El "Manifiesto por la lengua común" (i jo afegiria:"y ¡olé!") està portant cua. El contingut del manifiesto és tan conegut com previsible: una grollera utilització de l'idioma amb finalitats polítiques i econòmiques, que sempre van de la mà, que intenta fer pressió a una oposició que mira de projectar una imatge més centrista i moderada (si es veiessin amb els meus ulls..), i que posa en pràctica aquella metafòrica frase, que no per pertànyer al castellà més castís deixa de tenir una plàstica bellesa: "a río revuelto, ganancia de pescadores". A més, van buscat col.leguilles arreu, que els doni més cachet al tema, encara que més d'un els ha dit que Sant Pere és bon home (la RAE i molts intel.lectuals gens sospitosos de ser nacionalistes, com el catedràtic lleidatà José Álvarez Junco).
Alguns signants d' aquest -com el podríem anomenar...honorós intent de salvar una llengua que usen més de 500 milions de persones i que és l'idioma més parlat després del...xinès mandarí! de la perillosa amenaça que constitueix la seva convivència amb els "fagocitants" català, euskera i gallec?- alguns signants, deia, m'han sorprès molt, d'altres, no tant.
Només us diré que aquesta nit el meu esperit Carvalhil s'ha despertat del seu embotament i m'ha tret del llit a les dues de la matinada. He pujat les escales fins les golfes amb una mà agafant-me la blanca camisola fins els peus i amb l'altra prenent un canelobre tipus llanterna que em vaig comprar al xinos, formant una estampa digna dels millors contes de Poe. Poc a poc, en la penombra, he anat amuntegant els llibres de José Antonio Marina, coronant tan bonic (i alt) castell amb La Teoria de los Sentimientos, de Carlos Castilla del Pino. Abans de tornar, sonàmbula, a embotir-me dins del sobre, Carvalho m'ha fet deixar els mistos amb els que em fumo els caliquenyos (me estoy quitaaaando...) al costadet de tan preuat material, deixant-ho tot curiós i llest per la perpetració que pensava portar a terme ara mateix.
Abans, però, de començar a fer senyals de fum, i per completar la litúrgia, jo, que no tinc cap Biscúter que em cuini, m'he menjat, per allò de tenir alguna cosa a l'estómac abans d'atacar el Beefeater, unes barretes de pa torrat l'envoltori del qual indica que són made in Valencia. Els ingredients de tan saborosa menja estan escrits en ES (espanyol, la llengua moribunda), EN (anglès, una altra que tal), FR (francès) DE (alemany) i VA (valencià!). Transcric (quan ho llegiu feu-me el favor de pronunciar-lo a la manera de Raimon, no oblideu les erres finals):
VA: PANS ESPECIALS AMB PIPES/INGREDIENTS: farina de blat, oli vegetal, pipes de gira-sol i llevat natural. Este producte pot contenir mostres de cacauet, de sèsam i derivats. Una volta obert, conservar en lloc fresc i sec. Per poder apreciar millor les seues qualitats es recomana consumir-lo abans de cinc dies. Fabricat a Espanya.
Sense complexos. Jo proposo que per les Olives Arbequines (que, per cert, combinen a la perfecció amb el Beefater) el nostrat fabricant faci constar això:
LLE: AULIVES D'ARBECA SELECCIONADES AMB LA MÀXIMA QUALITAT/INGREDIENTS: aulives collides pal pagès d'Arbeca, aigua i sal. Pot portar mostres de préssics d'Aitona i mansanes de Torrelameu. Una vegada aubert lo pot, conservar en lloc fresc. Ambasat a Aspanya. Vés quin remei.
I així, fer d'aquesta llengua nostra potencialment tan perillosa un cúmul de diversitats folclòriques. I els del Manifiesto es faran uns farts de riure. Perquè, continuant amb els llatinismes, ja ens ho deia Juli Cèsar: (*) Divide et vinces.
Alguns signants d' aquest -com el podríem anomenar...honorós intent de salvar una llengua que usen més de 500 milions de persones i que és l'idioma més parlat després del...xinès mandarí! de la perillosa amenaça que constitueix la seva convivència amb els "fagocitants" català, euskera i gallec?- alguns signants, deia, m'han sorprès molt, d'altres, no tant.
Només us diré que aquesta nit el meu esperit Carvalhil s'ha despertat del seu embotament i m'ha tret del llit a les dues de la matinada. He pujat les escales fins les golfes amb una mà agafant-me la blanca camisola fins els peus i amb l'altra prenent un canelobre tipus llanterna que em vaig comprar al xinos, formant una estampa digna dels millors contes de Poe. Poc a poc, en la penombra, he anat amuntegant els llibres de José Antonio Marina, coronant tan bonic (i alt) castell amb La Teoria de los Sentimientos, de Carlos Castilla del Pino. Abans de tornar, sonàmbula, a embotir-me dins del sobre, Carvalho m'ha fet deixar els mistos amb els que em fumo els caliquenyos (me estoy quitaaaando...) al costadet de tan preuat material, deixant-ho tot curiós i llest per la perpetració que pensava portar a terme ara mateix.
Abans, però, de començar a fer senyals de fum, i per completar la litúrgia, jo, que no tinc cap Biscúter que em cuini, m'he menjat, per allò de tenir alguna cosa a l'estómac abans d'atacar el Beefeater, unes barretes de pa torrat l'envoltori del qual indica que són made in Valencia. Els ingredients de tan saborosa menja estan escrits en ES (espanyol, la llengua moribunda), EN (anglès, una altra que tal), FR (francès) DE (alemany) i VA (valencià!). Transcric (quan ho llegiu feu-me el favor de pronunciar-lo a la manera de Raimon, no oblideu les erres finals):
VA: PANS ESPECIALS AMB PIPES/INGREDIENTS: farina de blat, oli vegetal, pipes de gira-sol i llevat natural. Este producte pot contenir mostres de cacauet, de sèsam i derivats. Una volta obert, conservar en lloc fresc i sec. Per poder apreciar millor les seues qualitats es recomana consumir-lo abans de cinc dies. Fabricat a Espanya.
Sense complexos. Jo proposo que per les Olives Arbequines (que, per cert, combinen a la perfecció amb el Beefater) el nostrat fabricant faci constar això:
LLE: AULIVES D'ARBECA SELECCIONADES AMB LA MÀXIMA QUALITAT/INGREDIENTS: aulives collides pal pagès d'Arbeca, aigua i sal. Pot portar mostres de préssics d'Aitona i mansanes de Torrelameu. Una vegada aubert lo pot, conservar en lloc fresc. Ambasat a Aspanya. Vés quin remei.
I així, fer d'aquesta llengua nostra potencialment tan perillosa un cúmul de diversitats folclòriques. I els del Manifiesto es faran uns farts de riure. Perquè, continuant amb els llatinismes, ja ens ho deia Juli Cèsar: (*) Divide et vinces.
4 comentaris:
Poques coses uneixen tant, en aquest Estat al qual no m’honoro en pertànyer, com l’anticatalanisme.
De tota manera a mí cada cop m’afecta menys. Des de fa temps tinc la sana costum de no fer ni cas de la parauleria florida que ve de terres espanyoles de pedigree, com és el cas de l’engendre que esmentes.
Això també implica, per exemple, que les paraules del Zapatero em rellisquen amb la mateixa gràcia i elegància que ho fan les del Rajoy.
Quant a l’idioma dels sotasignants jo, com saps, ja fa uns quants anys que no el parlo al principat i rodalíes. I això vivint al Vallès, no a la Cerdanya o a l’Alt Camp. I em va la mar de bé.
Finalment no vull deixar passar l’ocasió de dir que en els promotors i una colla de signants del manifiesto m’hi pixaria (dit sigui amb tot el respecte), si no fos perquè coneixem els gustos estrambòtics d’algun d’ells, i no és cosa de fer favors així com així, sense cobrar. Que som catalans.
Jo proposo fragmentar una mica més la nostra estimada llengua, tan perillosa pel castellà, etiquetant les bosses de cargols envasats al buit, que suposo que aviat apareixeran al mercat, amb el text següent:
Contingut del paquet: un litro de caragols bovés collits del terra prop dels brassals i purgats amb farina per a que no tingon caques. Aquestos caragols s'han criat a l'aire lliure, i s'han alimentat de productes naturals, amb tots los pesticides necessaris.
Consells per a que us els pugueu fotre: NO ELS RENTEU! Fiqueu-los ben afilerats al damunt d'una llauna. Com que ja són morts i no voldran escapàs, hi podeu afegir pebre, herbes i un raig d'oli abans de posar la llauna a sobre de les brases un bon rato. Pareu compte de no crema'ls o de feus mal, carallots! Es poden acompanyar amb all i oli i anar sucant.
Cuidado! Aquesta bossa de plàstic pot aufegar amb algú si li poseu lo cap adintre. Així que no ho feu, òstia.
Advertències: No es coneixen los efectes sobre les dones prenyades o que estigon donant popa.
Caducitat: Quan comencin a sortir cucs, llanceulos, i els caragols, també.
Què tal? Què tal? Què tal?
I és que els caragols, com les llengües, no tenen drets.
Genial, Majorette!
I a més són banyudes i arrossegades...algunes més caltres, adelisto.
Ambaparà!
Jo,que sempre he estat en contra d’aquesta mena de manifestos,i més si son contra alguna cosa que no es propietat del manifestant. Només us voldria dir que de vegades,al traduir a diferents llengües els prospectes,manuals i d’altres papers que et donen amb els productes que compres,al traductor o ves a saber si es al fabricant o a qualsevol dels que han perpetrat l’engendro,reflecteix una sensibilitat poc apreciada per els compradors.
Tan es així que en els manuals d’instal•lació de les neveres Electrolux,per als alemanys,els demanen un cable conductor per a l’endoll de 2´5mm de gruix.
Als anglesos i suposo que vista la dificultat que tenen per fer arribar coure a una illa tan aïllada,amb 1’5mm ja fan el fet.
Als francesos,suposo que per antagonisme històric,no els demanen ni endoll. Es segur que l’aparell no doni mai senyals de vida en aquestes condicions,però ells sabran el que fan. Segurament ho tenen ben merescut.
I finalment arribes al prospecte en castellà.
En aquest cas,l’artista,recordant els bons moments passats a Marbella o a Lloret de Mar,va deixar a mans de tan apreciats amfitrions el gruix del cable necessari per a l’endoll.
Fent constar,això si que tenia de ser conductor,no fos cas que hi posessis dos cordills .
Gracies,muchas gracias.
Per coses com aquestes,els bons catalans preferim aprendre algun idioma a part del nostre,i deixar per als manifestants del manifest ,aquella confiança en els traductors.
Que els bombin dons.
Publica un comentari a l'entrada