Té setze anys. Aparença de cupaire desmenjat, barba descuidada i dos
metres d’alçada. Li encanta dormir i menjar. Estudia batxillerat científic per
allò de ser pràctic i tenir sortida laboral, malgrat que les seues aptituds
acadèmiques siguin unes altres, si és que en té. No demana res. Llegeix, navega
per internet, surt de tant en tant amb els col·legues i s’estima amb bogeria la
seua gossa. A l’institut li han demanat que escrigui com a exercici un article
periodístic i ha analitzat, amb cert escepticisme adult, el fenomen ‘Podemos’.
No suporta la xenofòbia, el menyspreu a la gent gran i el maltractament animal.
Està al cas de tot, sense fer soroll.
És un dels fills de la crisi, que observa com diàriament els seus pares,
autònoms, s’escarrassen perquè no els falti de res a ell i a son germà. Abans-d’ahir
em va demanar que el despertés ‘ben d’hora, ben d’hora’ – i ho va fer,
sorneguer, amb un gall que guardiolejava- ‘perquè jo, per votar, si
convé m’aixeco a les sis’. A mig quart de deu estava al col·legi electoral, al
costat del petit de vuit anys i meu, que l’observava. Excepcionalment nerviós,
conscient que estava a punt de perpetrar el seu ‘primer cop’, com en aquella
cançó de La Trinca, omplia tremolós el formulari-denúncia mentre suportava amb
estoïcisme que la pesada de sa mare li fes fotos per l’ocasió.
Portàvem les butlletes impreses de casa. Vam guardar fila pacientment
fins que ens va tocar. Va lliurar el carnet, amb un número astronòmicament alt,
al president de la mesa, que amb rialla de complicitat li va donar
l’enhorabona. Ell li va donar les gràcies amb rialla de ferros.
Feliços i tranquils, vam sortir del col·legi. Caminàvem cap al cotxe
mentre les gotes fredes de pluja mullaven els carrers inusualment transitats de
famílies amb aire de festa. Pensatiu, em va preguntar sobre la possibilitat
d’unes eleccions properes: ‘i jo no podré votar, no?’. Em vaig treure d’un tupper
simbòlic la resposta precuinada: que només li queden dos anys curts per assolir
la majoria d’edat i que llavors, ja serà ciutadà de ‘ple dret’. No gaire
convençut, va callar.
Jo, en canvi, em pregunto si d’aquí dos anys els esdeveniments que
haurà viscut li hauran conservat aquestes ganes contingudes que ahir va poder
materialitzar, o, en canvi, se n’haurà afartat tant que ja no voldrà saber res.
Perquè la seva première fois té un no se què de coitus interruptus.
I que en un futur proper continuï amb idèntica alegria o li tallin de soca-rel
depèn de tots nosaltres. Temps al temps.
.JPG)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada