Fervents bloggers:
Espero que, com jo he fet, hagueu observat devotament la litúrgia que la Setmana Santa té a bé d'obsequiar-nos. Ja sabeu, tot allò que dóna tan bon rotllo: les professons (Via-Crucis dels docents, potser?), La Dansa de la Mort de Verges (o la soneta que fan venir les cançons d'un conegut vergenc), els encaputxats (que aguantant la ventada fan cua al tele-cadira de Baqueira Beret) i el recolliment i la meditació (contemplant Ben-Hur, Espartaco o la gore Roma tancats en l'apartamentet de la platja perquè el mal oratge de fora no permet res més).
Una veïna m'explica que la processó de Lleida d'aquest any (m'ha estat impossible de disfrutar-la perquè justament coincidia amb la meva hora de l'auto-flagel.lació, cachis!), pel nivell de decibel.lis i xerrameca del populatxo, més aviat s'assemblava a una rondalla de festa major, amb gegants i capgrossos, que a un contingut Pas dels Armats. -I és que s'ha perdut el respecte de tot, xiqueta!- s'exclama la veïna.
Però jo sé que no. Malgrat veus tendencioses ens vulguin fer creure en la progressiva laïcitat d'aquestes Santes Festes, tinc la prova concloent que encara hi ha esperança: deixo l'esponja amarada de vinagre amb la qual em xopo les ferides de l'esquena, agafo un retall de premsa que, amb cura, he guardat entre les pàgines del Camino, i li llegeixo en veu alta:
"Victorio & Lucchino. La pareja famosa de Sevilla de diseñadores de moda no volverá a vestir más a las imágenes de la cofradía de San Esteban. La junta de la hermandad ha decidido prescindir de ellos a raíz de su boda del año pasado. Mientras fueron pareja de hecho nadie puso impedimentos para que vistieran las imágenes de su cofradía de toda la vida, pero ha sido formalizar su relación y provocar de inmediato su exclusión como vestidores."
La veïna marxa alleugerida, com m'imagino que us sentiu vosaltres si encara no coneixíeu la notícia. I és que què es pensen aquests desviats, que a més de ser-ho, ho fan públic amb orgull. Almenys, si fossin pederastes...una debilitat la pot tenir qualsevol i la Casa del Senyor, com sempre, pot fer els ulls grossos...in secula seculorum. O és que no saben, que -i en escaient al.lusió a l'època dels romans- la dona del cèsar, a més de ser honrada, ho ha de semblar.
I ara us he de deixar. Per acabar de celebrar tan sacre calendari m'he baixat el dvd de La Pasión según San Mateo, del Mel, que és mel. Em col.locaré el cilici, em faré unes crispetes al micro-ones i a disfrutar. Diuen que Joan Pau II -Déu el tingui en la seva glòria- quan va acabar de veure la cinta, exclamà: "Així va ser". Ves que no ho digués perquè, donada l'avançada edat del seu traspàs, ell ho visqués en primera persona. A veure...deixeu-me calcular...no. Jo, per poc, encara no hi era. Llàstima: un espectacle així, vist en directe, no deu tenir ni punt de comparació amb l"'SmackDown" de la Cuatro.
Espero que, com jo he fet, hagueu observat devotament la litúrgia que la Setmana Santa té a bé d'obsequiar-nos. Ja sabeu, tot allò que dóna tan bon rotllo: les professons (Via-Crucis dels docents, potser?), La Dansa de la Mort de Verges (o la soneta que fan venir les cançons d'un conegut vergenc), els encaputxats (que aguantant la ventada fan cua al tele-cadira de Baqueira Beret) i el recolliment i la meditació (contemplant Ben-Hur, Espartaco o la gore Roma tancats en l'apartamentet de la platja perquè el mal oratge de fora no permet res més).
Una veïna m'explica que la processó de Lleida d'aquest any (m'ha estat impossible de disfrutar-la perquè justament coincidia amb la meva hora de l'auto-flagel.lació, cachis!), pel nivell de decibel.lis i xerrameca del populatxo, més aviat s'assemblava a una rondalla de festa major, amb gegants i capgrossos, que a un contingut Pas dels Armats. -I és que s'ha perdut el respecte de tot, xiqueta!- s'exclama la veïna.
Però jo sé que no. Malgrat veus tendencioses ens vulguin fer creure en la progressiva laïcitat d'aquestes Santes Festes, tinc la prova concloent que encara hi ha esperança: deixo l'esponja amarada de vinagre amb la qual em xopo les ferides de l'esquena, agafo un retall de premsa que, amb cura, he guardat entre les pàgines del Camino, i li llegeixo en veu alta:
"Victorio & Lucchino. La pareja famosa de Sevilla de diseñadores de moda no volverá a vestir más a las imágenes de la cofradía de San Esteban. La junta de la hermandad ha decidido prescindir de ellos a raíz de su boda del año pasado. Mientras fueron pareja de hecho nadie puso impedimentos para que vistieran las imágenes de su cofradía de toda la vida, pero ha sido formalizar su relación y provocar de inmediato su exclusión como vestidores."
La veïna marxa alleugerida, com m'imagino que us sentiu vosaltres si encara no coneixíeu la notícia. I és que què es pensen aquests desviats, que a més de ser-ho, ho fan públic amb orgull. Almenys, si fossin pederastes...una debilitat la pot tenir qualsevol i la Casa del Senyor, com sempre, pot fer els ulls grossos...in secula seculorum. O és que no saben, que -i en escaient al.lusió a l'època dels romans- la dona del cèsar, a més de ser honrada, ho ha de semblar.
I ara us he de deixar. Per acabar de celebrar tan sacre calendari m'he baixat el dvd de La Pasión según San Mateo, del Mel, que és mel. Em col.locaré el cilici, em faré unes crispetes al micro-ones i a disfrutar. Diuen que Joan Pau II -Déu el tingui en la seva glòria- quan va acabar de veure la cinta, exclamà: "Així va ser". Ves que no ho digués perquè, donada l'avançada edat del seu traspàs, ell ho visqués en primera persona. A veure...deixeu-me calcular...no. Jo, per poc, encara no hi era. Llàstima: un espectacle així, vist en directe, no deu tenir ni punt de comparació amb l"'SmackDown" de la Cuatro.
7 comentaris:
Crec que has oblidat el moment estelar de la Setmana Santa, allò que ens purifica de tot pecat cotmés durant la resta de l'any, el cilici col.lectiu més utilitzat en les darreres dècades, el patiment de tota una generació ( mai millor utilitzat el mot), la multitudinària pregària en la fe: La Processió de la Sagrada Retenció de la mare de Deu de l'Operació Tornada.
Com m'alegro de no ser un d'aquests pobrets armats ( de paciència) que, amb el cotxe carregat i amb els nens plens de tinc pipi, arrosseguen el seu calvari per sobre de l'asfalt, mirant cap a l'horitzó on uns vehicles segueixen els altres com si els estiguessin olorant i aquests, els que gairebé ja no es veuen, romanen quiets amb els llums de fre enceses com si fossin els estigmes dels condemnats innocents. Gran serà la seva desesperació.
Imagineu-vos l'escena a ritme de redoble de tambor (les portes que els conductors obren i tanquen amb emprenyament), afegiu-hi una saeta (els crits dels passatgers o les cançons dels cd) i alegreu-vos de no ser entre els escollits.
M'alegro de ser a casa aquest avorrit diumenge de Pasqua sense Mona. M'alegro de poder escriure això i de poder escollir quines pinícules m'empassaré entre avui i demà.
Això sí: aquest any no he pogut veure Barrabàs (protagonitzada per Anthony Quinn), sagrat flim sagrat.
Res no és perfecte, com tu dius, Rous. Ni tan sols ho és el matrimoni Vitorio Lucchino, però almenys no s'han quedat per a vestir sants....
Si m'ho permets, estimada blogger, voldria contribuir a aquests post teu tan setmanasantià amb algunes imatges avinents a dies de tanta religiositat continguda: el Sant Sopar, versió heavy metal, i Jesus a la creu amb alguns comentaris aclaridors sobre el cristianisme que penso que ens han de fer reflexionar aquests dies de recolliment.
En tinc més, si tens més necessitats espirituals.
Responent a les demandes d'alguns analfabets funcionals sobre què significa la inscripció sobre el cristianisme del "Jesus a la creu" del meu post anterior (que per cert no està en llatí ni en grec sino en anglès!), poso aquí la traducció:
Cristianisme: Creença en un jueu zombie còsmic que era el seu propi pare, que et pot fer viure eternament si simbòlicament menges la seva carn i beus la seva sang mentre telepàticament li dius que l’acceptes com el teu senyor, i que pot expulsar el mal de la teva ànima que, per cert, hi és present a causa d’una dona-costella a qui havia convençuda una serp parlant que mengés un fruit d’un arbre màgic...
...Sí, sona molt convincent!
Jo:
L'analfabeta funcional number one et dóna infinites gràcies per la traducció. Per a mi, tot el que no sigui arameu...són llengües heretges.
Per cert, vaig a fuetejar-me trenta vegades a fi de salvar la teva ànima pecadora.
Vaja ,vaja.
I jo pensant-me que éreu tots a platja.
Tinc que confessar que avui ,al començar a llegir els vostres punts de vista de la “setmanasanta” m’estava excitant.Pot ser per el tema cilici,o que se jo,però finalment,
entre el sant sopar i el paio aquest de la creu se m’ha estroncat del tot.
Per compensar i per si no us n’havíeu adonat a la pagina 7 del regió 7(Bages) hi podreu trobar un interessant article amb foto debatin un dels temes mes encesos d’ara mateix a Manresa.
Jo com que soc força curt,no l´he acabat d’entendre,però es quelcom de que sant Miquel es va quedar encallat per culpa de no se ben bé si el seu pes o l´amplada ,i els armats van aprofitar per anar-se’n al bar a lluir cuixa.
També sembla que feien una que altra cigarreta,però de fet sembla que cap d´ells va arribar als estupefaents tot i que algun d´ells ja començava a treure la bossa de plàstic per a la cola .
Ai..............”.Santapaciencia”
Salutacions al cavaller de la blanca armadura, de qui un ocellet m'ha dit que té inclinacions pel món de l'electricitat en general, a més de les eròtico-religioses que posa de manifest en el seu post.
I ves per ón existeix un artilugi al mercat que uneix electricitat, religió i erotisme entès, això sí, a la manera diguem-ne tradicional entre el monjos i capellans.
Vet-ho aquí!
Ostres tu,us puc assegurar que mes de una de les taules pensants d´Endesa(ahir EON,dema qui sap) ha quedat preocupada per definir la utilitat de l’aparell (possiblement demoníac)i si la utilització te llista d’espera.
A mi,francament,desprès de que una persona que es queda a les fosques per sorpresa i al treure el cap per la finestra troba a un jo carregat de tornavisos manipulant el seu comptador,i tan sols se l’hi acudeix dir
Oye,que haces (que fots tiu)
Doncs,mira ja no em sorprèn gairebé res.
De tota manera,animat per el vostre exemple m’estic intentant fuetejar preventivament,pero sense cap dubte degut a la curta dimensió del meu fuet,l’èxit es força localitzat.
Publica un comentari a l'entrada