dijous, 20 de setembre del 2012

De calces, vergonyes i vils egoismes


Us contaré una anècdota sense importància que vaig viure l’altre dia, però que m’ha fet pensar que, molts cops, actes que semblen generosos amaguen el més vil dels egoismes. Condueixo per un carrer de Lleida que comunica amb una de les zones comercials més importants de la city. M’he apropat a la vorera i m’he aturat, baixant la finestra del copilot, després de veure una senyora caminant en la mateixa direcció que jo. La dona passa dels setanta anys, segurament vídua, vestida amb roba humil i amb un carret de compra.

-Senyora! La crido del cotxe estant, intentant no espantar-la. –Senyora!

La dona s’apropa lentament, mirant-me estranyada. Li faig un somriure de complicitat i quan ja la tinc molt a prop li dic fluixet:

-Arregli’s la faldilla pel darrera...la porta enganxada a la roba interior..

La dona canvia d’expressió. Alarmada, amb un cop de mà –la mateixa que aguanta una bosseta de farmàcia- posa al seu lloc el tros de roba que li deixava a la vista unes calces blanques de cotó i unes cames primes i venoses.

-Ai, filla! Quina vergonya si m’ha vist algú! Gràcies per avisar-me...

La dona, encara amb el gest esglaiat, continua el seu camí. Torno ha engegar el cotxe i la miro pel retrovisor, mentre els meus fills em fiten amb els ulls com a plats. Veig com encara articula el ‘quina vergonya’ amb els llavis, parlant amb ella mateixa.

La seva imatge va allunyant-se: el carret vell, la bosseta de la farmàcia, el caminar cansat i la gran solitud i desamparament que traspua. Quan ja l'he perdut de vista, mentre un silenci insòlit roman dins el cotxe, penso que l’avís que li he fet era pensant més en mi que en ella: si arribo a veure algú que se’n riu a la seva esquena, surto del cotxe i li etzibo un cop de puny. I a la meva edat, ja no estic per prendre mal.

dilluns, 6 d’agost del 2012

"Escriu alguna cosa, ni que sigui una nota de suïcidi"



Aquesta tendra frase és una de les moltes, carregades de mala llet, de Gore Vidal, assagista i novel·lista nord-americà. mort recentment. Des de la seva obra i la seva actitud vital disparava contra tot i tothom, sense amagar les seves enveges i defectes ni avergonyir-se de res del seu passat. Amb la seva particular òptica va girar com un mitjó la política i la societat americanes, i per extensió, el modus vivendi occidental, per treure'ns la miopia des d'una perspectiva culta, erudita, rigorosa, gairebé marcial, que traspuava la formació militar rebuda en la seva joventut. Va encarar-se amb coratge amb una societat homòfoba quan l'homosexualitat era una tara insalvable. Aquest enfant terrible, junt amb el seu íntim enemic Capote, els tenia ben posats. En les seves fotos, inclús les més recents, conserva la mirada reptadora d'un "aquí estic jo" que aclapara. Em direu que això és molt fàcil quan s'és un escriptor consagrat viu, un mite, però per aconseguir això, fa falta tota una vida d'anar contracorrent -sempre amb vent de cara, que diria el poeta- i sortir-ne il·lès. O, almenys,  no gaire malferit. Per sort, aquesta mirada lúcida, aquesta insòlita capacitat d'observació i la plasmació en la seva prolífica literatura, va romandre intacta fins al final. Ara, amb motiu de la seva mort, sortiran els grans panegírics amb les habituals frases que un escriptor no mor mai, perquè perviu en la seva obra. I un be negre amb potes rosses, que diria ma mare. Es moren ben morts, com nosaltres. Només es conserven vius –un altre tòpic- en la memòria dels qui els recorden. En el cas dels artistes,  escriptors o altres personalitats notòries -si als polítics se’ls pot qualificar d’això darrer-, es mantindran vius en la memòria de més gent que el meu avi patern, persona exemplar, però anònima. Però, lamento decebre-us, aquesta és una qüestió de quantitat, no de qualitat.

Potser perquè la vida, sobretot per a les persones anònimes com jo, és una cadena de coses gairebé sense transcendència que quan s’ajunten, tanmateix, es converteixen en allò que ets -i tems ser-, m’ha encantat un petit llibre que de tan fresc i senzill deixa petjada. Francesco Piccolo, guionista i escriptor italià, ens composa un retaule de les petites vivències que formen part de la quotidianitat de les nostres vides, amb l’agudesa i l’observació de qui sap donar el tomb precís a les coses, perquè deixin de ser allò que fem i es converteixin en allò que som. En Momentos de inadvertida felicidad, Piccolo ens fa un inventari, a vegades en un relat breu, a vegades en una frase, de moments de les nostres vides normals, des del soterrat terrorisme conjugal fins a les microciutats que es creen en la cua d’un supermercat. A cops naïf, a cops profund, però sempre intel·ligent, Piccolo  llista, es diria que aleatòriament,  retalls de vida fins a formar un calidoscopi on emmirallar-nos i, si sobrevivim al que veiem, dibuixar-nos un ampli somriure de complicitat. I amb permís de Vidal, cal escriure alguna cosa, ni que sigui que no t’agraden els pijames amb botons.

dijous, 19 de maig del 2011

UN GOS O UN LLOP?

Un llop passava per un mal moment. Era hivern i feia fred i humitat. Feia temps que no menjava. Un dia especialment difícil va creuar-se amb un gos grassonet, satisfet i la mar de content i van començar a xerrar. El llop va preguntar-li com s’ho feia per sortir-se’n tan bé i el gos va contestar-li que el seu amo l’alimentava cada dia, el portava al veterinari, li donava un aixopluc…era una vida molt confortable. “Hauries de trobar un amo que et cuidi!” Va recomanar el gos al llop. “Escolta, doncs sí que sembla una bona idea…Ho faré”, va contestar el llop raquític…però aleshores va veure que el gos duia quelcom al voltant del coll i va preguntar-li: “Què és això que portes?”. És el meu collar. L’amo l’hi enganxa la cadena i em té controlat. Forma part del tracte.” El llop no va dubtar-ho ni un instant: “Queda’t amb el teu amo. El meu esperit és lliure! No en vull saber res, d’això que m’expliques”. I se’n va anar.

Els gossets grassonets que nosaltres som tenim algunes icones que fan que, en el seu contacte, ens facin sentir que hem mutat a llops salvatges, que algú ens ha deslliurat del collar controlador, que el tracte castrador es trenca per moments, que, encara que sigui en la nostra cànida i aconformada imaginació, pugem a l’escenari, lliures de corretges i som com ells, com els llops atractius i lliures que fan del gospel el cant de sirena que apresa tota ànima ensinistrada i li retorna, per un moment, la llibertat perduda.

Àvids, doncs, d’aquesta llibertat, entrem al Teatre Principal, el diumenge a la tarda. El preu de l’entrada fa girar cua (i mai més ben dit!) a més d’un gosset. Els que hi entrem pensem que pagarà la pena…tornar-nos llops, altre cop, com sempre que el mascle alfa de tots ells, el Reverend, fa la presentació del grup i comencen a sonar les privilegiades veus. Els gossets grassonets esperem la catarsi promesa. Però estem molt lluny de l’escenari, la nostra oïda canina ja no és el que era i el cor de bells llops se sent massa allunyat, la melodia no se’ns adreça, es queda a meitat de camí i la distància sembla creixent en les pauses entre cançons. “Podeu ballar, podeu cantar, podeu callar i podeu marxar, si voleu”, diu entre bromes el qui sap arrossegar-nos, quan vol, a l’estat més pur de llibertat. No serà avui. Un grassonet assegut al meu costat li diu a una grassoneta: “sí, això! Ara marxarem després de fer-nos pagar 30 euros per barba”. Barba? Penso jo. Ah, clar! són schnauzers petitets…amb ínfules de llop.

Però les ganes hi són. Siguem marilyns, rottweilers, llebrers o pequinesos, tots ens emmirallem en l’escenari esperant el miracle. Els collars es tensen, les corretges volen trencar-se…el crescendo en l’expectació sembla confirmar-se quan els gossets poc habilidosos es posen a ballar un calypso, intentant emular l’elegància en els moviments dels llops que són una mica massa amunt, una mica massa lluny.

El calypso dura molt poc. Novament als seients, els gossos, que estem ensinistrats però encara ens queda un rastre d’intuïció, ens adonem que avui no podrà ser. Ens limitem a escoltar i a gaudir les magnífiques interpretacions dels llops i les llobes: Laia, Alice, Blanca, Sara, Rocio, Enric, Encarna, Sílvia, Marta, Elisabeth, Àngels, Georgina…sense poder evitar un punt d’envenja i desil.lusió. Ni el tema intepretat a capella, Soon I will be done, fa desgranar la simpatia al Ramon, aquella que feia riure no només al públic de gossets, sinó als bells llops que la cantaven. Avui la canten menys lliurement. I els gossets ja no sabem on enmirallar-nos.

Hem disfrutat de la qualitat, però no de la catarsi. Finalment (després d’uns escassos setanta minuts), cada espècie retorna al seu hàbitat i cada raça a la seva llar, per acabar de passar el diumenge.

Jo, malgrat veure’m més grassoneta i cànida que mai, no em puc substreure a la bellesa de les veus i la música. I gairebé oblido els vestits-davantals que portaven els magnífics llops per a la mise en scène. I sé que la propera ocasió que tingui tornaré a escoltar-los i, aquest cop sí, em sentiré més lloba i més lliure que mai.

Voltors


Són sempre allà. Tal vegada n'hi hagi pocs, però la seva capacitat de fer mal és infinita. Els trobareu on menys sospiteu: un llunyà company de feina, un amic de la infantesa, aquell client que ja no recordàveu, un veí, un ex-soci.

Són allà. Instal.lats en la seva pròpia mediocritat. I com diu un amic meu, analfabets i satisfets, alhora, d'aquesta seva condició. De tan analfabets, ignorants. Perillosos sense pensar-ho gaire: el més destructiu dels perills.

Són aprop. I, si us descuideu, en un moment de confiança, de son, de cansament, els seus ulls miops injectats en sang us veuran. Enlairaran les seves ales i volaran en cercles damunt vostre. I deixaran anar tot allò que només poden excretar: la seva immundícia, que put a enveja i rancúnia.

Són aquí. I vosaltres creureu que un bon paraigua us aixoplugarà de tant verí.

Però no cal: deixeu que la metzina us penetri, us foradi. I no passarà res més. Anireu fent, com tots els altres, i de cua d'ull veureu com tornen a allunyar-se, alleugerits de pes.

Però seran allà. Engreixant d'immundícia.

I volaran cap aquí. Per tornar a la càrrega.

dilluns, 20 de setembre del 2010

Almenar té àngel


Entrem a l'ésglesia de Santa Maria d'Almenar, aquest diumenge a la tarda. Algú ens ha dit que l'actuació comença a dos quarts de set de la tarda, però és a les set. Aquests minuts de més ens permetem posar-nos a primera fila i observar amb deteniment l'espai on ens trobem: una gran nau de planta de creu llatina, que ens recorda que Almenar fou una plaça important en la reconquesta (la sarraïna Al-menara). Els origens àrabs, la construcció gòtica, els elements barrocs i neoclàssics -sabíeu que aquest passat març l'Església ha estat declarada bé d'interès nacional?- fa un aiguabarreig de sentiments que culminen amb el so de les primeres veus, que des de la part posterior de la capella, comencen a sentir-se. Els cantants, vestits com els antics esclaus africans, avancen pel passadís, on, a banda i banda, veiem marededéus ploroses i santcrists policromats. La meua ment, malaltissa i heretge, no pot evitar el curtcircuit d'aquesta visió amb el so d'unes veus càlides que veneren la joie de vivre malgré tout (heus ací la França) i les icones cristianes, doloroses i resignades.

Els integrants del cor es van col.locant a l'altar, sense deixar de cantar. Darrera seu, amb el seu etern somriure -ben bronzejat, aquest cop-, el director Ramon Escalé, els dirigeix, canta i fa les introduccions dels temes. La sintonia, en l'ampli sentit del terme, va creixent a mesura que es van desgranant les cançons: Oh, Mary, don't you weep, The deep River, His eye is on Sparrow...fins a culminar amb l'arxiconegut Oh Happy Day.

Realment, és un dia feliç. Perquè tant és si estem en un poliesportiu, en una discoteca o en un lloc de rés (no confongueu amb "res", que per a nihilista ja em teniu a mi), quan la música està ben dirigida, ben sentida i ben interpretada, no coneix fronteres ni constrenyiments físics.

Al sortir, contemplem el magnífic campanar, culminat per l'àngel d'or que ens assenyala, amb determinació celestial, un lloc indeterminat, que és allà on les nostres ànimes se situen, amb la ciutat sarraïna als nostres peus, en plena Festa Major.

Al-menara, la reconquesta, les marededéus barroques, els focs artificials, l'Àfrica negra, el Bages...voleu més mestissatge? Els de l'Esclat Gospel Singers, un altre cop, ho fan possible. I per molts anys.

Per cert, sabíeu que els almenarencs van disposar de moneda pròpia durants els segles XIII, XIV i XV? Doncs l'espectacle del diumenge, a més de ser gratuït, no es paga amb quartos.




diumenge, 1 d’agost del 2010

LL.U.R.S.


En una immensa sala d'un multi-cine arxiconegut a Lleida una mare dilecta porta el seu fill de quatre anys a veure, en sessió matinal, una pel.li infantil-però-per-nens-intel.ligents. La pe.li comença per Toy i acaba per Story (ho sento, però fins aquí puc llegir).

L'arxiconeguda sala de cine va tenir a bé al seu dia (un dilluns que és quan hi ha menys recaptació, esclar), apuntar-se a la "vaga" -ara en diuen així a una rebequeria d'empresaris emprenyats- per protestar en contra de la llei de cinema en català. En l'enorme sala s'hi troben: el nenet ros i blanquet susdit, la mare que el va parir i dos pares també dilectes amb
llurs fills, d'edats similars. I prou. Tres persones i tres personetes per amortitzar una projecció de gairebé dues hores de la factoria PIXAR (feu el favor de pronunciar-ho en català nostrat, caram!).

La mare que el va parir avisa el seu fill -el qual, com a bon lleidatanet de pro, té com a llengua familiar el català sense vocal neutra i el P3 l'ha fet en un col.legi públic, però pseudo-hippie-, que la projecció que està a punt de visionar és en castellà. -Però l'entens, no? diu la dona- els
lunnis són en castellà, i prou que t'agraden...Un ulls rodons i un mirada fixa en els de la mare són la silenciosa resposta del minyonet.

La dona no pot deixar de recordar que la seva padrina (en lleidatà és l'equivalent de l'àvia), casada amb un esquerrà de tota la vida i de sang catalanista, sempre deia rient: "Jo no parlo el castellano perquè no vullo però sí que en sapo".

El nen no en sapo gaire, tampoc. I malgrat la pel.li no està malament del tot, als vint minuts de projecció la criatura ja ha perdut el fil i (com que no té, per ara, cap Ariadna que el salvi del Minotaure), recorre a la mare que el va parir, que, rendida a les circumstàncies, claudica, li promet al nen un paquet de crispetes i abandonen la sala, just abans que un dels pares dilectes surti també per la porta, amb el seu petit en braços, que ha sucumbit, no al Minotaure, sinó a Morfeu.

I la mare que va parir el sapo pensa que tal vegada una versió en català del flim hagués impedit el malbaratament dels catorze euros de l'entrada i sobretot, la desil.lusió del batraci.

Però la mare que el va parir li dóna molt petons al sapo i de seguida el converteix en un príncep feliç amb una gran bossa de crispetes.

I pensa que el pare i el nen que encara romanen a la sala, són naturals de Salamanca o llegeixen els llavis als protas, que parlen amb anglès. I que, tractant-se de dibuixos animats, ja té codonys.


Aclariment al títol: Quan explicava aquesta anècdota, que no sé si és real o inventada, vaig fer-me un embolic amb l'adjectiu possessiu: llur, llurs. Un dels oients m'ho va recordar, de bon rotllito, que diria ell. El que no sap és que em va trair el subconscient i la reiterada utilització de "llurs" respon a les inicials de LLavors, Us Recomano Subtítols. De bon rotllito.

diumenge, 4 de juliol del 2010

No accepto calderilla


Avui quants n'hi tenim? Aquesta és la manera que té de preguntar, la mare d'una amiga meva, el dia del mes en el que estem. Avui en tenim quatre. Quatre de juliol, dia en què alguns celebren que van assolir, el llunyà 1776, la seva independència (no deu ser tan dolent, oi?).
Per celebrar que unos tanto y otros tan poco ahir me'n vaig anar de rebaixes. Amb un parell...d'amigues. Ja fa anys que vaig fer una promesa a santa Rita dient-li que jo no, mai més, per favor t'ho demano, aniria de rebaixes, i més el primer dissabte, i més en ple eix comercial. Però com que va ser un consell d'una persona estimada i santa Rita és patrona dels impossibles i l'amor tot ho pot i jo que, encara que tingui certes veleïtats intel.lectuals, sóc consumista com la primera, vaig dir amèn. I ja em teniu, a les sis de la tarda, assegudeta en un banc de la plaça Sant Joan, fent de guarda de seguretat de bosses farcides de roba i xurrupant un granissat de meló (a Lleida, en ple eix, hi ha una botiga especialitzada: per tres euros (tres!), t'omplen un vas enorme de gel i t'injecten una essència sintètica de meló, pinya, síndria o maracuyà. Però a 40 graus a l'ombra una no està per demanar el full de reclamacions).

A l'església de Sant Joan, just davant meu, se celebra un casament, amb anunci sonor de traca petadera. Assegudeta en el banc, com la Penélope del Serrat, jo m'ho miro en la distància: vestits llargs, maquillatges impossibles, la foto a la façana dels convidats dient lluíííís. Deu minuts més tard, quan el meu granissat és un vas ple de gel insípid, se m'apareix com una al.lucinació (però real, ho juro) una noia, rondant ja els trenta anyets, vestida de cap a peus de conill, amb orelletes i cueta incloses. Du un cistell de vímet farcit de preservatius. Darrera seu, la cohort inevitable d'amigues (a qualsevol cosa se li diu amic), amb orelletes i cua. Una d'elles,"l'atrevida" de la colla, suposo, trompeta en mà, va demanant la voluntat. La promesa/conill se'm planta al davant i m'allarga un condó. Darrera unes ulleres de miop de tota la vida, la seva mirada és una barreja de vergonya i súplica: és que me caso el sábado que viene...Sense treure'm la palleta de la boca i amb unes ulleres de sol enormes que amaguen la covardia del meu gest miserable li nego amb el cap i li dic: ho sento, no porto monedes. La futura divorciada, lluny de anar a molestar algú altre, s'envalentona i fent-se, suposadament, la graciosa em solta: también acepto billetes...

La meva resposta la va fer desistir i anar, ella i el seu sèquit, a buscar una altra víctima. I jo vaig quedar-me rumiant i fent-me preguntes sense resposta, que són la meua especialitat. I pensar que la gent munta projectes comuns per assolir la felicitat i es configuren un full de ruta que els donarà cohesió com a individu, com a parella, com a país...però finalment, després de quatre anys, després de vint, sempre arriben les rebaixes, les retallades i la tornada enrera. I no escarmentem. I mentre el conill dirà sí quiero (i m'hi jugo un pésol que ho farà en castellà), molta gent sortirà al carrer per dir que, un cop més, ens han venut la moto, i que no era un granissat de meló: era gel amb colorant.

I a tornar a començar. Per cert, dissabte en tindrem deu.