I a tu? Ja et manipulen prou?

Tendim encara a diferenciar l’esfera pública de la personal com si es tractessin de dues realitats paral·leles i en les quals ens hi podem moure de manera diferent i segura. Gran error. Des d'una realitat incontestable de crisi global, emergència climàtica, precarietat i empobriment de la majoria a base de l’enriquiment d’uns pocs, amb una economia de mercat cada cop més ineficaç i on una guerra al mig d’Europa provoca fam massiva i escassetat a la resta del planeta (no tremoleu cada vegada que us arriba la factura de la llum?), se’ns llencen missatges de resiliència i confiança per un futur millor que –forçosament!– ha d’arribar. I com s’ho farà per venir? Arribarà perquè nosaltres haurem après a ser més resilients, personetes de poca fe, perquè entendrem per fi que d’una crisi neix sempre una oportunitat, perquè estarem feliços i confiats malgrat fotre’ns de fred i treballar per sous de merda ja que, ànimes càndides, estar preocupats, tristos i deprimits és només culpa nostra. Perquè m’aclaparo per qualsevol rucada i, morta de por, em resisteixo a sortir de la meua zona de confort, i vosaltres de la vostra... si és que hi ha zones de confort d’algú.

El missatge “el millor està per venir” té una mala llet còsmica, perquè presuposa que el present –que, per altra banda és l’únic que tenim– és només una preparació (eterna, inacabable) cap a un demà que ens diuen que serà fantàstic. En el mentrestant, en el ara, cal que abracem les consignes –sigil·loses, tòxicament persuasives– per tal d’enfortir el nostre jo de veritat (?), el que encara no hem gosat mostrar per por, vergonya i prejudici, i ens creguem els gurus d’autoajuda, el mindfulness i l’atenció plena (“deixa la ment en blanc i relaxa’t”, i només els falta dir: “que no en tens ni idea”).

Es fa negoci del nostre estrès, angoixa, situació personal i solitud emocional d’una manera obscena. El pitjor del cas –i aquí rau el més gran dels perills– és que ens creiem que decidim per nosaltres mateixos. És el súmmum de la manipulació: ens sentim infeliços, frustrats, aïllats, incompetents i inútils, però estem convençuts que és per la nostra pròpia debilitat. En una societat laica, digitalitzada i –suposadament– informada... quant rèdit se li treu al concepte de culpa judeocristià: em mereixo el que em passa. Per això cal fer cas als qui en saben i posar-nos en les seues mans sanadores, que ens aportaran pau espiritual, ens ensenyaran a ser creatius, perquè no en som gens i ens mereixem la mediocritat vital que ens acompanya, recuperarem l’esperança d’una vida millor, de realitzar-nos –que algú m’expliqui la definició de 'realitzar-se'– i inclús ens ajudaran, perquè saben de tot, a trobar una parella que ens enamori i ens torni a fer sentir joves, guapos i desitjats.

Trobarem la pedra filosofal a fils de Twitter de gurus que ens saluden amb “Bon dia! Recorda que la teua #Felicitat només depèn de tu. Som-hi?”, a webs de creixement personal del “si tu pots, vols” i als llibres d’autoajuda que, malgrat ens culpabilitzen de les pròpies depressions i tristeses desapareixen de les lleixes de les prestatgeries com si els regalessin. Com tots sabeu, el canvi climàtic no existeix i la covid se l’han inventat les farmacèutiques alineades amb les empreses de nanotecnologia que ens implanten xips per tenir-nos controlats del tot... com si això els calgués.

I si la manipulació no fos prou pudent ens reafirmen en l’existència de l’amor romàntic –que si no tens parella o no en vols és perquè no ets digne de ser estimat– i creen apps perquè deixem d’estar sols i amargats i ens puguem fer fotos amb la nostra mitja taronja en una posta de sol i penjar-la a l’Insta, que això porta molts likes i, com tots sabeu, els “m’agrada” son la felicitat.

La satisfacció instantània és l’addictiva pastanaga del ruc. Les xarxes socials son un exemple de recompensa aleatòria que ens ajuda a passar el mentrestant –que per altra banda és l’únic que tenim, repeteixo– esperant un futur que mai arribarà. Un exemple clar és Tinder: es calcula que cada minut tenen lloc 1,5 milions de “swipes” (em refereixo al moviment lateral que fa el dit índex per passar d’un perfil a un altre). L’algoritme d’aquesta xarxa de cites –en contra del que es pensa– no ens apropa paulatinament als nostres gustos, que podria recollir mesurant el temps que dediquem a un perfil més que a un altre. No, estimats. Si així funcionés, es perdria aleatorietat, seria més entenedor i previsible, la seua utilització seria molt menys compulsiva i el temps d’ús de l’app, molt més curt. Per això, Tinder juga amb l’alternança d’apropar perfils més d’acord amb els nostres gustos i, de tant en tant, ens fot un estirabot presentant-nos un que res hi té a veure. Subtilment, i amb aquesta estudiada aleatorietat, ens manté clavats a la pantalla. Lliga el resultat de la recerca a un cert grau d’incertesa per l’usuari i ens fa néixer la addictiva possibilitat de sentir-nos encantats a vegades, decebuts unes altres.

L’objectiu final és que dediquem molt temps a fer recerques que no duen enlloc, ens pengem de Twitter i ens fem esclaus dels likes, subratllem amb colors frases brillants dels llibres d’autoajuda per recordar-los en moments de feblesa (que son culpa nostra sempre, recordeu) i, en el més trist i dramàtic dels casos, acudim a les teràpies pseudomèdiques si ens detecten una malaltia greu perquè els grans grups farmacèutics es volen enriquir a costa nostra a base d’enverinar-nos.

Mentre anem caient un a un a la peixera ens creiem lliures, perquè les parets son transparents. Ens creiem lliures malgrat la precarietat, l’aïllament i l’ansietat, perquè mirem on mirem, els altres fan com nosaltres. Aquell “pots arribar a ser allò que vulguis ser” que repetim com un mantra als nostres joves fabrica, tot sovint, adults frustrats, addictes al Tik Tok, les flors de Bach i l’astrologia.

És el mercat emocional, amics!

El llibre perfecte... i una pel·li

Un home malalt de càncer convida el seu fill, que viu a les muntanyes, a passar uns dies d’estiu a l’illa adriàtica en què va néixer. Conscients tots dos que serà la darrera vegada que estaran junts, es retroben en un escenari ple de llum i de records –de joventut i d’infantesa– on pare i fill se sentiran part l’un de l’altre. Mirant tots dos la mort de cara, son perfectament conscients que es tracta d’una trobada per tal que el pare pugui acomiadar-se dels seus orígens. Amb L’illa, Giani Stuparich (Trieste 1861-Roma 1961) no ofereix al lector –ni als dos protagonistes– cap suport emocional, cap trampós endolciment de la realitat: la decadència, el patiment, la mort son inevitables.

Escrit amb una prosa continguda, de falsa senzillesa, gairebé amb una fredor clínica, Stuparich fa avançar la breu història de 90 pàgines tal com avança el tumor en l’esòfag del pare: ens ennuega sense ofegar-nos, oferint-nos la visió alternada de tots dos protagonistes. El pare assumeix el seu destí amb una imperturbabilitat fèrria, que fa que el fill evoqui els anys d’infantesa, quan son pare era un home en ple vigor físic, el que ara és ell i el faci –al fill– capaç d’acceptar el final irrevocable amb tota la serena i necessària tristor.

La inevitabilitat de la mort, narrada sense concessions, fa, tanmateix, que Stuparich, un dels més meritoris representants de la literatura triestina, ens apropi, conforma avança la lectura, a la part més humana de l’ésser, a la més amable. Tal vegada per això una història de mort es converteix, alhora, en una veritable oda a la vida: l’amor estoic que es professen pare i fill els fa realment humans.

L’illa és una novel·la que, com tota la bona literatura, no necessita artificis per tenir múltiples lectures, com el significat profund del que significa tenir descendència. Potser per això Enrique Vila-Matas l’ha qualificat com “el llibre perfecte”.

Escric aquest article tot just després de veure la darrera pel·lícula de Clint Eastwood, Mula, i em pregunto si les grans qüestions que componen la vida es tornen més lúcides quan ens son mostrades sense filtres enganyosos. En un moment del film, un personatge li agraeix un consell a Stone (Eastwood) i reflexiona que, a la seua edat, afortunadament ja no es té filtre. Earl-Clint li respon, amb una mitja rialla, que ell mai no n’ha tingut. Potser rau aquí la grandesa de les coses, mirar-les amb un únic filtre: el de no tenir-ne.

Travessar el pont d'esquena

“Estigueu bonets, que prou ens convé. O el que és el mateix: Déu vos guard. M’han dit que he de fer una mena de pròleg d’aquest llibret preciós que teniu a les mans i que parla de les tradicions de Tots Sants i d’aquelles coses de la mort que, avui dia, no es volen sentir, de tan valents que som.

Com que no sé ben bé què voleu que us expliqui, ni com he d’esborrallar això del pròleg aquest del dimoni, comencem dient la pura veritat de la qüestió:

                                     Quan arriba la mort

                                     No hi ha remei en cap hort.”

Aquest és un fragment del pròleg que encapçala el sr. Marcel·lí Virgili, i que serveix d’introducció a un llibret curiós que acaba de sortir, Fins aquí hem arribat, i que es pot trobar a llibreries i quioscos. De fet, es tracta del complement a un anuari que els que tenim certa edat recordem de casa dels nostres avis: El Calendari de l’Ermità.

El Calendari tenia força predicament sobretot en les zones rurals, quan els pobles com Alpicat eren petits nuclis dedicats a l’agricultura i la ramaderia. Es tracta d’un almanac tradicional que presenta informacions relatives al camp, el jardí, les herbes remeieres, l’astronomia, temes de cultura popular, això com una extensa i actualitzada guia de fires, mercats i festes majors de Catalunya, una de les més detallades que es publiquen. Creat el 1876 per Joan Baptista Morera, els seus 144 anys d’edició ininterrompuda han convertit el Calendari de l’Ermità en una de les publicacions més antigues que s’editen a Catalunya i un referent en l’àmbit de la cultura popular i tradicional, així com en el món de la pagesia.

El llibre annex d’enguany, Fins aquí hem arribat, escrit per Amadeu Carbó i Jordi Cubillos i amb el peculiar pròleg del sr. Virgili, que, segons diu ell és “especialista en la matèria”, ens parla de rituals i de celebracions, de dites i acudits. Un llibre original, valent i curiós i, fins i tot, divertit, que ens parla sense manies de què fem i con celebrem l’últim adéu. Els seus autors ens fan veure l’empremta profunda que la mort i tot allò que l’envolta ha deixat en la nostra societat en tots els aspectes: costums, expressions populars, patrimoni artístic i cultural, etc. També expliquen com els canvis provocats per la globalització i laïcització de la nostra societat actual han fet aparèixer noves pràctiques culturals, com el necroturisme, o han implantat, amb molta força, celebracions com Halloween.

Carbó i Cubillos ens parlen de la “cultura de la mort” d’una manera desacomplexada, tot fent-nos reflexionar sobre perquè la mort s’ha convertit en un tema a amagar –Hem perdut la mort de vista-, quan, si d’alguna cosa tenim la certesa és que tots haurem d’estirar la pota.

Un dels enyorats monòlegs del mestre Capri, traspassat  l’any 2000, es titulava Els enterraments. Amb un humor negre gairebé àcid, Capri feia broma sobre el funcionament d’un tanatori i relatava com s’havia d’interrompre la cremació d’un difunt perquè “se’ls havia acabat el gas” i que en comprovar com havia quedat el pobre mort, sense cremar del tot, només li havien fet “un tomba i tomba”.

A Lleida ciutat tenim una expressió molt gràfica per expressar quan algú va camí del cementiri que és “travessar el pont d’esquena”. Mentre això no ens passi -esperem que per molts anys- lectures com aquesta fan que tornem a col·locar la mort allà on li correspon: com una etapa més, la final, de la vida.

I mentre això no arriba, recordeu que ningú és necessari i que cal gaudir de cada moment el millor possible, perquè:

                         

                        “Marxa Anton, que el qui es queda es compon”.

#metoo o sacsejar-ho tot

Escric aquest article l’endemà que l’actriu Asia Argento va sorprendre tothom quan, abans del lliurament del premi a la millor actriu al Festival de Cannes, va deixar anar una esgarrifosa confessió: "El 1997 vaig ser violada per Harvey Weinstein a Cannes. Tenia 21 anys. Aquest festival era el seu terreny de caça".

Vivim mesos en què el moviment feminista ha adquirit un nou auge. El 8 de març les dones –i també molt homes- van sortir al carrer en moltes ciutats europees i dels EUA. A prop ens queda l’assassinat de Diana Quer o la incomprensible sentència de La Manada, per posar dos exemples recents. Hashtags a les xarxes com #cuéntalo o el famós #metoo es van convertir en Trending Topic durant dies. Moltes dones s’animaren a explicar experiències silenciades, inclús sovint normalitzades o oblidades, on havien estat víctimes d’abusos, gestos masclistes o directament, violacions.

Per això, la reedició del llibre Teoria King Kong, escrit fa dotze anys, de la francesa Virginie Despentes, ha causat un gran impacte. Es tracta d’un breu manifest, incòmode pel que té de sincer, escrit amb un llenguatge directe i col·loquial. L’autora no fa teoria del feminisme: escriu des de la víscera de qui ha tingut una actitud feminista –i per tant “transgressora”- tota la seua vida. No escriu contra ningú però a la vegada ens interpel·la a tots, homes i dones, i ataca sense pèls a la llengua el discurs benpensant sobre l’experiència femenina, el matrimoni, la maternitat i altres temes tan polèmics com la violació, la prostitució i la pornografia. Despentes sap del què parla: va ser víctima d’una violació quan tenia 17 anys i més tard va exercir la prostitució. Ens ho explica sense victimisme ni sentiment de culpa. Per això sacseja tant. Per això ens fa pensar.

Deia Simone de Beauvoir a El segon sexe (1949): “La dona té bones raons per acceptar menys dòcilment encara la vocació que li és assignada”. Gairebé 70 anys després, la veu de Virginie Despentes és la d’una dona que no està disposada a permetre que ningú -i menys els qui defensen el patriarcat, homes i dones- li digui què és el que ha de fer, i com ho ha de fer, i que està convençuda que el feminisme és una revolució, no un reordenament de consignes de màrqueting, una revolució que està en marxa.

Aquest dies en què es commemoren els 50 anys del maig del 68, considerada la primera revolta duta a terme per persones que no passaven gana, però en la que, curiosament, les dones no van tenir cap protagonisme, Despentes ens convida a superar estereotips del masculí i femení, en una revolució no violenta que comença a fer tremolar les bases del món occidental. 

Lleixiu

La mare va plegar més aviat, aquell dia. El meu germà havia arribat de passejar la Coco, que feia dies que caminava molt malament. Cansada, es va cargolar al seu sofà i esbufegava. La mare li va fer petons i ella la llepava. El Carles va anar a obrir la porta per fer passar la veterinària, que anava amb un pijama verd i una caçadora texana. Portava una maleta negra, semblant a la del metge que va venir fa dies, una nit que jo no vaig parar de vomitar. Parlava un castellà que em costava d’entendre. Era més jove que ma mare. Devia de tenir l’edat de la meva cosina Alícia, que ja fa un parell d’anys que viu amb el Pep. Em va dir que era malaguenya i em va explicar que ella tenia una gosseta, Laica es deia -la gosseta-. La Coco la va saludar -la veterinària- com ella sempre fa. Movent la cua i amb els ulls. La Coco somriu i saluda amb els ulls.

Rebuscava entre la maleta oberta, plena d’ampolletes i paquets de plàstic. Li va dir a ma mare que s’havia deixat el líquid “eutanásico”. Que el que duia era poca quantitat perquè la Coco era una golden de més de trenta quilos. Ma mare i ella van anar a la clínica de Lleida, a buscar-ne més. La Coco s’havia adormit al sofà, feta una “o”. El Carles l’acaronava i li feia petons al cap i em va dir que m’acostés. Jo estava quiet al sofà del davant. Mon germà sempre em diu “enano” i em fa bromes però aquell dia em va cridar pel meu nom i em va abraçar amb la mà esquerra. Parlava fluix i em va dir que li “digués cosetes” a la Coco. Em vaig posar de genolls i li tocava les orelles. Ella va obrir els ulls i em va mirar. Sempre m’acostava a ella fins que només li veia un ull, jugant. Ho vaig tornar a fer però m’hi vaig estar més estona. La Coco va moure la cua lentament. Aquests dies tot ho feia lent.

Quan van arribar, la noia li va demanar al Carles que l’ajudés, aguantant-li la pota del davant a la Coco, que llepava la mà de mon germà. Li va posar una injecció, com quan li treien sang a la clínica. Es va tornar a adormir, enroscada, i el Carles li va dir “bona nit”. Tots ploràvem en silenci. Jo també. Quan ploro sempre és de ràbia, perquè el Carles m’ha fotut un calbot i és molt més fort que jo i no m’hi puc tornar i em fa una ràbia..! I ploro molt i l’insulto amb paraulotes. Aquella tarda vaig plorar sense fer soroll. M’ofegava una mica i em feia mal a dins, mentre mirava la Coco dormint.

Em vaig abraçar a la mare que em feia petons per tot arreu. El Carles, aleshores, va agafar la Coco en braços. No va ser com d’altres vegades. La va prendre pel cos, sense gaire esforç. El Carles està molt catxes. A la Coco li penjaven les potes, la cua, el cap i la llengua. Li va caure una gota de saliva a terra. Mon germà va ajudar la noia a carregar la Coquito a la furgoneta de la clínica, mentre jo m’anava a rentar la cara i em sonava els mocs, perquè la mare m’ho va demanar. A mitjanit vaig despertar-me i vaig anar al llit de la mare per si podia dormir amb ella. Ja fa temps que no ho faig això, ja tinc deu anys. La mare em va abraçar i em vaig adormir de seguida.

L’endemà no havia d’anar a escola i em vaig despertar al llit de la mare, sol. La vaig veure al menjador, traient les coses de la Coco i netejant amb lleixiu el terra. No li vaig preguntar on és la Coco ara, perquè sé que em diria el mateix que quan li pregunto per la padrina: “no sé on és, però sempre pensem en ella, no?”. El mateix per a la Coco, doncs.

Mentre fregava el terra em va dir que havíem d’estar contents, perquè havia estat feliç i estimada fins al final, “un dolç final”. Després em va dir que anés a la cuina a fer-me l’esmorzar. Jo em vaig quedar allà, plantat, amb el pijama. Fins que la gota de saliva seca de la Coco va desaparèixer amb el pas del fregall de lleixiu.

Mon germà té el mòbil ple de fotos de la Coco. En una, que miro sovint perquè m’agrada molt, els dos som molt petits i tenim el mateix color de cabells. La Coco va néixer un mes després de mi. Els gossos viuen menys que les persones.

I jo, de què ric?

Ser-ho o no (Per acabar amb la qüestió jueva) de Jean-Claude Grumberg i dirigida per Josep Maria Flotats.

El replà d’una escala entre dos pisos. Aquesta és la senzilla escenografia en la qual els dos protagonistes sense nom —veí de dalt i veí de baix- dialoguen en converses ràpides i àgils, amb al·lusions a  jueus i palestins, la Shoah, l'Antic Testament, l'herència d'Abraham, les taules dels Deu Manaments, el Sinaí...—perquè siguem, els espectadors, capaços de transcendir-ne el significat universal i esmicolar-lo amb la intel·ligència de la ironia de Jean-Claude Grumberg, que estructura aquesta obra amb 9 escenes de diàleg a dos i un breu monòleg d'epíleg escrit pel mateix Flotats.

Feia temps que el director i actor volia estrenar a Catalunya una peça de Grumberg, a qui va conèixer en la seva etapa parisenca. Segons el mateix Flotats “em feia certa recança que el públic d’aquí sabés de Grumberg a través d’una obra còmica i d’aparença lleugera”. Però Flotats sap el que es fa. Mitjançant diàlegs tallants i curts, molt  a l’estil de Pinter,  els dos veïns un —jueu i l’altre no, un il·lustrat i l’altre no— el públic riu i alhora reflexiona. Rialles que ens fan preguntar, segons després, de què riem.

A Ser-ho o no, el pretès absurd de fons, del qual beu,  es fa realista. I el pretès rerefons de caire polític o religiós es fa comèdia. La combinació resultant és explosiva i, després de vuitanta minuts, sembla que, havent-hi passat moltes coses i haver parlat de fets molt profunds, no hagi passat res, malgrat que Jean-Claude Grumberg/Josep Maria Flotats portin els espectadors del no-res a la reflexió sobre els orígens de cadascú, de la raó de ser o no ser de la condició humana, de la fe cega en una religió o una ideologia i de les conseqüències d'aquesta fe cega. 

Un jove Arnau Puig li fa la rèplica perfecta a un molt contingut Flotats, autor del text d’un epíleg commovedor, on l’actor deixa de dialogar amb el veí i s’asseu, proper, a les escales de l’escenari. Un focus il·lumina la seva silueta. L’actor fa un repàs de la seva vida —la de Grumberg— i, mitjançant una anècdota, real, petita i quotidiana que no desvetllarem, les converses anteriors que ens han fet riure adquireixen tot el seu significat. El text es munta i el públic, emmudit, es desmunta.

Vet aquí que la trobada entre dos móns oposats o, tal com desvetlla Flotats citant Pla “entre el molt llegit i viatjat i el no llegit i no viatjat” fa que el públic, després d’aquesta escassa hora i mitja, sense haver-se mogut de la butaca del teatre de La Llotja, s’aixequi molt més llegit i viatjat.

Elles, les XY

Servidora de vostès ha parit dos fills. Quan dic “fills” no és un masculí genèric. Dos mascles. Dos XY. Quan vaig saber-ne el sexe, en ambdós casos, no vaig sentir ni decepció ni alegria. Com qualsevol mare de certa edat, allò que em preocupava era que fossin criatures sanes, que mengessin i creixessin i, després dels bolquers, haver de comprar calces rosa de la Barbie o calçotets blaus del Winnie the Poh era la darrera de les meus preocupacions.

Em llevo a les sis i obro l’ordinador. El doodle del google em saluda amb un ‘Feliç Dia Internacional de la dona #OneDayIWill’. Facebook em rep amb ‘It’s International Women’s Day!’. Twitter bull amb el hastag #FelizDíadelaMujer. Mentre navego per la xarxa sentint-me ‘reina por un día’ oblido per un moment la inacabable jornada de feina que m’espera avui. L’XY de 18 anys s’aixeca i amb una barbuda cara de son em fa petó de bon dia. Mentre s’escalfa el bol de llet al microones prepara l’entrepà seu i de son germà. Vaig a despertar l’XY de deu anys. Sota uns llençols dels Minions posats a l’inrevés descobreixo un cap despentinat que es belluga.

– Holaaaaa... mamiiiiii..!

A mi, com a la majoria de les dones de la meua generació, no és necessari que ens dediquin una data. La nostra vida quotidiana es composa de 365 Dies Internacionals de la Dona. Els XY que viuen amb mi donen fe. Per culpa de –o potser gràcies a- què han vist sa mare matinar cada dia i arribar tard de la feina amb cara de cansada, han hagut d’adoptar els hàbits que els han anat fent més autònoms com a individus. Sense que cap dels tres ho hagués de verbalitzar, la consigna ‘col·laborar i donar poca feina’ és la que ens ha fet funcionar durant anys. Els XY –primer un, després l’altre- estenen la roba, preparen el dinar, van a comprar, passen l’escombra i tenen cura de la gossa. I ho fan tant si sóc a casa com si no.

Em porten una Saldeva a la tauleta de nit quan m’estiro al llit perquè m’ha vingut la regla. El gran fa de GPS quan en alguna excursió dominical m’equivoco -donat el meu nul sentit de l’orientació- de carretera. No són nens excepcionals. Han hagut de pujar així. I servidora de vostès ha deixat de sentir-se culpable per no poder dedicar-los més hores, perquè dubto que aquesta generació -a casa en tinc dos exemplars-  que ha estat testimoni i ha viscut la impossible conciliació de la dona a la vida laboral, menystingui la intel·ligència i la vàlua de les seues futures companyes i col·legues. Brecht deia que les revolucions es produïen en els carrerons sense sortida. Però la vida, com les idees, sempre troben escletxes per enfortir-se. I les mentalitats (masculines i femenines, sense trampes lingüístiques de postureig alternatiu) es forgen en el dia a dia.

Mentre acabo d’escriure aquest article em diuen adéu, carregats amb les motxilles. El petit em xiuxiueja que ahir, canviant-se els llençols, va posar els Minions de cap per avall. Que a la tarda ho arreglarà. I que ha posat els llençols del Mickey Mouse “que són de nen petit” a rentar.

I ens anem fent grans XX i XY plegats. Ai, perdó. Plegades