Els nens de Gaza

Els que seguim regularment els informatius per la televisió, aquests darrers dies ens hem habituat a les dures cròniques que des del terreny els respectius corresponsals ens envien sobre el conflicte bèlic entre Israel i els territoris palestins. Malgrat els intents de treva, la majoria ens informen d’un nou atac de l’exèrcit israelià sobre la franja de Gaza. El resultat: milers de morts entre la població civil, entre els quals s’hi compten dones i nens indefensos. Petits cossos inerts, plens de cremades i sang, en braços d’homes adults, sovint els mateixos pares, sent duts a hospitals abarrotats on metges sense recursos intentaran que no morin, moltes vegades en debades.

Recentment, autoritats israelianes han denunciant davant de la “comunitat internacional” –comunitat que per altra banda està demostrant una imperícia insultant a l’hora d’aturar aquest conflicte que corre el perill de cronificar-se- que forces de Hamas manipulen les imatges perquè els ciutadans dels països d’arreu del món rebem, en la pantalla de les nostres televisions, imatges de criatures mortes després de cada atac i la desesperació d'uns adults que criden i ploren. Hi ha, en aquesta denúncia, a més d’un interès clar de focalitzar la responsabilitat de la matança de civils cap a un altre lloc, una contradicció en ella mateixa: les imatges preses per un càmera a peu de carrer són la captació d’un moment. Els crits, els cossos a terra, la pols i els sorolls de les sirenes són allí. Les interpretacions i les anàlisis vindran després. Els articles aprofundint sobre la qüestió abundaran o passaran de puntetes. Aquí la manipulació sí que és possible i sovint efectiva.

Per aquest motiu, he trobat especialment valent i aclaridor l’excel·lent crònica de Xesco Reverter per TV3, on el periodista explica, in situ, la terrible sort de dos germans palestins, d’any i mig i tres anys, que es troben ingressats en un hospital de Gaza. Han perdut la seua mare i el seu pare, greument ferit, ha estat traslladat a Egipte. La crua i descarnada descripció dels fets, dels que prèviament hem estat avisats els telespectadors per la seua cruesa, no admeten cap tipus de manipulació. Reverter acaba la breu crònica de menys de tres minuts amb l’afirmació de què “es necessitaria un exèrcit de psicòlegs per ajudar els nens palestins a superar els traumes de quatre setmanes de conflicte armat”.

En una piulada a twitter, l’escriptor Vicenç Pagès Jordà afirmava:

“Hi ha els que no dubten sobre qui són els bons a Palestina però troben que el procés és massa complicat per pronunciar-s'hi.”

La complexitat del conflicte, que es remunta als inicis del segle passat i que, malgrat els esforços de la diplomàcia internacional és lluny de la seua resolució, fa que l’opinió pública es perdi –ens perdem- en la seua interpretació. Per això, més que mai és necessari el treball valent dels mitjans, que ens mostren la realitat sense filtres, amb tota la seua contundència. Que la veu del presentador que ens avisa de la crua realitat abans d’emetre el vídeo en faci aixecar el cap de la taula i observem atents i horroritzats. I que les anàlisis posteriors, en què els qui en saben de veritat ens obrin els ulls als possibles interessos que fan que aquesta guerra s’hagi tornat endèmica, aprofundeixin amb el mateix rigor i coratge com ho fan les cròniques dels corresponsals des de l’escenari de la batalla, allunyant-se de simplistes interpretacions maniquees i reduccionistes.

La denúncia hauria de servir perquè ja no haguéssim de veure per sempre més petits cossos inerts, que podrien ser els dels nostres fills, sostinguts per pares desesperats, que podríem  ser nosaltres mateixos.

Perquè, tal com assenyala un diàleg de ‘Els justos’, d’Albert Camus:

—El dia que decidim oblidar els nens, la revolució triomfarà.

—Aquell dia, la humanitat sencera odiarà la revolució.