Voltors

Són sempre allà. Tal vegada n'hi hagi pocs, però la seva capacitat de fer mal és infinita. Els trobareu on menys sospiteu: un llunyà company de feina, un amic de la infantesa, aquell client que ja no recordàveu, un veí, un ex-soci.

Són allà. Instal.lats en la seva pròpia mediocritat. I com diu un amic meu, analfabets i satisfets, alhora, d'aquesta seva condició. De tan analfabets, ignorants. Perillosos sense pensar-ho gaire: el més destructiu dels perills.

Són aprop. I, si us descuideu, en un moment de confiança, de son, de cansament, els seus ulls miops injectats en sang us veuran. Enlairaran les seves ales i volaran en cercles damunt vostre. I deixaran anar tot allò que només poden excretar: la seva immundícia, que put a enveja i rancúnia.

Són aquí. I vosaltres creureu que un bon paraigua us aixoplugarà de tant verí.

Però no cal: deixeu que la metzina us penetri, us foradi. I no passarà res més. Anireu fent, com tots els altres, i de cua d'ull veureu com tornen a allunyar-se, alleugerits de pes.

Però seran allà. Engreixant d'immundícia.

I volaran cap aquí. Per tornar a la càrrega.

Almenar té àngel

Entrem a l'ésglesia de Santa Maria d'Almenar, aquest diumenge a la tarda. Algú ens ha dit que l'actuació comença a dos quarts de set de la tarda, però és a les set. Aquests minuts de més ens permetem posar-nos a primera fila i observar amb deteniment l'espai on ens trobem: una gran nau de planta de creu llatina, que ens recorda que Almenar fou una plaça important en la reconquesta (la sarraïna Al-menara). Els origens àrabs, la construcció gòtica, els elements barrocs i neoclàssics -sabíeu que aquest passat març l'Església ha estat declarada bé d'interès nacional?- fa un aiguabarreig de sentiments que culminen amb el so de les primeres veus, que des de la part posterior de la capella, comencen a sentir-se. Els cantants, vestits com els antics esclaus africans, avancen pel passadís, on, a banda i banda, veiem marededéus ploroses i santcrists policromats. La meua ment, malaltissa i heretge, no pot evitar el curtcircuit d'aquesta visió amb el so d'unes veus càlides que veneren la joie de vivre malgré tout (heus ací la França) i les icones cristianes, doloroses i resignades.

Els integrants del cor es van col.locant a l'altar, sense deixar de cantar. Darrera seu, amb el seu etern somriure -ben bronzejat, aquest cop-, el director Ramon Escalé, els dirigeix, canta i fa les introduccions dels temes. La sintonia, en l'ampli sentit del terme, va creixent a mesura que es van desgranant les cançons: Oh, Mary, don't you weep, The deep River, His eye is on Sparrow...fins a culminar amb l'arxiconegut Oh Happy Day.

Realment, és un dia feliç. Perquè tant és si estem en un poliesportiu, en una discoteca o en un lloc de rés (no confongueu amb "res", que per a nihilista ja em teniu a mi), quan la música està ben dirigida, ben sentida i ben interpretada, no coneix fronteres ni constrenyiments físics.

Al sortir, contemplem el magnífic campanar, culminat per l'àngel d'or que ens assenyala, amb determinació celestial, un lloc indeterminat, que és allà on les nostres ànimes se situen, amb la ciutat sarraïna als nostres peus, en plena Festa Major.

Al-menara, la reconquesta, les marededéus barroques, els focs artificials, l'Àfrica negra, el Bages...voleu més mestissatge? Els de l'Esclat Gospel Singers, un altre cop, ho fan possible. I per molts anys.

Per cert, sabíeu que els almenarencs van disposar de moneda pròpia durants els segles XIII, XIV i XV? Doncs l'espectacle del diumenge, a més de ser gratuït, no es paga amb quartos.

LL.U.R.S.

En una immensa sala d'un multi-cine arxiconegut a Lleida una mare dilecta porta el seu fill de quatre anys a veure, en sessió matinal, una pel.li infantil-però-per-nens-intel.ligents. La pe.li comença per Toy i acaba per Story (ho sento, però fins aquí puc llegir).

L'arxiconeguda sala de cine va tenir a bé al seu dia (un dilluns que és quan hi ha menys recaptació, esclar), apuntar-se a la "vaga" -ara en diuen així a una rebequeria d'empresaris emprenyats- per protestar en contra de la llei de cinema en català. En l'enorme sala s'hi troben: el nenet ros i blanquet susdit, la mare que el va parir i dos pares també dilectes amb llurs fills, d'edats similars. I prou. Tres persones i tres personetes per amortitzar una projecció de gairebé dues hores de la factoria PIXAR (feu el favor de pronunciar-ho en català nostrat, caram!).

La mare que el va parir avisa el seu fill -el qual, com a bon lleidatanet de pro, té com a llengua familiar el català sense vocal neutra i el P3 l'ha fet en un col.legi públic, però pseudo-hippie-, que la projecció que està a punt de visionar és en castellà. -Però l'entens, no? diu la dona- els lunnis són en castellà, i prou que t'agraden...Un ulls rodons i un mirada fixa en els de la mare són la silenciosa resposta del minyonet.

La dona no pot deixar de recordar que la seva padrina (en lleidatà és l'equivalent de l'àvia), casada amb un esquerrà de tota la vida i de sang catalanista, sempre deia rient: "Jo no parlo el castellano perquè no vullo però sí que en sapo".

El nen no en sapo gaire, tampoc. I malgrat la pel.li no està malament del tot, als vint minuts de projecció la criatura ja ha perdut el fil i (com que no té, per ara, cap Ariadna que el salvi del Minotaure), recorre a la mare que el va parir, que, rendida a les circumstàncies, claudica, li promet al nen un paquet de crispetes i abandonen la sala, just abans que un dels pares dilectes surti també per la porta, amb el seu petit en braços, que ha sucumbit, no al Minotaure, sinó a Morfeu.

I la mare que va parir el sapo pensa que tal vegada una versió en català del flim hagués impedit el malbaratament dels catorze euros de l'entrada i sobretot, la desil.lusió del batraci.

Però la mare que el va parir li dóna molt petons al sapo i de seguida el converteix en un príncep feliç amb una gran bossa de crispetes.

I pensa que el pare i el nen que encara romanen a la sala, són naturals de Salamanca o llegeixen els llavis als protas, que parlen amb anglès. I que, tractant-se de dibuixos animats, ja té codonys.

Aclariment al títol: Quan explicava aquesta anècdota, que no sé si és real o inventada, vaig fer-me un embolic amb l'adjectiu possessiu: llur, llurs. Un dels oients m'ho va recordar, de bon rotllito, que diria ell. El que no sap és que em va trair el subconscient i la reiterada utilització de "llurs" respon a les inicials de LLavors, Us Recomano Subtítols. De bon rotllito.

No accepto calderilla

Avui quants n'hi tenim? Aquesta és la manera que té de preguntar, la mare d'una amiga meva, el dia del mes en el que estem. Avui en tenim quatre. Quatre de juliol, dia en què alguns celebren que van assolir, el llunyà 1776, la seva independència (no deu ser tan dolent, oi?).

Per celebrar que unos tanto y otros tan poco ahir me'n vaig anar de rebaixes. Amb un parell...d'amigues. Ja fa anys que vaig fer una promesa a santa Rita dient-li que jo no, mai més, per favor t'ho demano, aniria de rebaixes, i més el primer dissabte, i més en ple eix comercial. Però com que va ser un consell d'una persona estimada i santa Rita és patrona dels impossibles i l'amor tot ho pot i jo que, encara que tingui certes veleïtats intel.lectuals, sóc consumista com la primera, vaig dir amèn. I ja em teniu, a les sis de la tarda, assegudeta en un banc de la plaça Sant Joan, fent de guarda de seguretat de bosses farcides de roba i xurrupant un granissat de meló (a Lleida, en ple eix, hi ha una botiga especialitzada: per tres euros (tres!), t'omplen un vas enorme de gel i t'injecten una essència sintètica de meló, pinya, síndria o maracuyà. Però a 40 graus a l'ombra una no està per demanar el full de reclamacions).

A l'església de Sant Joan, just davant meu, se celebra un casament, amb anunci sonor de traca petadera. Assegudeta en el banc, com la Penélope del Serrat, jo m'ho miro en la distància: vestits llargs, maquillatges impossibles, la foto a la façana dels convidats dient lluíííís. Deu minuts més tard, quan el meu granissat és un vas ple de gel insípid, se m'apareix com una al.lucinació (però real, ho juro) una noia, rondant ja els trenta anyets, vestida de cap a peus de conill, amb orelletes i cueta incloses. Du un cistell de vímet farcit de preservatius. Darrera seu, la cohort inevitable d'amigues (a qualsevol cosa se li diu amic), amb orelletes i cua. Una d'elles,"l'atrevida" de la colla, suposo, trompeta en mà, va demanant la voluntat. La promesa/conill se'm planta al davant i m'allarga un condó. Darrera unes ulleres de miop de tota la vida, la seva mirada és una barreja de vergonya i súplica: és que me caso el sábado que viene...Sense treure'm la palleta de la boca i amb unes ulleres de sol enormes que amaguen la covardia del meu gest miserable li nego amb el cap i li dic: ho sento, no porto monedes. La futura divorciada, lluny de anar a molestar algú altre, s'envalentona i fent-se, suposadament, la graciosa em solta: también acepto billetes...

La meva resposta la va fer desistir i anar, ella i el seu sèquit, a buscar una altra víctima. I jo vaig quedar-me rumiant i fent-me preguntes sense resposta, que són la meua especialitat. I pensar que la gent munta projectes comuns per assolir la felicitat i es configuren un full de ruta que els donarà cohesió com a individu, com a parella, com a país...però finalment, després de quatre anys, després de vint, sempre arriben les rebaixes, les retallades i la tornada enrera. I no escarmentem. I mentre el conill dirà sí quiero (i m'hi jugo un pésol que ho farà en castellà), molta gent sortirà al carrer per dir que, un cop més, ens han venut la moto, i que no era un granissat de meló: era gel amb colorant.

I a tornar a començar. Per cert, dissabte en tindrem deu.

Harmonia i miopia

Recordo una celebrada frase d'un personatge de l'Astèrix de la meua infantesa. En una de les històries, un jove centurió romà volia modernitzar les caducades estratègies militars romanes per acabar amb l'irreductible poblat gal. Després de nombrosos intents no reeixits, el jove militar, esgotat, s'asseu en un pedra i, aguantant-se les llàgrimes, diu: He nacido demasiado tarde en un mundo demasiado antiguo. Ho deia en castellà, perquè els meus Astèrix parlaven en castellà. Ara ja fa temps que parlen en un normatiu català, entre d'altres llengües minoritàries (inclús n'hi ha editats en llatí...o tempora o mores!).

Jo m'afegeixo a l'estat d'ànim del pobre centurió. Inclús afegiria: ...y en un cuerpo demasiado obsoleto (i aquí no em refereixo només a les xacres pròpies de la meua edat provecta). M'explico: dos prestigiosos pediatres anglesos han publicat un llibre titulat Mismatch, que en anglès vol dir alguna cosa així com disharmonia, o falta de concordància. La idea principal és que l'evolució tecnològica ha provocat uns canvis socials tan impactants que el nostre cos, preparat per a la vida de fa 10.000 anys, no porta gaire bé.

Ahir la premsa es feia ressò de la creació del primer "ésser viu per ordinador". Quan es produeixen avenços així, a tots els comitès de bioètica (des dels d'Obama fins els del Vaticà), se'ls encenen les alarmes. I és que no donem l'abast...sembla que la modernitat se'ns posi estupendament, però, segons els autors, portem un desajust important entre el nostre cos anatòmicament demodé i el nostre estil de vida. Sembla que el famós "complexe de Peter Pan" es pot explicar per aquesta via: fa 10.000 anys, la invenció de l'agricultura va comportar, paradoxalment, entre molts avantatges, alguns inconvenients: els periodes d'escassetat nutricional per les males collites van fer que l'edat de la primera menstruació de les nenes es retardés fins els 17 anys (les nòmades, que s'anaven buscant la vida, la tenien entre els 10 i 12 anys). També la ramaderia va provocar més malalties infeccioses (és el que té viure amb porcs). Els agrupaments socials van anar augmentant fins els concepte de ciutat. Sembla que el nostre cervellet està adaptat per viure en comunitats de, com a màxim, 150 persones. Un número més gran de contactes ens aclapara (ai, el facebook!). Per tant, fa 200 anys, sabem que la pubertat arribava tard i en ciutats superpoblades. Arribà la Il.lustració i les millores higièniques: vàrem començar a viure millor i amb més salut, ergo, la pubertat va tornar a avançar-se als 12 anys.

I és aquí, segons els autors, on es produeix la discordància: en una societat tan complexa com l'actual, on les regles socials són cada cop més sofisticades, la maduració mental s'ha anat retardant fins els 25 anys. La pubertat física s'ha avançat, però la psicològica s'ha retardat: heus ací la síndrome de Peter Pan.

Hi ha altres exemples de com el nostre cos de l'any de la maria castanya s'adapta malament a la vie d'aujourd'hui. Obesitat i diabetis per dietes hipercalòriques en cossos no preparats pel sedentarisme, resistència als antibiòtics, deformacions en la columna vertebral per una bipedestació forçada (que m'ho diguin a mi, que tinc una escoliosi de llibre!)...

Menció apart us mereixeu els miops, que en el meu cercle més íntim en tinc un grapat: l'ull humà evolucionà per mirar la llunyania en la recerca de possibles amenaces (des d'un mamut fins la pujada sobtada d'un riu), però no per estar llegint amb llum artificial (de fet, a la tribu d'inuits d'Alaska, fa cent anys, ningú era miop; ara, que s'han modernitzat, el 90% d'ells ho són en menor o major grau).

Estimats Rompetechos meus (ho sento: aquest no té versió catalana): que sapigueu que la vostra miopia és de les benignes. N'hi ha que són molt més perverses, com segons quines plataformes ultranosequè. A aquests tipus de col.lectius els recomanaria observar dues hores diàries l'horitzó, que és el que ja no fan els inuits, els pobres. Deixar d'observar-se el melic i mirar cap endavant, cap al futur, no seria una mala mesura.

I al meu admirat Krahe..., parlant de modernització...com no se li acut utilitzar el microones? El forn convencional està, realment, demodé...

Quines coses...

Acabo de llegir la novel.la Les coses, de Georges Perec. Perec és -i perdoneu-me el to col.loquial, però això de tornar a escriure en el meu bloc em fa sortir la vena incorrecta- amb la seva trajectòria vital i la seva literatura el que anomenaríem un friqui.

Perec va morir jove, als 44 anys, just quan un escriptor pot començar a donar el millor d'ell mateix. La seva novel.la emblemàtica és La vida, instruccions d'ús, del 1978, on descriu amb minuciosat perecquiana la quotidianitat en un immoble parisenc, des de l'òptica d'un observador exterior, impertèrrit, que ens narra com van els seus habitants d'un pis a l'altre movent-se talment com un cavall d' escacs. Perec fou, juntament amb Bolaño, un dels grans fundadors de la novel.la experimental (li interessà el lligam existent entre la llengua i les matemàtiques, i escrigué textos prescindint de la vocal e, tan utilitzada en francès).

Les coses és el seu roman premier. La publica amb 27 anys i ens demostra que a aquesta edat ja ha fugit de les trames convencionals amb les quals es confeccionava la literatura de la seva generació. Ja coneixeu la llista: algú es fica en un embolic i després se'n surt; algú perd alguna cosa i la recupera; algú és víctima d'una injustícia i es revenja; el cas commovedor de Ventafocs; algú comença a anar costa a baix i així continua; dos s'enamoren, i molta altra gent s'entreposa; una persona virtuosa és acusada falsament d'haver pecat o d'haver comés un crim; una persona s'enfronta a un desafiament amb valentia, i té èxit o fracassa; algú inicia una investigació per a conéixer la veritat d'un assumpte...El llistat és interminable. Us invito a que cadascú afegeixi, a la manera perecquiana (enumerant entre punts-i-comes, pausadament, gairebé exasperant, com qui no vol la cosa), la resta de trames per a fer més completa la llista.

I què succeeix quan no ocorre res? Que una servidora vostra acaba per recordar-se dels orígens de la seua fascinació per les trames no convencionals i recorda quan descobrí que es podien construir llibres lliures, d'estructures inèdites, amb associacions i cavil·lacions entorn a centres absents...però que formen un tot ple de sentit i intencionalitat. Perec professa el seu amor per la literatura a la seva manera: prosa continguda, gairebé assèptica, sense diàleg, altament descriptiva i, sense voler-ho atrapa el lector situant-lo al bell mig de la trama, obligant-lo a prendre partit: Jérôme i Sylvie són una parella de petit-burgesos parisencs que es guanyen la vida fent enquestes publicitàries, però que somien una vida plena d'opulència i luxes cars i rars...que mai podran assolir. Però la seva existència, els millors anys de la seva vida, estan mediatitzats per aquest anhel material mai assolit.

En el fons, Les coses és una radiografia punyent de la nostra societat de consum i dels perversos mecanismes que subjuguen els homes i dones en aquest món nostre que, ara menys que mai està preparat per deslliurar-se del més superflu.

Ahir llegia a La Vanguardia que el ciutadà actual, globalitzat i consentit, acostumat a estirar més el braç que la màniga, no està preparat per afrontar la crisi econòmica (sí, finalment resulta que HI HA crisi), i no troba la manera d'apretar-se el cinturó perquè ha oblidat allò que els nostres pares i avis tenien tan inculcat: la cultura de l'estalvi.

Potser cal recuperar autors com Perec i tornar a disfrutar de les coses, però les petites, les que no es paguen amb diners...i anar fent. Per cert, el llibre de Perec us el deixaran en qualsevol biblioteca pública...

Amb els pensaments a l'esquena

Feu-me el favor de barrufar la següent entrada amb veu de Barrufet. Barrufeu-vos els dos forats del nas, si convé; és per donar credibilitat. Espero que barrufeu de la lectura...


Odiat i vilipendiat per mig món civilitzat, aquí em teniu: posicionat estratègicament en el replà d'una casa de poble, en un racó mig d'amagat, condemnat a suportar in eternum un sac de pensaments morats, flors que acaben d'esclatar amb l'arribada de la primavera amb tot el seu impúdic esplendor, contrastant amb la meva ridícula expressió d'encantat, perquè l'escultor (escultor?) que va fer-me el motlle es va quedar descansat el malparit; amb la mala fama que tenim ja m'hagués pogut donar un aire que fes una mica menys de grima, almenys per a que la veïna que viu a la casa del costat, aquella pobra que tot just és una mica més alta que jo i treu a passejar un gos cada matí, no hagués de reprimir, el dia que em va descobrir, un crit d'ensurt, o de fàstic, o què sé jo, a l'advertir la meva absurda presència i aparença de ridícul Atles fent-se càrrec de la bola d'un món en forma de sac de pensaments, subtil metàfora dels nostres dies, quan els propis pensaments -no les flors, els altres-, ha de fotre-se'ls un a l'esquena (tot m'ho foto a l'esquena, jo, i vosaltres també, creieu-me), i més tractant-se de mi: mig metre de nan pota-curt, amb barbes mal resoltes de Moisès escaiolat i escanyolit, que no poden ocultar uns llavis sensuals, lascius, diria jo, que serien l'enveja de la Carmen de Mairena i la duquessa d'Alba juntetes, per no parlar de les mans, manetes molsudes de bebè sobre-alimentat, però que s'agafen amb fermesa, malgrat tot, al munt de pensaments que, comptat i debatut, és el que em permet parlar ara amb vosaltres (i el vostre sac de pensaments fa que em pogueu escoltar, creieu-me), que per aquesta raó, la veïneta del costat -i el diminutiu no és per morbo, és que és baixeta, la pobra, per això hi ha feeling entre nosaltres, encara que ella no té barba, m'assembla-, després d'incorporar la meva insòlita presència al seu propi sac de pensaments, al tercer o quart dia, va començar a mirar-me amb curiositat primer, després amb simpatia, diria jo, perquè una altra cosa no, però ulls de bon jan (bon nan!) sí que els faig, mireu-me bé, inspiro tendresa, sóc un tros d'escaiola tendra, malgrat el que diguin, que sap lluir els seus pensaments amb orgull, i els rega, i els adoba, aprofitant qualsevol oportunitat, escoltant converses, llegint els números i lletres de les matrícules dels cotxes que circulen lentament pel carrer poc transitat, i sobretot, -moment àlgid!- quan freguen el terra del replà i posen fulles esteses d'exemplars antics del diari Segre, llavors faig l'agost: baixo els ullets sense que ningú em vegi i llegeixo, absorbeixo, incorporo, contrasto, em posiciono (jo! que sóc bàsicament estàtic, em posiciono! quina fantàstica paradoxa!), fins que la veïna em va enxampar, que és petita però no cega, i es va adonar, perquè entre sonats ens entenem, de la meva ànsia lectora, i de saber coses i fruir-les, i des d'aleshores que em passa, entre els barrots de la barana, llibres que ella ha llegit i li han agradat i li han fet florir més pensaments, i mentre escriu concentrada en un ordinador portàtil, em va passant les pàgines dels llibres dissimuladament, com qui no vol la cosa, i si passa algú pel carrer torno a aixecar la mirada i a fer cara de no veure tres en un ruc, fins que s'allunya el perill i sant tornem-hi: els darrers llibres de Màrius Serra, Margarit, Tusset, Benedetti, Roth...el meu sac de pensaments està que peta, i la dosi periòdica de periòdic: les fulles del Segre per tot el replà, una catifa de llavors de pensaments que prometen grans coses, com quan alguna fulla llegida fa que em senti agraït de ser un nan apalancat i estàtic, perquè l'oferta dels nans viatgers de tren, per exemple, i amb tots els respectes per la indiscutible qualitat de Rodoreda i Oller i per les benintencionades campanyes de foment de la lectura, sembla que és pelet més totxo que la meva, o això és el que diu la veïneta, que no deixa de ser la meva mentora...però, entre nosaltres i com que una cosa no treu l'altra us diré que és una mica marranota: ella no frega mai el terra del seu replà. Creieu-me.