Els Pets canten: "Que vingui l'agost" i jo prego que passi ràpid. Agost tòrrid, desèrtic, de festes majors (al poble aquest any ve un grup el nom del qual és "Sonido Crónico"... que nostrosinyó m'agafi confessada), agost olímpic i pequinès.
Sigueu sincers, va, que aquí no ens veu ningú: quants de vosaltres us vau empassar la cerimònia olímpica -tres hores i mitja- sencereta? En les Olimpiades de Barcelona recordo que, tot sopant amb uns amics, no vam perdre detall de la inauguració: jugàvem a casa. Però, amb posterioritat, cada quatre anys m'he limitat a veure els resums dels telenotícies i encara gràcies. Pequín no ha estat una excepció, i tots aquests fasts adquireixen encara un to més fariseu venint d'un país que suspèn reiteradament l'assignatura dels drets humans.
Posteriorment a la culminació de l'espectacle del dia vuit, han anat sortint a la llum algunes trampes que, en honor a la imatge i el bon nom de la Xina es van perpetrar: focs articials fets per ordinador, playback de la nena que cantava amb la veu d'una altra amb un físic menys agraciat...i molts d'altres que segurament no arribarem a saber mai. No cal escandalitzar-se tant: aquí tots sabem que la fletxa que havia d'encendre el pebeter el 1992 va caure fora de l'Estadi Lluís Companys...i no va passar res. Només quan es creu que aquests esdeveniments multitudinaris han d'estar subjectes a l'ètica de "l'esperit de l'esport" i no ser només allò que pretenen, una manifestació de luxe, eficàcia tècnica i submissió a la bellesa plàstica i física per damunt de tot, cal manifestar la repulsa. Si no, acceptem la hipocresia de tot el muntatge (començant pel càsting de les hostesses, que havien d' acomplir uns estàndars físics ajustadíssims i força allunyats del fenotipus de dona asiàtica) i deixem-nos de preocupacions.
Hi ha hagut però una notícia que, donada la meva natural inclinació a l'escatologia, m'ha cridat l'atenció: resulta que els 900 soldats de l'Exèrcit d'Alliberament Popular que manipulaven el gegantí rotlle de paper del centre de l'espectacle de l'Estadi Nacional...portaven bolquers! El cas és que els soldats no podien abandonar el seu lloc durant més de sis hores, perquè per fer-ho havien d'entrar en la pròpia escena, per tant, es van posar uns dodotis i aquí pau i després glòria. Per cagar-s'hi.
Bolquers en edat adulta. Com el personatge de la darrera i excel.lent novel.la de Philip Roth, "L'espectre se'n va" ("Sale el espectro" en castellà, traducció més ambigua). En ella, el prota, de 71 anys, pateix una incontinència d'esfínters arrel d'una operació de pròstata que li recorda l'implacable pas del temps i intenta portar amb secret.
Perquè, ben mirat, a qui li agrada ensenyar les seves misèries, físiques i morals? Allò que més importa és conservar un bon aspecte. Per aquesta raó, l'anterior novel.la de Roth, "La mancha humana" va ser protagonitzada en la seva versió cinematogràfica per Anthony Hopkins i Nicole Kidman. Qui hagi llegit la novel.la s'adonarà que ambdós actors són excessivament atractius per donar credibilitat a la trama. Però la taquilla és la taquilla. Per aquesta raó, em nego, per ara, a veure l'adaptació d'Isabel Coixet de "Animal Moribundo", un exponent del Roth més trist i crepuscular. La Coixet va començar fent anuncis de compreses per a la televisió. I no em puc imaginar una història del Roth més punyent fent dir a la Penèlope Cruz: "a qué huelen las nubes?".
D'anunciar compreses a bolquers hi ha un pas. I el bolquer que avergonyeix l'àlter ego de Roth sembla deixar indiferents els 900 soldats xinesos. O potser als pobres ningú els ha demanat la seva opinió, pel bé de l'estètica. Perquè, malgrat les inexorables necessitats fisiològiques dels éssers humans, tots sabem, com Freddy Mercury sabia ja el 1992, que The Show Must Go On.
O poster és que als pobres soldats no els deixen llegir Roth durant l'estiu.
Sigueu sincers, va, que aquí no ens veu ningú: quants de vosaltres us vau empassar la cerimònia olímpica -tres hores i mitja- sencereta? En les Olimpiades de Barcelona recordo que, tot sopant amb uns amics, no vam perdre detall de la inauguració: jugàvem a casa. Però, amb posterioritat, cada quatre anys m'he limitat a veure els resums dels telenotícies i encara gràcies. Pequín no ha estat una excepció, i tots aquests fasts adquireixen encara un to més fariseu venint d'un país que suspèn reiteradament l'assignatura dels drets humans.
Posteriorment a la culminació de l'espectacle del dia vuit, han anat sortint a la llum algunes trampes que, en honor a la imatge i el bon nom de la Xina es van perpetrar: focs articials fets per ordinador, playback de la nena que cantava amb la veu d'una altra amb un físic menys agraciat...i molts d'altres que segurament no arribarem a saber mai. No cal escandalitzar-se tant: aquí tots sabem que la fletxa que havia d'encendre el pebeter el 1992 va caure fora de l'Estadi Lluís Companys...i no va passar res. Només quan es creu que aquests esdeveniments multitudinaris han d'estar subjectes a l'ètica de "l'esperit de l'esport" i no ser només allò que pretenen, una manifestació de luxe, eficàcia tècnica i submissió a la bellesa plàstica i física per damunt de tot, cal manifestar la repulsa. Si no, acceptem la hipocresia de tot el muntatge (començant pel càsting de les hostesses, que havien d' acomplir uns estàndars físics ajustadíssims i força allunyats del fenotipus de dona asiàtica) i deixem-nos de preocupacions.
Hi ha hagut però una notícia que, donada la meva natural inclinació a l'escatologia, m'ha cridat l'atenció: resulta que els 900 soldats de l'Exèrcit d'Alliberament Popular que manipulaven el gegantí rotlle de paper del centre de l'espectacle de l'Estadi Nacional...portaven bolquers! El cas és que els soldats no podien abandonar el seu lloc durant més de sis hores, perquè per fer-ho havien d'entrar en la pròpia escena, per tant, es van posar uns dodotis i aquí pau i després glòria. Per cagar-s'hi.
Bolquers en edat adulta. Com el personatge de la darrera i excel.lent novel.la de Philip Roth, "L'espectre se'n va" ("Sale el espectro" en castellà, traducció més ambigua). En ella, el prota, de 71 anys, pateix una incontinència d'esfínters arrel d'una operació de pròstata que li recorda l'implacable pas del temps i intenta portar amb secret.
Perquè, ben mirat, a qui li agrada ensenyar les seves misèries, físiques i morals? Allò que més importa és conservar un bon aspecte. Per aquesta raó, l'anterior novel.la de Roth, "La mancha humana" va ser protagonitzada en la seva versió cinematogràfica per Anthony Hopkins i Nicole Kidman. Qui hagi llegit la novel.la s'adonarà que ambdós actors són excessivament atractius per donar credibilitat a la trama. Però la taquilla és la taquilla. Per aquesta raó, em nego, per ara, a veure l'adaptació d'Isabel Coixet de "Animal Moribundo", un exponent del Roth més trist i crepuscular. La Coixet va començar fent anuncis de compreses per a la televisió. I no em puc imaginar una història del Roth més punyent fent dir a la Penèlope Cruz: "a qué huelen las nubes?".
D'anunciar compreses a bolquers hi ha un pas. I el bolquer que avergonyeix l'àlter ego de Roth sembla deixar indiferents els 900 soldats xinesos. O potser als pobres ningú els ha demanat la seva opinió, pel bé de l'estètica. Perquè, malgrat les inexorables necessitats fisiològiques dels éssers humans, tots sabem, com Freddy Mercury sabia ja el 1992, que The Show Must Go On.
O poster és que als pobres soldats no els deixen llegir Roth durant l'estiu.
6 comentaris:
I em pregunto: Els esportistes també anaven amb el dodotis en qüestió? Que ells i elles també van estar moltes hores a la cerimònia, primer al passadís on esperaven i després al mig de la pista ( que jo ho vaig veure), suats i suades coma polls, amb els vestits igualets ( cada país diferents, però igualets, no sé si m’explico), amb barrets, mocadors, faldilletes, sabates, ...i bolquers? Potser formaven part de la indumentària. M’imagino a les delegacions donant les robes. Poso d’exemple un país qualsevol: “Tomad la ropita, las niñas con el abanico y los vestidos amarillos y les chicos las chaquetas rojas y les sombreritos de paja. Estáis guapísimos y estupendas, vamos a arrasar. ¡Ah! No olvidéis la bolsa de avituallamiento: una botellita de agua pequeña, un kit-kat, una cámara de fotos desechable que los japoneses nos han dejado a muy buen precio y un pañalito de diseño. ¡Es monísimo!”
Potser abans de sortir a la pista a desfilar els feien fer pipí i/o popó per ordre, com una clase de P3, per evitar catàstrofes posteriors: “A veule ( en xinès no ho sé escriure, encara, només conec la regla de la erra) Kuwait al wàtel” “No tenim pipí” ( tampoc sé kuwaití, encara). “Ploveu de tleure les gotetes que desplés no hi ha wàtel i poseu-vos el bolquer” “No cal ens aguantarem” “No lepliquis, no demano la teva opinió. he dit poseu-vos el bolquer i punt” (Coses del país de la muralla). En cas que algun atleta xuleta (com ara un haltero o una llançadora de pes) és negués a posar-se la cel•lulosa en qüestió, un soldat dodotitzat els obligaria a complir amb l’obligació, metralladora en mà.
Ja tinc ganes de llegir el llibre del Roth, però no entenc com es pren les coses tan a la valenta: És que no ha vist la Concha Velasco, lo feliç que és amb les seves “pequeñas perdidas de orina” que soluciona amb Tena Lady? Jo començo a mirar-les a les prestatgeries del Carrefour perquè estic d’acord amb el Freddy Mercury i no em vull perdre el Sonido crònico i el seu ritme infernal i és millor la tena que dur una sonda lligada a la “pantorrilla”.
Benvolguda -i poc donada a les manifestacions blocaires- Kose:
Jo crec que encertes de ple amb la teva hipòtesi de que les esportistes anaven amb bolquers blaus -ells- i rosa -elles-, durant la cerimònia. M'arrisco i allargo la teva hipòtesi una mica més: el fet de portar tot aquell matximbrat de cel.lulosa a l'entrecuix els va provocar una al.lèrgia (física i psicològica, això no se sap mai) que va provocar que a les proves pròpiament dites prescindissin dels gaiumbos o calces. Com, per exemple, el rècordman de 100 mts llisos, Bolt, que amb càmera lenta se li veia tot el recapte pendulant d'un costat a l'altre. Bueno, jo no ho he vist, m'ho han explicat.
Pel que fa al prota de Roth, apart d'incontinència sembla ser que també patia impotència, pobre home. Vés que no sigo això el que el molestés una mica. I, malgrat els 71 anys, la Viagra fa miracles...però no en el seu cas. Bueno, això també m'ho han dit. Guarda'm de mentir.
Doncs per a mi, la imatge d'algú gran portant bolquers forma part dels meus pitjors malsons. Aquells en què la prota, és dir jo, busca desesperadament un wc i no el troba enlloc, fins que després de passar per habitacions d'hotel, classes plenes d'alumnes i menjadors de restaurant d'èlit acaba trobant-ne un. Hi entra disposada a aliviar el cos i no pot perquè s'adona que les parets i la porta són... de vidre! O aquell altre on la prota troba finalment un wc que està situat al darrer pis d'un edifici molt alt envoltat d'altres edificis molt més alts i plena de finestres on la gent guaita. Tot seria normal si no fos perquè el wc no té portes ni parets, només té la típica tassa sanitària marca Acme enmig d'una gran terrassa. És, doncs, normal incloure bolquers en els meus somnis per poder dormir tranquil.la, i feu lo favor de no intentar psicoanalitzar.me que prou bé sé quina classe de bitxo sóc. Què passa?
L'any passat va succeir a Estats Units una història on els protas eren dues dones i un home que ocupava un càrrec important a la Nasa. ( Els astronautes també porten bolquers?). Però la feina d'ell no té importància. La que tenia feina era una de les dones, que va ser enganyada pel Luke Skywalker amb l'altra dona en qüestió. Aquest cas seria d'allò més normal si no fos perquè la primera dona, plena de despit ( no és que li faltéssin els pits, és que vol dir despecho), va tenir la idea de creuar mitja Amèrica amb cotxe per enxampar-los a tots dos abans de pujar a l'avió. Preveient que els seus esfínters no la deixarien tranquil.la, i patint per la carrera contra-rellotge que estava a punt d'iniciar, es va preparar amb allò que li estalviaria més temps: uns enormes bolquers. D'aquesta manera no li caldria aturar-se i arribaria així a temps de sorprendre els dos amants. I es veu que va estar a punt d'aconseguir-ho. I es veu que van ser els policies que la van detenir, potser per excès de velocitat, els que es van adonar del seu equipatge especial, perquè suposo que ja l'havia utilitzat repetidament.
Juro que això no m'ho he inventat ni ho he somiat.
Com tu molt bé dius, Rous, el que és important és fer un bon paper (higiènic).
Benvolguda Majorette:
No sé si en sou conscients, però si Freud aixequés lo cap, apart que em cagaria a les calces -no als bolquers, però tot arribarà- de veure un zombie ressuscitat, tindria una fenyada amb nosaltres. Esteu fatal, xiquetes. No canvieu mal.
Respecte als malsons recurrents, un dels meus és portar un body d'aquells d'una peça (no us en foteu, encara hi ha núvies que se'n posen) i haver d'anar a aurinar. M'estic pixant i no aconsegueixo treure els maleïts gafets (normalment n'hi ha quatre o cinc, té collons la cosa), però sempre acabo arribant a temps. Aquest somni sempre té, per ara, un final feliç.
Per tot allò anterior exposat us proposo, reines, que ens posem uns bolquers XXL i anem les tres per aquest món de Déu. No ens haurem de preocupar del pipi, popó, gafets, ni de que els nostres mansos se'n vagin amb una altra. Què? Els del Ticicle ho van fer i estan forrats.
A propòsit de les núvies vestides de blanc i amb gafets: jo he estat testimoni, en una boda d'aquestes oblidables, en el lavabo del restaurant, com la núvia es morrejava amb el millor amic del nòvio. Ells eren en ple frenesí lingual i jo vaig optar per tancar la porta i sortir prudentment.
Perquè, quant a opcions de vida, sigui portar bolquers, calces, gafets, vestits blancs i amics del nòvio...qui som nosaltres per jutjar?
I parlant de zombies...Jo! Manifesta't, cabarrrde de la praderar!
Doncs vés per on avui s’acaben de cloure els Jocs olímpics i tota la faramalla. Jo em quedo amb ben poca cosa interessant: potser només algun partit de volley platja femení de l’equip de Brasil.
Però si el tema resulta tan avorridot, aleshores per què collons encara hi ha qui s’entesta en voler-hi participar?
Recordem que els i les atletes s’hauran d’empassar cerimònies interminables, i que només tenen l’opció de perdre i aguantar les rialletes commiseratives, quan no els insults, de competidors i compatriotes, o bé guanyar i haver de fer cara de circumstàncies mentre sona l’himne d’un país els va ni els vé.
I que en aquest cas els espera un viacrucis en que tot de malcarades funcionàries intentaran fer-se aquí amb un potet de la seva orina, allà amb una proveta de sang... més enllà segurament d’uns mocs, amb la completa seguretat que tot plegat finalitzarà amb una pena de presó per diversos delictes de doping... doncs bé, aleshores què és el que els atreu tant?
La resposta la té el Matthew Syed, que va ser membre de l’equip britànic de tennis taula en diverses olimpiades (com les de Barcelona), i ara és un corresponsal de la premsa anglesa.
Al Times online ens explica la veritat de tot plegat: en realitat, tots els atletes esperen que s’acabi la competició per dedicarse de forma desenfrenada al sexe.
Sembla ser que un cop acaben les competicions, les hormones que a dures penes han estat contingudes pels maillots de lycra surten de mare i com una mena de tsunami arrasen amb tot allò que troben per davant: hostesses, cambrers, espectadors i espectadores i, òbviament la resta d’atletes. A les Olimpiades de Seúl el 1988, per exemple, el nombre de preservatius utilitzats a la terrassa de l’equip anglès era tan gran que l’Associació Olímpica Britànica va haver de fer una circular prohibint el sexe a l’aire lliure.
En aquest sentit cal dir que els més afortunats són els nedadors : recordem que les seves competicions finalitzen una setmana abans del final dels Jocs ! Segons l’amic Syed, un cop han baixat dels podis i queden deslliurats de tota competició, és com si hi hagués una erupció volcànica a la vila olímpica. Recordeu Pompeia i us en fareu una bona imatge.
Però els guanyadors dels guanyadors, els autèntics winners, són els qui estan en possessió de la medalla d’or: segons el nostre infiltrat el seu sex appeal és tan poderós que han de barrar la porta de la seva estança amb guardes de seguretat, i a més instal•lar un dispensador de numeros dels que veiem a les peixateries. O casi.
Tots? No! Sembla ser que en el cas de les dones, i de manera més específica en algunes disciplines atlètiques, és dóna el cas contrari: la lluentor de la medalla d’or, associada a una estructura muscular similar a la del T. A. Baracus (recordeu l'Equipo A?), el que fa és allunyar els possibles assetjadors. Lamento el comentari sexista: però segons sembla és el que hi ha.
Vet aquí doncs un motiu autènticament plausible pel qual l’amic Phelps té 8 medalles d’or. Ja ens pensàvem que hi havia d’haver algun motiu per voler acabar tan ràpid.
Per cert: algú l’ha vist, avui, a la cloenda dels Jocs? Doncs això.
Per tant, Jo, i gràcies a la teva exhaustiva anàlisi, en aquests moments cal suposar que la Vila Olímpica de Pequín és una barreja de Pompeia i Sodoma i Gomorra.
I jo aquí sentint "El Tractor Amarillo" des del ball dels jubilats com a final de la Festa Major del poble.
Sens dubte, un altre tipus de cloenda.
Publica un comentari a l'entrada