dissabte, 3 de novembre del 2018

Travessar el pont d'esquena





“Estigueu bonets, que prou ens convé. O el que és el mateix: Déu vos guard. M’han dit que he de fer una mena de pròleg d’aquest llibret preciós que teniu a les mans i que parla de les tradicions de Tots Sants i d’aquelles coses de la mort que, avui dia, no es volen sentir, de tan valents que som.

Com que no sé ben bé què voleu que us expliqui, ni com he d’esborrallar això del pròleg aquest del dimoni, comencem dient la pura veritat de la qüestió:

                                     Quan arriba la mort
                                     No hi ha remei en cap hort.”

Aquest és un fragment del pròleg que encapçala el sr. Marcel·lí Virgili, i que serveix d’introducció a un llibret curiós que acaba de sortir, Fins aquí hem arribat, i que es pot trobar a llibreries i quioscos. De fet, es tracta del complement a un anuari que els que tenim certa edat recordem de casa dels nostres avis: El Calendari de l’Ermità.

El Calendari tenia força predicament sobretot en les zones rurals, quan els pobles com Alpicat eren petits nuclis dedicats a l’agricultura i la ramaderia. Es tracta d’un almanac tradicional que presenta informacions relatives al camp, el jardí, les herbes remeieres, l’astronomia, temes de cultura popular, això com una extensa i actualitzada guia de fires, mercats i festes majors de Catalunya, una de les més detallades que es publiquen. Creat el 1876 per Joan Baptista Morera, els seus 144 anys d’edició ininterrompuda han convertit el Calendari de l’Ermità en una de les publicacions més antigues que s’editen a Catalunya i un referent en l’àmbit de la cultura popular i tradicional, així com en el món de la pagesia.

El llibre annex d’enguany, Fins aquí hem arribat, escrit per Amadeu Carbó i Jordi Cubillos i amb el peculiar pròleg del sr. Virgili, que, segons diu ell és “especialista en la matèria”, ens parla de rituals i de celebracions, de dites i acudits. Un llibre original, valent i curiós i, fins i tot, divertit, que ens parla sense manies de què fem i con celebrem l’últim adéu. Els seus autors ens fan veure l’empremta profunda que la mort i tot allò que l’envolta ha deixat en la nostra societat en tots els aspectes: costums, expressions populars, patrimoni artístic i cultural, etc. També expliquen com els canvis provocats per la globalització i laïcització de la nostra societat actual han fet aparèixer noves pràctiques culturals, com el necroturisme, o han implantat, amb molta força, celebracions com Halloween.

Carbó i Cubillos ens parlen de la “cultura de la mort” d’una manera desacomplexada, tot fent-nos reflexionar sobre perquè la mort s’ha convertit en un tema a amagar –Hem perdut la mort de vista-, quan, si d’alguna cosa tenim la certesa és que tots haurem d’estirar la pota.

Un dels enyorats monòlegs del mestre Capri, traspassat  l’any 2000, es titulava Els enterraments. Amb un humor negre gairebé àcid, Capri feia broma sobre el funcionament d’un tanatori i relatava com s’havia d’interrompre la cremació d’un difunt perquè “se’ls havia acabat el gas” i que en comprovar com havia quedat el pobre mort, sense cremar del tot, només li havien fet “un tomba i tomba”.
A Lleida ciutat tenim una expressió molt gràfica per expressar quan algú va camí del cementiri que és “travessar el pont d’esquena”. Mentre això no ens passi -esperem que per molts anys- lectures com aquesta fan que tornem a col·locar la mort allà on li correspon: com una etapa més, la final, de la vida.
I mentre això no arriba, recordeu que ningú és necessari i que cal gaudir de cada moment el millor possible, perquè:

                         
                        “Marxa Anton, que el qui es queda es compon”.


1 comentari:

Teresa Duch ha dit...

Rosa, només amb les dites que anomenes ja queda clar que als catalans, l'humor ens salva. Si podem fer broma amb la mort ja en podem fer amb qualsevol cosa. Una abraçada, guapa!