dissabte, 28 de febrer del 2009

LoPaunomtrau



Quina alegria quan la Purificació (la que porta tot allò de l'Associació Femenina) em va dir que mos ho organitzéssem pal dissabte. Què en feia de dies que ho esperava. Sort que m'ho va dir amb temps, la Puri, perquè al Pauet l'he d'anar mentalitzant, que de gràcia no li'n fa gens ni mica. A més vai estar a l'aguait per quan vingués la Marteta (la cartera, que és molt bona noia però com no s'agarro uns quants quilos aquesta no troba nòpbio, t'ho dic jo), i portés la propaganda. És que jo al Pauet no li hai dit res dels secsibois. Com se m'entero no em deixa sortir de casa...i amb la il.lusió que tinc...

La Pilarin, la Marta i jo ("las tres sudamericanas" mos fem dir...si mos ho sabem passar bé, naltres!) ja hem trucat per reservar. Barat, no és, no. Però és una vegada l'any, conxo! I mira que a la Femenina se n'organitzen moltes de coses, que si t'apuntes a tot és un no parar: que si curs de pintar amb aquarel.les, que si de decoració fensuí, que si una xerrada de la "menopausa" (jo lo retiro ja l'hai passat fa dies, i gràcies a Déu em trobo la mar de bé; a la Marta, que se'n va cap als cinquanta-cinc encara li fa lo tonto i quan li agarren les calors se mos ha d'assentar sigo on sigo i esperar que se li passo a cop de vano).

Què us estava dient...que me'n vai d'una cosa a l'altra...ai sí! Que durant l'any estem molt entretingudes. I no només fem coses al Local. Aquest any hem anat a Roma, que només per veure la bendisió urbietorbi del Papa ja va valer la pena les catorze hores d'autocar d'anada i catorze més de tornada. I fem el mondongo(*). I organitzem desfiles de moda, que aquet any vai sortir per la botiga de talles grans i no és par res però jo encara fai molt goig. Ja li vai dir al Pauet que vingués a veure'm però es va estimar més quedar-se amb lo carajillo i la botifarra. Amb ells què els hi expliques. Los homes d'anquesta edat són així.

La Montserrat, que se mos va quedar par vestir sants, però és la més animada de totes, va veure la propaganda a la porta de la botiga de calces aquella tan moderneta de l'entrada del popble. Allí hi anem quan volem comprar fils pal punt de creu. I encara sort, que sino par quatre fils hauríem de baixar a Lleida. La Montserrat és una artista. Ara li està fent un joc de llençols a la neboda que se li casa. Ho hauríeu de veure. L'altre dia la vai acompanyar a comprar un fil de color mostassa per fer el ribet del raïm que està brodant (jo em penso que aquets llençols semblaran més aviat unes astovalles, però no vai gosar a dir-li res, que la Montserrat té mal pronto). La noia de les calces es va estar ben bé un quart d'hora per trobar-li el color que li casés a la Montse (què més voldria ella: casar-se...ai). La noieta aquella és agradapble. Dic noieta però ja està granadeta, però com que és primeta i va molt moderneta a simple vista enganya, però quan la veus d'aprop anda que no se li noten les arrugues..! (per cert, pal popble es diu que no li va gaire bé la venta...m'assembla que pixava de molt alt amb tanta modernor, aquesta!).

Pos lo que us deia. Que ja m'estic preparant pal dissabte. I si al Pau no li fa gràcia que s'hi posi fulles de llaurer. L'altre dia li vai dir que em portés al cini a veure aquella pinícula que surten los mateixos artistes del Titanic, que tracta d'un matrimoni que està passant per una crissis (oi, lo Titanic...lo menos l'hai vista sis vegades...i sempre acabo amb unes ploreres..!). Pues no hi va haver manera: "a mi no em marejos", em va dir.

Pues apa. Ja m'he comprat uns tejanos (que jo sóc molt avançada) i una brusa picanteta a la botiga de l'Asensión. Lo divendres ja m'hai agarrat hora a la Fina, la perruquera, par que em tenyisso i em dixo pentinada. I lo mateix dissabte, quan vingo del tros, al Pauet lo faré feliç amb caragols a la llauna per dinar i costelletes. I abans de la migdiada li hauré de fer un apanyo, que si no ho troben a casa ho busquen a fora. I em dirà, abans de marxar, com cada any: "Pos si tu no ets una dona treballadora", com si per la feina de casa, i tenir-lo content amb ell, no em meresqués un jornal.

I a disfrutar.

L'únic que em fa una mica d'angúnia és lo dibuix que han posat a la propaganda. Que pot donar pistes (que jo vec Lo cor de la Ciutat i sé que les malifetes sempre es paguen) del que li va passar al pobre secsiboi de l'any passat. Que ho vam haver de fer per a que no ens denunciés als Mossos. Si aneu al Turó de la Carena, la terra encara es veu remoguda.

(*) Matança del Porc.

diumenge, 8 de febrer del 2009

Probablement, Déu ha mort, Nietzche ha mort...

...i a mi em falten unes (espero que moltes) tardes.
Així que, a disfrutar-les.



Cada 2 de febrer se celebra en una petita localitat de Pennsylvania el Groundhog Day, el dia de la marmota. Es tracta d'una celebració molt concurrida en què s'espera que Phil (?), la bestioleta protagonista, surti de la lloriguera per observar la seva reacció. Si la marmota s'espanta de la seva pròpia ombra (per tant, el sol lluu) i entra cap dins per tornar-se'n a dormir com una ídem (l'ensurt no deu ser gaire gros), es dóna per fet que l'hivern durarà sis setmanes més. Si, en canvi, el dia està nublo, que diu una coneguda meva, i no es projecta la seva ombra, donem l'hivern per acabat. I tan amples.

Aquesta tradició tan fonamentada científicament (de fet, la marmota l'encerta un 28% de les vegades, bastant més que la majoria dels tiradors de tarot), té tant predicament que és retransmesa per nombrosos mitjans de comunicació, com un
Obama for President Day qualsevol. En el cas de la marmota, l'inqualificable barret de l'Aretha Franklin és substituït per les pintes amormonades dels organitzadors. La tradició és àmpliament seguida tan pels amants del folclore anglosaxó com pels hotelers de la zona, que veuen en la perllongació de l'hivern (com aquest any), unes setmanes més de negoci. En aquest cas, doncs, la marmota li guanya la partida al meteoròleg. Fixeu-vos en la bestiola de la foto: no em negareu que no té cara de dir (com l'Obèlix de la meva infantesa, que parlava en castellà): "Estos humanos estan majaretas".

En la pel.lícula Atrapat en el temps, el prota (Bill Murray, que sempre fa cara d'anar mal cagat, el pobre), es veu immers en un inacabable dia de la marmota. Cada jornada es repeteix, com en un bucle infinit, recollint el que els antics grecs anomenaven "l'etern retorn de l'idèntic", tradició recollida per Nietzche i reflectida en no pocs contes de Borges. I jo avui, que fa tants dies que no escrivia res en aquest bloc (de la qual cosa segur que m'esteu molt agraïts), decideixo solemnement instal.lar-me en el meu particular Groundhog Day.

I és que avui, guardeu-me de mentir, si l'actor James Dean no hagués conduït un buga molón i no s'hagués fotut de cap, celebraria el seu 78è aniversari. I jo, que encara no m'he fotut de cap, en faig 42. I també em sento una rebel sense causa que reivindica l'etern retorn de l'idèntic. I intentaré fer contínues rèpliques de mi mateixa, a risc de semblar una mutant com la Tita Cervera o la Cher...o la marmota de la foto. L'únic problema que veig és que penetrar en aquest bucle quirúrgic, de sueros, drenatges i sondes, és el pitjor dia de la marmota que un acompanyant d'hospital pugui viure. I us ho dic jo, que ja porto gairebé un mes.

Pensant-ho millor, em quedo amb la metàfora de l'aigua d'Heràclit i deixaré que el riu del temps flueixi sense possibilitat de retorn. Mentrestant, quedeu tots invitats al meu aniversari. Aprofito una invitació que m'han fet arribar recentment, d'un col.legi privat molt conegut de Lleida. Juro que és tal qual (fixeu-vos en la darrera línia):




FIESTA DE CUMPLEAÑOS DE:

Sergi
Andrea
Pablo
Maria
Paula

El Sábado 31 de Enero a las 11 h., te esperamos en el Indiana Bill.

Lista de regalos en TOY PLANET (Rovira Roure)(*)


* Jo canvio els regals del Toy Planet per uns comentariets vostres al bloc. On vas a comparar!

Què voleu. 42 anys i lo més calent a l'aigüera (d'Heràclit).


dimecres, 21 de gener del 2009

¡No se vayan todavía!


Aún hay más...

És un amenaça cruel. Però donat que fa uns dies que no us martirizo (no perquè no vulgui, que jo sempre estic disposada a fer mal: és que la participació a un curs intensiu que l'Inem organitzava per artificiers daltònics amb Pàrkinson m'ha tingut molt ocupada), us demano que tingueu una mica (més encara!) de paciència amb mi. Penya, que estic a punt de perpetrar. Que ja sabeu que no m'aguanto els pets.

Eso no es todo, amigos.

Fins alego.


dimecres, 7 de gener del 2009

Amb permís de Monterosso...(i una indispensable nota aclaratòria).


...que no Montenegro.


"Cuando despertó, el embetumado todavía estaba allí".

*Nota aclaratòria (molt necessària): donat que alguns lectors habituals del bloc -la qual cosa no dignifica especialment el seu estat mental- amb els quals també tinc tracte verbal, m'han expressat, arrel aquesta darrera entrada aquella bonica frase de: "a què et vens a referir?", i després de rellegir la susdita he comprovat que, efectivament, ni jo mateixa l'entenc (com em passa amb la majoria de les entrades: les escric sense entendre-les), us diré que Augusto Monterrosso és l'autor d'un dels contes considerats més breus de la literatura, consistent amb una sola frase: "Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí". Encara que a tothom li vingui al cap Manuel Fraga, jo m'he permès la licència de substituir "dinosaurio" per "embetumado", perquè n'estic una miiiica fins al monyo que les cavalcades dels Reis tinguin un Baltasar pintat, quan jo estic farta de veure possibles candidats (a raó de tres o quatre) cada vegada que faig cua al Mercadona per pagar. Com que aquesta impotència meva ja ve de lluny i ja ha estat expressada en anteriors entrades nadalenques, he manipulat de la manera més vil l'esplèndida frase de Monterosso (i no Montenegro, perquè si fos negre de veritat no caldria el betum), intentant donar a entendre (sense èxit) que el Baltasar de pega és com un malson que se'm repeteix any rere any, en un interminable bucle desquiciant. Si a tot això afegiu que l'entrada l'he escrit en plena ressaca post-nadal, enmig de vapors etílics i taquicàrdies diverses i tenint com a imatge bucòlico-televisiva la senyora que cada any és la primera en entrar per la porta del Corte Inglés el primer dia de rebaixes (seguida de tres-mil persones més, que, per més inri, es permeten el luxe de saludar a la càmera), entendreu que l'entrada no s'entengui. De fet, jo encara no l'he entès.

dissabte, 3 de gener del 2009

DÒLARS? EUROS? AIXÒ RAI.


En una entrevista radiofònica, Màrius Serra parlava de la publicació del seu nou llibre, l'excel.lent Quiet. L'autor, que resulta igualment seductor en la seva parla com en la seva escriptura (coincidència que, malauradament, no abunda en les nostres lletres), explicava amb la seva habitual ironia una visita que, acompanyat del seu fill Llullu, va fer a l'interior de la sumptuosa basílica de Sant Pere del Vaticà. Deia Serra que en la seva condició de no creient, l'espectacle de l'ostentació més desvergonyida del temple del catolicisme és un bon antídot per a qui tingui, en algun moment, la temptació d'apuntar-se a l'Església. I és que, habitualment, les grans religions, com qualsevol altra manifestació de poder, té, en la seva imatge corpòria, un tuf agitanat a lo Cigala, quan s'arremanga les mànigues i es desabotona la camisa per a dir-nos: "mira cuánto oro tengo, payo".

I és que des de l'aparició del comerç, allà a finals del neolític (vosaltres no havíeu nascut i jo era molt jove encara), la humanitat s'ha caracteritzat pel seu afany d'atresorar riqueses en forma de metalls preciosos i, en la seva derivació, la moneda. Ara que fa 10 anys de la instauració de l'euro -l'ebro, que diuen els gitanos del mercadet del dijous de Lleida-, i ja sembla que hem après que 50 euros no equivalen a 5.000 de les "antigues pessetes" (és que n'hi ha de noves, com els antics i nous sextercis?), sembla que li ha sortit un competidor al Totpoderós Dòlar. En aquesta època de crisi la tendència és tornar a invertir en valors segurs, i la compra d'or es reafirma (dinero, vil metal).

Però imaginem-nos per un moment, i espero que us agradi la idea, que vivim tots en una illa de la Micronèsia, anomenada Yap, situada en el bell mig del Pacífic Sud. Tots estem morenets, organitzem dances tribals, els homes aneu amb taparabos i les dones amb les tetes a la intempèrie. Ens posem flors al cap, ens pintem de colors la pell a la Festa Major, i anem dient "aloha" o similar als turistes embadalits que ens venen a veure. Però, ves per on, la felicitat perfecta no existeix: l'ílla en qüestió és absolutament carent de metalls (així de tranquil.lets i primitius viuríem, si no!). Deduirem, doncs, que ja que no tenim metall, no hi ha moneda, ni diners, ni comerç, ni possessions, ni rics ni pobres, i ens dediquem, absolutament deslliurats de l'avarícia, al dolce far niente, a menjar marisc sense haver de passar per La Sirena, al gaudi de la natura i a la pràctica del fornici. Doncs, no! Com que als humans ens agrada complicar-nos la vida, triem, a falta de res millor, un producte situat a 20 milles de distància: les pedres d'una gran cantera, ideals per a fabricar rodes de molins. Anar allà amb una canoa en ple mal oratge, extraure les pedres, tallar-les i portar-les novament implica un enorme esforç que augmenta de forma significativa el valor intrínsec de la pedra: JA TENIM MONEDA.

Cada pedra (Rai) té un valor diferent, en funció de la grandària, el temps esmerçat en donar-li forma, si té un forat al mig tipus Donut (les més preciades) o no...Convindreu amb mi que una cartereta de pell de Vuitton no serveix de gran cosa pel transport d'aquesta calderilla. Optem doncs, per deixar-la en el primer lloc que ens vingui bé, o en el pati del primer propietari. Com que no sabem llegir ni escriure, els convenis de transacció són purament verbals, però tenen el pes d'un document notarial. Una pedra equival a un tocino, una altra a una marranada (amb perdó), sencera. Quan les grans pedres, pels tifons i els terratrèmols freqüents en la nostra illa, van a parar al fons del mar, matarilerilerile, les tornem a localitzar, i un cop novament trobades, no se'ns passa pel cap molestar-nos a rescatar-les. Sabem que són allí, i el seu valor d'intercanvi continua intacte. Així, en la nostra illa paradisíaca on sempre anem mig en pilotes, continua havent-hi rics i pobres, influents i desgraciats, jerarquies i decalatge social. Igual que amb l'ebro.

I és que sempre, i mai millor dit, acabem combregant amb rodes de molins.


*Un cop rellegit aquest article, m'assembla que no val dos rais, vull dir, dos rals. Ja em perdonareu...



divendres, 26 de desembre del 2008

Me (d)bebo a mi público

"Mi corazón
es un músculo sano
pero necesita acción."
Ariel Rot

M'ho vaig prometre a mi mateixa: "Rosa, que canses. Que els quatre benintencionats que et llegeixen no es mereixen aquest càstig. Que et pot llegir algun menor. Que el tema està gastat. Que quina culpa tenen que siguis una amargada..." Però aquí em teniu, amb l'escopeta carregada de bilis i una rialleta sardònica als llavis. Sou a temps de prémer "salir". Quedeu avisats.

Quaranta-set minuts de rellotge per fer-me una ecografia de cor. Us en han fet mai cap? Us col.loquen en una llitereta pensada per acollir elfs escarransits (ai, ja m'ha caigut el primer pet!), que per a mi no es problema, donada la meva baixa talla; us despullen de cintura cap amunt, que tampoc m'és obstacle, donada la meva baixa talla moral i us unten d'una espècie de gel llefiscós que sembla comprat en un sex-shop de barriada. El metge -seixanta anys, mirada circumspecta, barba blanca a
lo Pare Noel (el segon pet!)- va passant una mena de lector de codi de barres per tot el meu tòrax i mira atentament una pantalla d'ordinador que jo no puc veure. En una habitació a les fosques i en silenci, només sento els batecs en estéreo del meu cor. Hi ha moments que el barbut apreta sota les costelles, em diu que no respiri, que em giri de costat. Jo no puc evitar la cantarella interior (no us passa que en moments de tensió us ve una melodia a contracor, mai millor dit?): "sho estaba esperando que cantes mi cansión". El metge em diu que faci força "como si quisieras ir de vientre". Bonic eufemisme. Em visualitzo a mi mateixa com a caganer nadalenc (m'ha caigut el tercer!) i m'hi esforço. "Ya hemos acabado", conclou el galè. Encara sort, perquè jo estava a punt de començar.

Una vegada asseguts a la taula de la consulta, escolto el diagnòstic: -
Todas las pruebas son normales. No se observa ninguna cardiopatía. Las taquicardias responden a un típico cuadro de ansiedad-. Em mira als ulls. Li aguanto la mirada mentre li imagino un barret vermell al cap. M'escriu en una recepta "unas dosis muy suaves de lorazepam, ho ho hooo!" (quatre! quatre!) i em recomana vida contemplativa "dame pas y dame guerra y un dulse colocón".

Al sortir de la consulta, comença la meva vida contemplativa: truco a casa i em diuen que el petit té febre encara. Si m'afanyo encara el podré portar al pediatre i entrar a treballar sense retard. Em planto al CAP en mitja hora. La sala abarrotada de prole malalta, pares esgotats i estossegades inacabables. El nen, en contacte amb els dos graus sota zero de boira gebradora ha reviscolat "
hase calor, hase calor". Una pediatra que fa la cara de necessitar més el lorazepam que jo m'etziba: -Un refredat molt fort amb complicació d'otitis dreta. Posa-li un humidificador a l'habitació. "Fum, fum, fum" -penso jo (cinco! Por el dallonses te la...!).

Novament enmig de la boira, directes a la farmàcia "
esha tiene la reseta para estar mucho mejor". Pel camí, compro La Vanguardia. Un farmàceutic jove "sin truco, sin prisa, me entrega su sonrisa" em posa les pòcimes a dins una bossa: el lorazepam, l'antibiòtic pediàtric, les gotes per l'oïde...

Un cop a casa, l'intento posar al nen les gotetes dins de l'orella, que es resisteix. Observo que en la Contra
de la Vanguardia hi ha una entrevista al Pare Noel on ens explica (ell!) que és originari del mont Korvatunturi (Mont de l'Orella). Això és un senyal, un càstig per riure'm de la màgia del Nadal. Aconsegueixo que les gotes penetrin en el korvatunturi del meu fill.

Després, pel celebrar-ho, em prenc un lorazepam acompanyat amb una copeta de Cabernet Sauvignon "
que abras esa botesha y brindemos por esha y hagamos el amor en el balcón". Estic sota els seus efectes. Bon Nadal a tots (i...sis, el número diabòlic).



diumenge, 7 de desembre del 2008

Abracadabra


Fa uns dies un amic meu, amb el qual comparteixo la preferència a llegir un llibre a què em donguin una patada a la boca de l'estòmac, per exemple, em va proposar una mena de juguesca molt suggerent: ell em presentava un total d'onze títols de llibres (assajos, concretament), i jo havia d'endevinar, a partir d'aquesta minsa informació, la temàtica, el contingut, i, amb l'atreviment de la ignorància, fer-hi una crítica, positiva o negativa. Finalment, el declarava d'interès públic o el condemnava, inquisitorialment, a la foguera. El meu amic, per la seva banda, va fer el mateix exercici. Apriorisme en el sentit més literal de la paraula. Els títols eren assajos que existien realment, però que encara no estaven publicats.

Disculpeu-nos l'atreviment. No cal dir que, tant ell com jo, vam posar en marxa tots els mecanismes interiors de prejudicis assolats a base d'anys de tafanejar llibreries, mirar contra-portades, lectures entre línies i grans dosis -com no!- de mala llet. Quan vam comparar resultats, comprovàrem, divertits, un alt grau de coincidència en les nostres intuïcions. (Penseu que la majoria dels títols eren un sintagma sense verb, com "La sensibilitat de Kierkegaard en el noucentisme català", per posar un exemple inventat).

Aquest entreteniment no hagués estat possible si els títols corresponguessin a llibres de ficció. En ells, l'autor pot ser més críptic, més misteriós, confondre el lector i, conseqüentment, sorprendre'l més (cap a bé o cap a mal). A priori, què en diríeu de "Les fleurs du mal" o "Si menges una llimona sense fer ganyotes"?. No hi ha on agarrar-se, que diuen al poble.

Permeteu-me, doncs, un altre apriorisme. El dia 2 de desembre, Xavier Gabriel, l'inefable propietari de l'administració de loteria "La Bruixa d'or", de Sort, presentà, amb un parell de trons, sí senyor, el llibre Les tretze claus de la sort, en edició bilingüe, amb una tirada de gairebé 10.000 exemplars. Deixo a la vostra disposició el link amb la valoració de l'engendre. 17 euros de l'ala. Rescato, però, una perla que va pronunciar davant del respectable per -suposo-, incitar-lo a la compra (i transcric la cita literalment en castellà):

"Si vuelas en la escoba de la bruja no debes mirar atrás porque te puedes caer. De la misma manera, si ves envidias no mires atrás, ignórala".

Elevadíssima metàfora, de polièdrica interpretació. La granera serà, dic jo, la nau espacial on volarà el loter que no creu en la sort i que li permetrà obrir una altra administració de loteria en un planeta ignot on farà feliç els alienígenes per enveja de tots nosaltres, que haurem quedat enrere. O potser, a desgrat d'ell mateix, té una fiblada de seny i ens aconsella de manera subliminal que li atorguem al llibre el mateix tracte que la Santa Inquisició dispensava, injustament, a les dones acusades de bruixeria: una pira, un misto i no mirar enrere.

La meva intuïció, a priori, em decanta per la segona opció. No sé pas què pensarà el meu amic.

*Una precisió: si el futur astronauta hagués tingut la decència de presentar el llibre el dia 28, Sants Innocents, l'obtusa metàfora hagués esdevingut fina ironia. Però no hi ha on agarrar-se.