Margarit sempre m’obliga a aturar-me

Si vull trobar què sóc no puc buscar

més que en dos llocs: la infància i ara que sóc vell.

És on la meva nit és neta i freda

com els principis lògics. La resta de la vida

és la confusió de tot el que no he entès,

els tediosos dubtes sexuals,

els inútils llampecs d’intel·ligència.

Aquest és un fragment del poema Identitat, inclòs en el nou poemari de Joan Margarit Des d’on tornar a estimar.

Margarit sempre m’obliga a aturar-me. A cada llibre, rebla una mica més el clau fins a tocar allò essencial que tots compartim, malgrat ens consti veure-ho. Després de No era lluny i difícil i Es perd el senyal, el poeta torna a posar música al pas dels anys, a les fractures de la vida, al fer-se vell amb dignitat i sense pressa. No és resignació, és acceptació tranquil·la, més palesa a cada llibre, a cada vers depurat i senzill. Es confessa hereu directe de Vinyoli –que va saber des d’on tornar a estimar, malgrat hagués de jugar tan males cartes- i ens diu que no hi ha un bon poema si no té el sentit comú que el sustenti. Margarit ens parla de la música, dels amics que se li moren, de les filles que se li han mort, de l’amor de la maduresa, de la Barcelona actual “maquillada com una mare morta”, i li surt l’arquitecte quan “somiava que havia de fer el càlcul/d’un edifici d’un miler de pisos”.

Records fugaços que retornen sempre passats pel tamís de la intel·ligència, la vida perd la linealitat acostumada per tornar-se un tot rodó, que Margarit veu amb ulls de voltor. La senectut culta malgrat “hi ha pocs llibres que encara m’enlluernin”, entenent la cultura com a eina de supervivència i la poesia com a eina per no deixar mai d’estimar.

Margarit sempre m’obliga a aturar-me. Apago el mòbil, oblido el temps i deixo la confusió de tot el que no entenc, dels tediosos dubtes i els inútils llampecs d’intel·ligència. Com en el poema Mare i fill, en què un nen camina unes passes darrera la mare i “ella no el veu. Com pot saber que hi és? Que el nen no és lluny? Tant, que no tornarà”. Em paro en sec perquè la part d’infantesa que penja encara de mi guanyi la distància perduda i s’aturi en sec, per abraçar-la. Margarit sempre m’obliga a aturar-me.