La mare va plegar més aviat, aquell dia. El meu germà havia arribat de
passejar la Coco, que feia dies que caminava molt malament. Cansada, es va
cargolar al seu sofà i esbufegava. La mare li va fer petons i ella la llepava.
El Carles va anar a obrir la porta per fer passar la veterinària, que anava amb
un pijama verd i una caçadora texana. Portava una maleta negra, semblant a la
del metge que va venir fa dies, una nit que jo no vaig parar de vomitar.
Parlava un castellà que em costava d’entendre. Era més jove que ma mare. Devia
de tenir l’edat de la meva cosina Alícia, que ja fa un parell d’anys que viu
amb el Pep. Em va dir que era malaguenya i em va explicar que ella tenia una
gosseta, Laica es deia -la gosseta-. La Coco la va saludar -la veterinària- com
ella sempre fa. Movent la cua i amb els ulls. La Coco somriu i saluda amb els
ulls.
Rebuscava entre la maleta oberta, plena d’ampolletes i paquets de
plàstic. Li va dir a ma mare que s’havia deixat el líquid “eutanásico”. Que el
que duia era poca quantitat perquè la Coco era una golden de més de trenta
quilos. Ma mare i ella van anar a la clínica de Lleida, a buscar-ne més. La
Coco s’havia adormit al sofà, feta una “o”. El Carles l’acaronava i li feia
petons al cap i em va dir que m’acostés. Jo estava quiet al sofà del davant.
Mon germà sempre em diu “enano” i em fa bromes però aquell dia em va cridar pel
meu nom i em va abraçar amb la mà esquerra. Parlava fluix i em va dir que li
“digués cosetes” a la Coco. Em vaig posar de genolls i li tocava les orelles.
Ella va obrir els ulls i em va mirar. Sempre m’acostava a ella fins que només
li veia un ull, jugant. Ho vaig tornar a fer però m’hi vaig estar més estona.
La Coco va moure la cua lentament. Aquests dies tot ho feia lent.
Quan van arribar, la noia li va demanar al Carles que l’ajudés,
aguantant-li la pota del davant a la Coco, que llepava la mà de mon germà. Li
va posar una injecció, com quan li treien sang a la clínica. Es va tornar a
adormir, enroscada, i el Carles li va dir “bona nit”. Tots ploràvem en silenci.
Jo també. Quan ploro sempre és de ràbia, perquè el Carles m’ha fotut un calbot
i és molt més fort que jo i no m’hi puc tornar i em fa una ràbia..! I ploro
molt i l’insulto amb paraulotes. Aquella tarda vaig plorar sense fer soroll.
M’ofegava una mica i em feia mal a dins, mentre mirava la Coco dormint.
Em vaig abraçar a la mare que em feia petons per tot arreu. El Carles,
aleshores, va agafar la Coco en braços. No va ser com d’altres vegades. La va
prendre pel cos, sense gaire esforç. El Carles està molt catxes. A la Coco li
penjaven les potes, la cua, el cap i la llengua. Li va caure una gota de saliva a
terra. Mon germà va ajudar la noia a carregar la Coquito a la furgoneta
de la clínica, mentre jo m’anava a rentar la cara i em sonava els mocs, perquè
la mare m’ho va demanar. A mitjanit vaig despertar-me i vaig anar al llit de la
mare per si podia dormir amb ella. Ja fa temps que no ho faig això, ja tinc deu
anys. La mare em va abraçar i em vaig adormir de seguida.
L’endemà no havia d’anar a escola i em vaig despertar al llit de la
mare, sol. La vaig veure al menjador, traient les coses de la Coco i netejant
amb lleixiu el terra. No li vaig preguntar on és la Coco ara, perquè sé que em
diria el mateix que quan li pregunto per la padrina: “no sé on és, però sempre
pensem en ella, no?”. El mateix per a la Coco, doncs.
Mentre fregava el terra em va dir que havíem d’estar contents, perquè
havia estat feliç i estimada fins al final, “un dolç final”. Després em va dir
que anés a la cuina a fer-me l’esmorzar. Jo em vaig quedar allà, plantat, amb
el pijama. Fins que la gota de saliva seca de la Coco va desaparèixer amb el
pas del fregall de lleixiu.
Mon germà té el mòbil ple de fotos de la Coco. En una, que miro sovint
perquè m’agrada molt, els dos som molt petits i tenim el mateix color de
cabells. La Coco va néixer un mes després de mi. Els gossos viuen menys que les
persones.
