Un altre pal-índrom

El veritable motor de l’economia, o el pària de la piràmide laboral, segons qui el defineixi. Un autònom. Servidora de vostès. Treballo –amb un parell d’ovaris- en tres llocs alhora. Amb el cotxe al cul, perquè no hi ha transport públic que aguanti la meua trajectòria ni els meus horaris, no sóc un producte ecosostenible. Amb el rellotge incrustat al cervell reptilià, cada dia és una marató per arribar a l’hora a tot arreu. El meu particular cant de sirenes? Una impressora sense tòner, un embús circulatori, una màquina de parquímetre espatllada, un semàfor en àmbar.

A la bústia m’arriba un certificat de l’ajuntament de Lleida informant-me d’una sanció de 200 euros i una pèrdua de quatre punts. Fet denunciat: no respectar el llum vermell d’un semàfor. Se m’encenen tots els llums vermells. La darrera vegada que me’n vaig saltar un va ser el primer cop que m’examinava pel carnet de conduir, al paleolític. Però, ai! no recordava que la Paeria disposa de radars per tota la city, també de control semafòric.

Truco al telèfon de consultes i un senyor molt amable –amb l’amabilitat que dóna el saber que tens la batalla guanyada- m’informa que jo el devia veure en àmbar però en el moment de la foto-finish ja era roig. M’indica com he de pagar per acollir-me a la bonificació (gràcies, paer!) i m’explica què he de fer per recuperar els punts perduts: res. Portar-me bé i no ser sancionada neveratlife.

Liquido l’import de la multa des d’un caixer automàtic amb el cotxe en doble fila, perquè a la zona blava no he trobat cap lloc i no disposo de més minuts per perdre si no vull arribar tard. Pujo, apago els warning i mentre vaig a la segona feina connecto l’altaveu del mòbil i a crits li dic al meu fill que es compri un kebab, perquè no he pogut, amb tot l’affaire infracció, comprar-li dinar.

Ja per la nit, em miro de nou la multa liquidada. Em diu dia, hora i lloc exacte del meu delicte. Anterior a les municipals, la rebo després. Visualitzo els mapes que circulen per les xarxes socials dels radars instal·lats per tot el casc urbà i calculo les vegades que hi passo pel davant, cada setmana. Em veig parlant per l’altaveu del mòbil i em sento vulnerable davant de la possibilitat que un altre radar-Gran Germà m’hagi pillat.

Per cert, ‘radar’ és un palíndrom: sona i vol dir el mateix tant si és llegida, la paraula,  en una direcció com en una altra. Com el món de l’ós polar del zoo de Barcelona que dóna tombs al seu espai diminut, cap a una o altra direcció,  mentre és observat des de dalt pels visitants. O com el món que ens toca viure a alguns, vigilats per radars, rellotges i infraccions que, damunt, no desgraven IVA. Sort que ara ens convertirem, els lleidatans, en portaveus de la candidatura del Jocs d’Hivern 2026, amb permís de l’Ada (segon palíndrom) i oblidarem la debacle de les municipals, oi, paer? Tot plegat, ben cínic (tercer palíndrom).

L'IVA de l'úvula

A casa sempre hem estat de patir angines. Els sis germans, uns més que els altres, agafàvem unes amigdalitis de cavall. En aquella època es tendia a l’extracció. Jo, que sóc la que vaig néixer en últim lloc, me’n vaig salvar, de passar pel quiròfan. Tan moderna sóc que encara agafo uns mal de gola que no sé ni com em dic.

Les angines a l’estiu són de mal passar, per dir-ho fi. A casa, ma mare ens posava un mocador al coll untat de Vicks Vaporub i una aspirina. I andando. Ara, el mocador l’utilitzo per eixugar-me les llàgrimes cada cop que empasso saliva i per recordar la frase que el metge bigotut li va dir a ma mare quan, amb una lupa, de petita em va veure per primer cop: “Esta niña tiene una úvula como la catedral de Santiago de Compostela!”. Recordo aquesta frase i agraeixo no haver entès coses que posteriorment vaig entendre: que jo tenia, vés per on, una preciosa úvula a la boca, que hi hagués un monument al món més gros que lo Castell de Lleida i que la consulta del metge castellà bigotut que no parava de fumar LM fes un tuf a franquista que tirava enrere.

Aquests dies les angines han vingut per quedar-se (primera expressió per matar-me). Just els dies en què tenia més feina he hagut d’estar davant de l’ordinador, aguantant les punxades de la meua úvula a la qual tinc el disgust de conèixer. Velles enemigues que es dediquen a fer-se la guitza. L’úvula em boicoteja les pàgines que vaig escrivint i jo li boicotejo la inflamació, perquè hauria d’anar al metge i com a bona autònoma, no em puc agafar la baixa. Per als treballadors autònoms –els nous ‘pàries socials’, tal com ens va qualificar encertadament Toni Clapés en el seu programa radiofònic de tarda- agafar la baixa, en un dels rars moments en què tinc feina, seria com fer-me trampes al solitari (i ja van dues expressions). Després del quart dia de treballar malalta, decideixo agafar hora al metge de la seguretat social. Intento engegar el cotxe per anar al meu rendez-vous amb el galè, però el puf, puf, puf...puf. que fa la bateria m’indica –perspicaç que és una- que el vehicle és traspassat.

Intento conservar la calma. Truco la companyia asseguradora. Un noi amb accent sudamericà em pren les dades amablement. “En media horita estamos aquí, señora. Permanesca pendiente de su selular”. Permanesco pendiente, asseguda al cotxe, mentre l’úvula va fent de les seues.

Al cap d’una estona apareix un camió retolat amb el nom de l’asseguradora. Un home baixet i suat em rep amb cara de circumstàncies.  Té la pell coberta de tatuatges. —Agafo les pinces, no? És la bateria, m’han dit—. Parla amb un català aprés amb posterioritat a l’EGB. Acostumada a tenir-ho tot agafat amb pinces, no m’estranya que el cotxe s’engegui ara al primer intent. Asseguda davant del volant, veig pel vidre que el senyor dels tatuatges em fa una rialla triomfal, de súperheroi dels Marvel. Fent-se l’home –no oblideu que a més d’autònoma, sóc una pobradonasolaquenotéidea d’anarpelmón- em recomana que vagi directa al mecànic, perquè creu que la bateria està ja a l’última pregunta. Li signo el servei en una tablet d’empresa que em fa sentir del pleistocè (la tecnologia ha vingut per quedar-se, companys!) i la meua úvula i jo anem cap al mecànic, demanant a déu a cada semàfor vermell que no es pari el cotxe.

El Roderic surt de dins el taller quan veu el meu discret cotxe groc que aparca davant la porta. Eterna rialla, resolutiu, bona gent, li dec tants favors mecànics que ja he perdut el compte. Li explico el problema. —Què tens a la veu?— pregunta estranyat. Li presento la meua úvula emprenyada, que no para de rascar. —Parlant de rascar, Roderic... fa dies que quan premo el fre noto que ‘rasca’...—.

Al final el cotxe s’ha de quedar al mecànic (aquest sí que ha vingut per quedar-se, de manera literal). Em deixa un Picasso de cortesia que em porta cap a casa. Amb la broma he perdut tot el matí i he d’acabar la feina. Quan al vespre torno a buscar el cotxe, amb la bateria i els discos dels frens canviats, el Roderic em pregunta per la meua úvula dolorosa i jo li pregunto per la ‘dolorosa’. —La vols amb IVA, oi?— i li dic que sí. Perquè per la tele m’han passat un anunci d’un senyor que s’assembla al Bárcenas que es veu que defrauda hisenda i per culpa d’ell no es poden construir hospitals, escoles ni carreteres. I mentre em carrega un 21% addicional a l’import de la factura, em sento una bona ciutadana, perquè compleixo amb els meus deures socials i contribueixo al bé comú. Liquido i me’n vaig a treballar malalta cap a casa. M’aturo abans a una farmàcia perquè noto que la febre m’està pujant. Compro una caixa d’ibuprofè, sense recepta, perquè intentar que a aquella hora del vespre m’atengui el metge és un brindis al sol (tercera!).

* Això ho he escrit el dia 20, m’acaben de carregar l’IVA, l’úvula i jo no fem les paus i no he acabat la feina. Però, que caram, sóc una bona ciutadana, malgrat no tingui dret a atur, baixa o vacances. Montoro, l’ull que tot ho veu, m’ho compensarà.