Us contaré una
anècdota sense importància que vaig viure l’altre dia, però que m’ha fet pensar
que, molts cops, actes que semblen generosos amaguen el més vil dels egoismes.
Condueixo per un carrer de Lleida que comunica amb una de les zones comercials
més importants de la city. M’he apropat
a la vorera i m’he aturat, baixant la finestra del copilot, després de veure
una senyora caminant en la mateixa direcció que jo. La dona passa dels setanta
anys, segurament vídua, vestida amb roba humil i amb un carret de compra.
-Senyora! La crido
del cotxe estant, intentant no espantar-la. –Senyora!
La dona s’apropa
lentament, mirant-me estranyada. Li faig un somriure de complicitat i quan ja
la tinc molt a prop li dic fluixet:
-Arregli’s la
faldilla pel darrera...la porta enganxada a la roba interior..
La dona canvia
d’expressió. Alarmada, amb un cop de mà –la mateixa que aguanta una bosseta de
farmàcia- posa al seu lloc el tros de roba que li deixava a la vista unes
calces blanques de cotó i unes cames primes i venoses.
-Ai, filla! Quina
vergonya si m’ha vist algú! Gràcies per avisar-me...
La dona, encara amb
el gest esglaiat, continua el seu camí. Torno ha engegar el cotxe i la miro pel
retrovisor, mentre els meus fills em fiten amb els ulls com a plats. Veig com
encara articula el ‘quina vergonya’ amb els llavis, parlant amb ella mateixa.
La seva imatge va
allunyant-se: el carret vell, la bosseta de la farmàcia, el caminar cansat i la
gran solitud i desamparament que traspua. Quan ja l'he perdut de vista, mentre
un silenci insòlit roman dins el cotxe, penso que l’avís que li he fet era
pensant més en mi que en ella: si arribo a veure algú que se’n riu a la seva
esquena, surto del cotxe i li etzibo un cop de puny. I a la meva edat, ja no
estic per prendre mal.