El veritable motor de l’economia, o el pària de la piràmide laboral,
segons qui el defineixi. Un autònom. Servidora de vostès. Treballo –amb un
parell d’ovaris- en tres llocs alhora. Amb el cotxe al cul, perquè no hi ha
transport públic que aguanti la meua trajectòria ni els meus horaris, no sóc un
producte ecosostenible. Amb el rellotge incrustat al cervell reptilià, cada dia
és una marató per arribar a l’hora a tot arreu. El meu particular cant de sirenes?
Una impressora sense tòner, un embús circulatori, una màquina de parquímetre
espatllada, un semàfor en àmbar.
A la bústia m’arriba un certificat de l’ajuntament de Lleida
informant-me d’una sanció de 200 euros i una pèrdua de quatre punts. Fet
denunciat: no respectar el llum vermell d’un semàfor. Se m’encenen tots els
llums vermells. La darrera vegada que me’n vaig saltar un va ser el primer cop
que m’examinava pel carnet de conduir, al paleolític. Però, ai! no recordava
que la Paeria disposa de radars per tota la city, també de control
semafòric.
Truco al telèfon de consultes i un senyor molt amable –amb
l’amabilitat que dóna el saber que tens la batalla guanyada- m’informa que jo
el devia veure en àmbar però en el moment de la foto-finish ja era roig.
M’indica com he de pagar per acollir-me a la bonificació (gràcies, paer!) i
m’explica què he de fer per recuperar els punts perduts: res. Portar-me bé i no
ser sancionada neveratlife.
Liquido l’import de la multa des d’un caixer automàtic amb el cotxe en
doble fila, perquè a la zona blava no he trobat cap lloc i no disposo de més
minuts per perdre si no vull arribar tard. Pujo, apago els warning i
mentre vaig a la segona feina connecto l’altaveu del mòbil i a crits li dic al
meu fill que es compri un kebab, perquè no he pogut, amb tot l’affaire
infracció, comprar-li dinar.
Ja per la nit, em miro de nou la multa liquidada. Em diu dia, hora i
lloc exacte del meu delicte. Anterior a les municipals, la rebo després.
Visualitzo els mapes que circulen per les xarxes socials dels radars instal·lats
per tot el casc urbà i calculo les vegades que hi passo pel davant, cada
setmana. Em veig parlant per l’altaveu del mòbil i em sento vulnerable davant
de la possibilitat que un altre radar-Gran Germà m’hagi pillat.
Per cert, ‘radar’ és un palíndrom: sona i vol dir el mateix tant si és
llegida, la paraula, en una direcció com
en una altra. Com el món de l’ós polar del zoo de Barcelona que dóna tombs al
seu espai diminut, cap a una o altra direcció, mentre és observat des de dalt pels visitants.
O com el món que ens toca viure a alguns, vigilats per radars, rellotges i
infraccions que, damunt, no desgraven IVA. Sort que ara ens convertirem, els
lleidatans, en portaveus de la candidatura del Jocs d’Hivern 2026, amb permís
de l’Ada (segon palíndrom) i oblidarem la debacle de les municipals, oi, paer?
Tot plegat, ben cínic (tercer palíndrom).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada