Les coses de Perec

Fa temps vaig llegir la novel·la Les coses, de Georges Perec. Perec és -i perdoneu-me el to col·loquial-, en la seva trajectòria vital i la seva literatura el que anomenaríem actualment un friki.

Perec va morir jove, als quaranta-quatre anys, just quan un escriptor pot començar a donar el millor d'ell mateix. La seva novel·la emblemàtica és  La vida, instruccions d'ús, del 1978, on descriu amb minuciosat perecquiana la quotidianitat en un immoble parisenc, des de l'òptica d'un observador exterior, impertèrrit, que ens narra com van els seus habitants d'un pis a l'altre movent-se talment com un cavall d'escacs. Perec fou, juntament amb Bolaño, un dels grans fundadors de la novel·la experimental -li interessà el lligam existent entre la llengua i les matemàtiques, i escrigué textos prescindint de la vocal e, tan utilitzada en francès-.

Les coses és el seu roman premier. La publica amb vint-i-set anys i ens demostra que a aquesta edat ja ha fugit de les trames convencionals amb les quals es confeccionava la literatura de la seva generació. Ja coneixeu la llista: algú es fica en un embolic i després se'n surt; algú perd alguna cosa i la recupera; algú és víctima d'una injustícia i es revenja; el cas commovedor de la ventafocs; algú comença a anar pel camí del pedregar i així continua; dos s'enamoren i molta altra gent s'interposa; una persona virtuosa és acusada falsament d'haver pecat o d'haver comés un crim; una persona s'enfronta a un desafiament amb valentia i té èxit o fracassa; algú inicia una investigació per a conèixer la veritat d'un assumpte... El llistat és interminable. Us invito a que cadascú afegeixi, a la manera perecquiana -enumerant entre punts-i-comes, pausadament, gairebé exasperant, com qui no vol la cosa-, la resta de trames per a fer més completa la llista.

I què succeeix quan no ocorre res? Que una servidora vostra acaba per recordar-se dels orígens de la seua fascinació per les trames no convencionals i recorda quan descobrí que es podien construir llibres lliures, d'estructures inèdites, amb associacions i cavil·lacions entorn a centres absents... però que formen un tot ple de sentit i intencionalitat. Perec professa el seu amor per la literatura a la seva manera: prosa continguda, gairebé asèptica, sense diàleg, altament descriptiva i, sense voler-ho atrapa el lector situant-lo al bell mig de la trama, obligant-lo a prendre partit. A Les coses, Jérôme i Sylvie són una parella de petitburgesos parisencs que es guanyen la vida fent enquestes publicitàries, però que somien una vida plena d'opulència i luxes cars i rars… que mai podran assolir. Però la seva existència, els millors anys de la seva vida, estan mediatitzats per aquest anhel material mai assolit.

En el fons, Les coses és una radiografia punyent de la nostra societat de consum i dels perversos mecanismes que subjuguen els homes i dones en aquest món nostre que, ara menys que mai, no està preparat per deslliurar-se del més superflu.

Potser cal recuperar autors com Perec i tornar a gaudir de les coses, però les petites, les que no es paguen amb diners... i anar fent. Perquè, com diu la saviesa popular, les coses realment importants no són ‘coses’. Per cert, el llibre de Perec us el deixaran en qualsevol biblioteca pública.