.
Tampoc no l’ajuda el fet que el disseny de la samarreta sigui el Tocinet Porky: en el nostre subsconcient ja es confirma la imatge que ens n’haviem anat formant: l’individu en qüestió deu ser un porc odiós i lasciu com tots els homes (en contraposició a la seva bona esposa, treballadora compulsiva, ànima de la llar i, ves per on, autora del blog).
I així arribem a la fi del relat, en que l’impresentable subjecte en qüestió... ¡abandona els seus dos fills! per, suposadament, tenir un affaire amb una xicota que no has perdut l’ocasió de definir de forma no més favorable unes ratlles més amunt : “menuda” disfressada d’adolescent malgrat els seus “trenta-cinc anys”, amb rastes, amb roba (ja suposem que ronyosa) d’okupa que intercanvia per un “ridícul” vestit de pallasso.
Però vet aquí que tanta bilis acumulada resulta no tenir cap fonament perquè JO HI ERA, i puc donar testimoni als teus ingenus lectors de de dos detalls que mostren fins pot arribar la teva mala bava, d’altra banda disculpable per ser normal en qualsevol dona casada.
I és que la noia en qüestió, en realitat i com saps molt bé, feia metre noranta, i era rossa (sense rastes) com correspon a la seva condició d’eslava immigrant procedent de la República Bàltica d’Estònia (això m'ho va confirmar, a preguntes meves, el teu marit).
I en segon lloc, puc acreditar que mentre tu et dedicaves a criticar ell en realitat estava treballant de manera esforçada en el negoci familiar de corseteria: jo mateix vaig poder veure, en passar per davant la botiga (que tu havies deixat abandonada per anar a endrapar) com li estava emprovant unes calces.
Un model francès d’aquells cars, de color negre amb puntilles vermelles.
HOLA GENT, SÓC EL CARLES.
A MI EL QUE DE VERITAT EM POSAVA ERA EL POLLÓS DEL BATERIA. LES CALCES LI VAN AGRADAR MOLTÍSSIM.
PERQUÈ PARLÀVEU DE MI, NO?
Sóc la noia de metro noranta (vuitanta-nou per ser exactes) i vull aclarir, per al•lusions el que va passar el dia en qüestió:
El marit amable em va demanar de triar un regal per la seva dona.
Després de discutir el més adequat va decidir-se per unes calces UNNO de la paradeta de l’Asunsión.
No tenia clara la talla i vam buscar una noia per emprovar-les.
L’única noia de mides semblants era una pollosa pallassa que (es) tocava el saxo.
L’alternativa va cedir a la demanda tot dient que ella només és posava roba comprada a les botigues de segona mà i aquella peça li semblava d’un luxe irresponsable. Ho deia mentre despullava amb els ulls del pare de bon veure.
Es va provar les calces objecte del regal davant meu i del marit amable i carinyós.
La ment aviciada de Jo, que ja el vaig veure mentre em mirava lascivament, va interpretar erràticament la postura en que ens trobàvem l’home i jo intentant treure les calcetes de la noia menuda que s’havien enganxant en un botó del vestit de pallassa.
Que quedi clar!
Es que no m'ho acabo: Mentre l'home mira calces, la botiguera de la 9 fumant i rient amb el de la gralla, que fins i tot va provar de tocar-la. I Jo, càmera en ristre, vinga a fer fotos al so de kamaku! Sort que no érem de Les Garrigues que si no ens posa una branca d'olivera a la boca i ens retrata d'un a un.
I mentrestant aquells pobres nens amb aquells "malspares", agafadets de la mà al mig de la plaça, l'un dient: Saxo! saxo! i l'altre intentant apartar-lo de l'instrument, geladets de fred, que feia fresca i plovia ... Sort que la Sunsión els va deixar una rebequeta a cadascun ...Dones com ella ja no en queden!
Em sorprèn enormement el primer comentari de La Kose... en que intenta fer-se passar per la noia de metre noranta, tot i les evidents semblances en l’aspecte físic. Però no cola!
Es que vejam, Kose, qui es podria creure una situació segons la qual una amable i desconeguda ciutadana estònia ajuda un marit no menys amable a triar... unes calcetes! amb l’encara més amable col•laboració d’una música ambulant... que casualment passava per allí !!??
On és d’altra banda la coherència d’emprovar-se unes calces DAMUNT d’uns pantalons de pallasso? Hi ha poques persones, si deixem de banda el Superman, que serien capaces d’aquest despropòsit.
I a la paradeta de l’Asunsión, al mig del carrer? Amb tot Alpicat xafardejant? Ambaparar!
Per tant ha d’haver-hi una explicació per aquest inventat i al•lucinògen comentari. Plausiblement es tracta de desviar l’atenció d’alguna cosa que m’ ha passat per alt, algun fet ignominiós que justifiqui un intent d’ocultació apressat i matusser. Però què podria ser? Què es deu voler amagar amb aquesta maniobra de distracció?
Vejam, torno a rememorar els fets... Vaig passar per davant de la corseteria en qüestió. Al fons, on hi ha els emprovadors, en la mitja penombra, vaig albirar dues figures. Una, d’esquena, era alta, rossa i ben plantada (curiosament tenia com un aire familiar que de moment no acabo d’identificar), i portava les luxoses i afrancesades calces que he descrit en el meu comentari anterior.
L’altra era el sol•lícit depenent a què he fet referència (que ara intenta despistar parlant del bateria!), que comprobava acuradament, i per diferents mitjans i procediments, si l’adaptació de la prenda era perfecta o si, ben al contrari, era d’una talla inadequada.
Fins aquí una situació normal i corrent en qualsevol botiga.
Què podria haver-hi d’estrany? Què?
No paro de pensar-hi.
Publica un comentari a l'entrada