Aquesta tendra frase és una de les
moltes, carregades de mala llet, de Gore Vidal, assagista i
novel·lista nord-americà. mort recentment. Des de la seva obra i la seva
actitud vital disparava contra tot i tothom, sense amagar les seves enveges i
defectes ni avergonyir-se de res del seu passat. Amb la seva particular òptica
va girar com un mitjó la política i la societat americanes, i per extensió, el modus vivendi occidental, per treure'ns
la miopia des d'una perspectiva culta, erudita, rigorosa, gairebé marcial, que
traspuava la formació militar rebuda en la seva joventut. Va encarar-se amb
coratge amb una societat homòfoba quan l'homosexualitat era una tara insalvable.
Aquest enfant terrible, junt amb el
seu íntim enemic Capote, els tenia ben posats. En les seves fotos, inclús les
més recents, conserva la mirada reptadora d'un "aquí estic jo" que
aclapara. Em direu que això és molt fàcil quan s'és un escriptor consagrat viu,
un mite, però per aconseguir això, fa falta tota una vida d'anar contracorrent
-sempre amb vent de cara, que diria el poeta- i sortir-ne il·lès. O, almenys,
no gaire malferit. Per sort, aquesta mirada lúcida, aquesta insòlita
capacitat d'observació i la plasmació en la seva prolífica literatura, va
romandre intacta fins al final. Ara, amb motiu de la seva mort, sortiran els
grans panegírics amb les habituals frases que un escriptor no mor mai, perquè
perviu en la seva obra. I un be negre amb potes rosses, que diria ma mare. Es
moren ben morts, com nosaltres. Només es conserven vius –un altre tòpic- en la
memòria dels qui els recorden. En el cas dels artistes, escriptors o altres personalitats notòries -si als polítics se’ls pot qualificar d’això darrer-, es
mantindran vius en la memòria de més gent que el meu avi patern, persona
exemplar, però anònima. Però, lamento decebre-us, aquesta és una qüestió de
quantitat, no de qualitat.
Potser perquè la vida, sobretot per a
les persones anònimes com jo, és una cadena de coses gairebé sense
transcendència que quan s’ajunten, tanmateix, es converteixen en allò que ets
-i tems ser-, m’ha encantat un petit llibre que de tan fresc i senzill deixa
petjada. Francesco Piccolo, guionista i escriptor italià, ens composa un
retaule de les petites vivències que formen part de la quotidianitat de les
nostres vides, amb l’agudesa i l’observació de qui sap donar el tomb precís a
les coses, perquè deixin de ser allò que fem i es converteixin en allò que som.
En Momentos de inadvertida felicidad,
Piccolo ens fa un inventari, a vegades en un relat breu, a vegades en una
frase, de moments de les nostres vides normals,
des del soterrat terrorisme conjugal fins a les microciutats que es creen en la
cua d’un supermercat. A cops naïf, a cops profund, però sempre intel·ligent,
Piccolo llista, es diria que aleatòriament, retalls de vida fins a formar un calidoscopi on emmirallar-nos
i, si sobrevivim al que veiem, dibuixar-nos un ampli somriure de complicitat. I
amb permís de Vidal, cal escriure alguna cosa, ni que sigui que no t’agraden
els pijames amb botons.
