Tinc cobertura, doncs existeixo

Hola, bloggies.

En aquest any 2007 que ja deixem enrere es van acomplir els 50 anys de la publicació d'un llibre realment singular i que segurament molts de vosaltres coneixeu: Mitologies, de Roland Barthes. Barthes va ser un semiòleg i sociòleg reconegut, just quan aquestes disciplines estaven en la seva fase més embrionària, i un prolífic assagista amb una inusual capacitat per desgranar tots els vicis de la societat que li va tocar viure, i més que això, va donar les pautes per a que les societats futures puguessin reconéixer els seus propis mites contemporanis. Mitologies és el llibre més popular i entretingut de la seva vasta obra literària i en ell, l'intel.lectual es presenta com humorista i escriptor: la nostra vida quotidiana es nodreix de mites, que, com a bon semiòleg, converteix en "signes" de la cultura de masses a la qual li dedica una crítica acarnissada. El 1957, els llocs comuns "deconstruïts" per Barthes van ser, entre altres, les pel.lícules de romans, el bistec amb patates, l' strip-tease, el nou Citroën (era gavatxo, l'home), la fotogènia electoral, el plàstic, la lluita-lliure, el turisme, el rostre de Greta Garbo...denunciant de manera divertida i entenedora com cada cultura petit-burgesa mistifica aquestes icones per donar-los naturalesa universal.

Tot aquest rotllo intel.lectualoide que us acabo d'endinyar i que m'ha fet venir son inclús a mi ve a tomb perquè des de la publicació d'aquest llibre s'han anat afegint noves icones a mesura que la nostra societat occidental, sempre mirant-se el melic, en creava de noves. Per exemple (i aquí que tothom afegeixi les que vulgui): el Prozac, el menjar macro-biòtic, la joventut eterna a cop de bisturí, la noció d'aldea global, les models anorèctiques, el turisme "autèntic" de la guia Trotamundos, el perill islamista, la preocupació pel medi ambient (el cotxe elèctric vs. Citroën), l'esclavitud del mòbil.

I vet aqui on volia jo anar a petar: EL MÒBIL. Aquest bonic aparellet que duc sempre a la bossa, a la butxaca o, ho confesso, quan no porto ni una cosa ni una altra me l'he arribat a enganxar a l'escot (sense "r"), ja fa tres dies que no emet cap tipus de so. No he rebut cap trucada, no m'han enviat cap sms, no fa cap paper. Me'l miro amb preocupació de mare amatent, per si s'ha avariat, per si li falta bateria, per si el so s'ha desconnectat, per si el vibrador se n'ha cansat. Sembla tot en ordre. Però ell roman en silenci, com un anacoreta que ha decidit fer vaga existencial, castigant-me amb la seva indiferència i fent que, a mesura que el seu posat absent es perllonga en les hores, la meva identitat es dilueixi, s'evapori. Aquest invent que tan bo és per enviar un missatge d'amor com per activar una bomba a distància m'està convertint en un ectoplasma. Salveu-me, si-us-plau. Envieu-me qualsevol cosa: una perduda, un missatge nyonyo de nadal, un comentari de mal gust...m'és igual. Doneu-me el ferro roent en el qual poder agafar-me desesperada i arribar al 2008 amb una consistència el més semblant possible a la humana. Necessito que em soni el mòbil...necessito ser algú.

I mentre espero que us apiadeu de mi us diré que el pobre Barthes va morir el 1980 a Paris atropellat per una camioneta de bugaderia, just quan tornava d'un dinar amb François Mitterrand. Aquesta circumstància va ser ocultada per la premsa per a evitar que s'acusés al polític de "gafe". Avui dia això hagués estat impossible: segur que qualsevol hagués filmat l'incident utilitzant el video del seu mòbil.