Una faula contemporània

Disfruteu de la lectura d'aquest relat. A veure si endevineu qui l'ha escrit...

Els infortunis immobiliaris dels tres porquets

I

La familia Porc vivia en una petita corralina en l’extrarradi d’una gran ciutat. Estava formada pel pare Porc, la senyora de Porc, i els seus fills, que es deien Gorrí el menor, Garrí el mitjà i Marrà el primogènit.

Un dia pare Porc va reunir els seus tres descendents perquè, segons va assegurar, tenia noves d’importància trascendental per a l’esdevenidor domèstic, i va començar la seva al·locució dirigint-se al fill gran:

- Estimat Marrà –va dir amb un greu to de veu- has començat cinc carreres universitàries que has abandonat, per diversos motius, en el primer semestre. Mentrestant has fet algunes feines ocasionals, la durada de les quals mai no ha estat superior a dos dies. Els esquifits guanys que n’has obtingut, d’altra banda, han acabat fatalment a la caixa registradora de diversos establiments dispensadors d’esperituosos beuratges, de manera tal que mai no han arribat a traspassar el llindar d’aquesta humil porcellera.

Dits aitals mots, es va dirigir a Garrí, el mitjà:

- Garrinet, no negaré la teva perseverància, que t’ha portat a finalitzar una carrera universitària, i a enllaçar un màster rera un altre sense que, no cal dir-ho, hagis tingut ocasió ni voluntat d’aportar a aquesta llar ni un ral.

A continuació es va dirigir al fill petit:

- Molt benvolgut Gorrí, què puc dir de tu! Que degut al que sembla una natural propensió a la galvana i la nyonya haguéssis estat incapaç, ni tan sols, d’acabar els teus estudis d’ESO si els teus preceptors no haguessin decidit regalar-te el títol amb tal de lliurar-se de la teva molesta – per improductiva- presència.

II

I adreçant-se ara als tres, va continuar amb el seu discurs d’aquesta manera:

- I malgrat tot, preats cadells, la vostra pacient mare i jo mateix us hem oferit sostre, aliment i peles pel cap de setmana. Vosaltres, per cert, les heu afanades sense perdre el temps ni en pronunciar unes paraules d’agraïment. Un temps que pel que sembla tampoc no heu tingut per recollir els vostres calçotets bruts del terra de la vostra habitació en tots els anys de la nostra comú convivència.

El venerable verro, que tenia una mica de carraspera, va aprofitar per escopir un gargall que va anar a parar a la sabata esquerra d’en Marrà, i va continuar:

- Heus ací arribat el moment, fills dilectes, en que us he de donar una prova més de la meva cura envers vosaltres conminant-vos a marxar ara mateix d’aquesta que ha estat, fins a dia d’avui, vostra confortable posada.

Estic ben segur – va continuar- que el cerç hivernal, que per cert avui bufa amb una força que fa feredat, espavilarà i enfortirà el vostre esperit més que el més alambinat i sofisticat dels títols universitaris, i que serà l’esperó que us permetrà d’arribar als alts cims als que esteu destinats sigui en el món acadèmic, en el financer o, amb força més probabilitat, en el carcerari.

I davant el semblant atònit dels tres ganduls, va finalitzar així la seva dissertació :

- No heu d’amoïnar-vos, tanmateix, pels vostres xarucs progenitors. El nostre salari, que era escàs per a mantenir a cinc, serà nogensmenys generós per a dos. De fet acabo d’encarregar un cotxe nou i un creuer per les illes gregues.

III

Mentre deia aquestes paraules els anava acompanyant fins la porta del domicili amb afectuoses- si bé vigoroses- puntades i clatellots, de manera que tan aviat com van ser a l’exterior la va tancar en el seu mateix morro sense que tinguessin oportunitat de rebatir els seus elaborats arguments.

I no havia passat ni un instant quan la porta es va tornar a obrir, però únicament per tal que sortissin, a mode de projectils, unes bosses que constituïen l’exigu equipatge que els havia estat assignat.

El seu contingut estava format per una muda neta i un tupperware amb pinso de la marca comercial d’una cadena d’hipermercats.

Vet aquí doncs que els tres pobres i estupefactes bacons es van trobar enmig del bosc, tremolant sota la crueltat de la ventisca hivernal, i privats del que havia estat, fins aquell moment, el corn de l’abundància de la seva sustentació.

De la senzilla caseta, d’altra banda, poc va tardar a emanar un xivarri que s’hagués pogut arribar a confondre amb un reveilló de cap d’any, per la forma en que destacaven els plops procedents d’ampolles de cava, la música festiva i els xiulets de matasogres.

Capcots i pansits alhora que glaçats, es varen allunyar de la que fou la seva llar.

I va ser així com cada un dels tres porquets va haver d’emprendre un camí en la cerca de les seves garrofes.

IV

En Gorrí va despertar el dia següent en l’incòmode allotjament constituït per l’espinosa oquetat d’un cactus, que li havia prestat un exigu recer per tal de protegir-se de la inclemència meteorològica.

Encara que no va trobar a faltar algunes de les activitats que feia habitualment – fonamentalment les lligades a l’endreça personal- en canvi sí que notava com el buit es feia amo i senyor de la seva llustrosa panxa.

De forma imprudent ja havia consumit la nit anterior, i en la seva totalitat, la parca ració que li proporcionà la seva porca mare com a única herència per afrontar l’incert esdevenidor.

Així doncs, atalaià l’horitzó, amb l’esperança de trobar resguard on refugiar-se fins que l’empipament patern amainés –que aquesta era la seva infundada esperança- i pogués tornar al calor de l’amorosa llar.

No massa lluny d’allí es divisava una casa, de la xemeneia de la qual sortia una dèbil columna de fum que va evocar, en el cor del nostre protagonista, el calor de la cuina i l’aroma del pinso granulat.

I cap allà que se’n va anar l’infortunat marranxó.

V

Mentre s’apropava a la vetusta vivenda, podia escoltar amb una intensitat cada cop més gran una rítmica remor, que ben aviat es va convertir en estrèpit , i que sorgia sense cap mena de dubte d’una colla d’intèrprets que colpejaven diversos tipus d’instruments de percusió, com ara bongós, panderetes, darbukes i esquellots.

Així doncs, podia ser que la destartalada edificació estigués habitada per artistes!

Amb el seu optimisme característic, el bon Gorrí va imaginar que uns éssers sensibles serien capaços de comprendre el trist tràngol en que es trobava pel que, i tan de bò, podria seguir vivint fent honor al seu nom, això és, de gorra.

I no li faltava raó al nostre jove aventurer. Com ben aviat va comprovar, la que havia estat mansió ara estava habitada per un heterogeni sèquit de personatges la dedicació principal dels quals semblava ésser la folgança.

Les seves úniques ocupacions, si és que mereixien aquest nom, eren la pràctica de malabars, la música, i un altre ventall d’activitats que pel respecte que es deu al llegidor d’aquests fulls no gosem descriure però que, per dir-ho en poques paraules, es trobaven indissolublement lligades al fornici i al consum de substàncies euforitzants.
VI

I es que tal i com li va explicar un dels residents, el motiu de la seva presència per aquells rodals no era altre que la reivindicació d’un ordre social alternatiu a l’existent.

Perquè com molt bé sabria en Gorrí, va argumentar, l’actual societat de consum es fonamentava en l’esclavatge del treball assalariat, l’apropiació per part del patró de l’excedent i l’efecte hivernacle. Tot plegat feia peremptori l’alliberament d’espais per a l’expansió creativa que el capitalisme i la globalització impedien.

I aquest era el motiu pel qual havien decidit d’alliberar per a usos socialment beneficiosos –com ara les activitats circenses o percutives- l’antiga vivenda en la qual d’altra banda lluïa, penjada en una balconada, una pancarta en què s’hi podia llegir “Kasa Alternati(il·legible)a Okupada La Kanya”

No cal fer esment de com en Gorrí va ser feliç en constatar que havia trobat el paradís que sempre havia somniat, i de com aviat va fer amistat amb alguns dels estatgers de tan musical campament, amb qui compartia aficions i ambicions, això és, res en absolut.

I així van anar passant els mesos en un ambient de cordial vagància. Sorprenentment, malgrat que cap dels seus nous amics exercía una activitat remunerada, mai no arribaven a faltar recursos amb què alimentar esperit i cos.

VII

Una nit, mentre en Gorrí dormitava còmodament enroscat sobre el seu matalàs, que compartia amb diverses llaunes de refresc buides, restes de pizzes i bosses arrugades que lluïen el logotip d’una coneguda cadena de fast-food, es va veure violentament desvetllat per uns potents feixos de llum que, entrant per la finestra, il·luminaven fins i tot els modestos escarabats que pul·lulaven pels més apartats i ruïnosos racons de la seva cambra.

Alhora, uns potents megàfons conminaven sonorament els feliços habitants de la Kasa Alternati(il·legible)a Okupada la Kanya a sortir de manera ordenada per la porta principal, amb els corresponents documents identificatius subjectats en el seu musell.

Segons informaven, a més, les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat sabrien ser magnànimes amb tots aquells que, víctimes d’una desviació psicològica, havien considerat legitim el gaudi d’un allotjament que no els pertanyia pel seu esforç i que, ben al contrari, estava escripturat a nom d’un molt afamat i principal membre de l’èlite financera. Endemés, va afegir didàcticament el locutor, l’edifici en qüestió constituïa una part fonamental del patrimoni històric i artístic de la zona.

I mentre encara ressonava la darrera a, un centenar d’agents antiavalots, apropiadament camuflats amb foscos abillaments, ja havien entrat en l’edifici i bastonejaven de forma entusiasta, amb els contundents instruments que portaven per aquesta finalitat, tots els companys de fatigues d’en Gorrí que podien atrapar.

En molt pocs minuts tots els membres de l’animal comuna van fugir per portes, finestres i totes les obertures accesibles, incloses en algun cas les negres freixures del sòtan que servia de caganera, i es van internar en la boscúria, ben lluny de l’abast de les eines del capitalisme personificades en els dinàmics funcionaris que de forma tan diligent desallotjaven el tuguri.

VIII

Començava a fer-se de dia, i en Gorrí va veure que tan sols l’acompanyaven altres dos joves porcs. La resta devien estar en altres zones del frondós bosc, o gaudint de l’hospitalitat que els agents governamentals estaven en situació de proveïr, en els humitosos calabossos que servien d’allotjament, a tots aquells que demostraven amb fets la seva perillositat social.

Des de dalt de l’arbre on es va emparrar, va veure com tot un estol d’excavadores havien convertit en explanada el lloc on es trobà el medieval palauet, del que no en quedaven ni els fonaments, i com finalitzada aquesta tasca prosseguíen la seva frenètica i arrassadora activitat amb les masses boscoses que es trobaven en les immediacions.

En el lloc que havia ocupat l’antiquat monument històric uns quants operaris hi havien plantificat un majestuós rètol en què es podia llegir el següent:

“ El Palauet Resort – 3 Camps de Golf – 2900 vivendes unifamiliars exclussives d’alt standing només per a famílies privilegiades – Preus a l’abast de totes les butxaques- S’accepten propines“

IX

En Gorrí va comunicar aquestes novetats als seus col·legues de malaurances. Què podrien fer a continuació ? –es va interrogar- Des de quina alternativa i abandonada infraestructura habitacional o industrial podrien continuar les socialment profitoses activitats que, a causa de l’especulació, havien estat ara proscrites?

A les interpel·lacions d’en Gorrí hi va respondre d’aquesta forma DJFastigós, que havia estat fins els malastrucs esdeveniments que han estat relatats un dels pricipals membres i ideòlegs de la plataforma alternativa:

- Car Gorrí, en pocs mesos hem estat testimonis de la teva transformació en un dels membres més conscienciats de la nostra comunitat. Les teves iniciatives són, qui ho podria dubtar, la llavor de la qual fructificarà la transformació que la societat demanda.

Arribat a aquest punt, va passar afectuosament la seva pota de davant sobre les seves espatlles, i va continuar:

- Ha arribat l’hora doncs que les noves generacions que tu representes prenguin el relleu en la lluita. Res em complauria més que acompanyar-te, però per desgràcia l’estrés m’està començant a perjudicar l’aparell digestiu. I per aixó dic – i aquí el seu to va adquirir una desconeguda solemnitat- que he de prendre’m un temps de reflexió en el xalet que tenen els meus pares en primera línia de mar en una paradisíaca illa mediterrània (amb jacuzzi, piscina, platja privada i embarcador). Però tan aviat com estigui guarit ja et faré un email per continuar amb la nostra labor d’apostolat social.

Pel que respecta a Llardós, el tercer membre de la contusionada assamblea, també va posar de relleu que, tot i que coincidia fil per randa amb els plantejaments polítics i socials de Gorrí i de DJFastigós, en aquell moment havia de dirigir-se al domicili patern ja que, per una desgraciada desventura, hauría de presidir, d’ara endavant, el Consell d’Administració d’una coneguda multinacional propietat de la família.

Els dos amics d’en Gorrí no van tardar el desaparéixer, pel que aquest va quedar de nou sumit en la soledat i sense tenir on anar. I per això va decidir d’encaminar-se a la residència d’en Garrí, el germà mitjà, que sense cap mena de dubtes acolliria amb fraternal alegria la seva arribada.

X

Després de dos dies de marxa, l’atribulat Gorrí ja es trobava davant la porta del domicili germanívol, en un populós edifici d’apartaments, i premia el timbre del porter electrònic.

Ja es pot imaginar el lector les mostres d’efusió entre ambdós porquets després del llarg període de separació.

Com van coincidir en indignació quan Gorrí va explicar de quina violenta forma havia estat deportat pels fornits mossos lacais del statu quo! I amb quins encertats dicteris i catilinàries van qualificar tots els qui integraven les forces vives del complex polític-immobiliari !

Acabat el relat, en Garrí es va disposar a perorar sobre les seves pròpies piruetes vitals.

Segons va explicar, després del trist exili de la llar familiar havia aconseguit de trobar feina, com a becari, en el Departament de Divagació Econòmica Aplicada d’una coneguda Universitat.

La seva ocupació consistia, segons va detallar, en elaborar embrollats estudis que, encarregats per tota mena d’ens públics, des de les més altes instàncies europees al més humil dels Ajuntaments, tenien com a finalitat primera i última la justificació d’ineludibles nous projectes de despesa social, i dels conseqüents increments impositius amb què s’havien de finançar.

Un cop finalitzats, els entregava a l’afamat Catedràtic que dirigia l’equip de recerca. Aquest, estampada la seva firma i entregats als seus destinataris, procedia al cobrament, en concepte de minuta, d’ingents quantitats monetàries, de les quals en la seva magnaminitat en dedicava una part ínfima i inapreciable a premiar l’esforç d’en Garrí i de la resta d’intel·lectuals que formaven part de la temporal plantilla.

I havia estat gràcies a aquest precari procediment que havia pogut sufragar, fins aquell dia, el lloguer del loft de 25 metres quadrats situat en un bloc de l’extrarradi que constituïa la seva residència.

XI

Dissortadament, a causa d’un recent canvi en el Govern s’havia reorientat la despesa pública , pel que la inesgotable font de la qual rajava el finançament havia estat dràsticament estroncada, de manera anàloga al que havia passat amb el palauet del segle XV que fou l’alberg de Gorrí i dels seus camarades.

Segons va explicar en Garrí, el nou equip que s’havia fet càrrec de les regnes de l’Estat havia establert altres prioritats, totes les quals giraven al voltant de la construcció d’infraestructures com acuaris, parcs temàtics, o complexos hotelers a la costa, per a les quals no consideraven necessari cap estudi que en fonamentés la seva viabilitat.

Per tant, lamentà, en aquell moment es trobava en un atzucac tan o més desesperat que el del seu pobre germà, ja que havia estat constrenyit a abandonar l’erudita Universitat, ara mancada d’efectiu, i de retruc i per falta de pagament l’habitacle en què es trobaven en aquell moment, i precisament el dia següent!

Compungits, els dos germans van passar la darrera nit en l’espaiós apartament d’en Garrí i van acordar marxar el dia següent a visitar en Marrà, el germà gran, amb la finalitat d’obtenir asil i refer-se de tant sotrac.

XII

Quina va ésser la sorpresa dels dos infeliços quan, en acostar-se a la casa del seu germà, van comprovar que es tractava d’un luxós xalet a la zona alta de la ciutat.

Van trucar al videòfon, i els va atendre una veu que es va identificar com pertanyent a una assistenta domèstica, que els va informar de la seva disposició d’informar el senyor Marrà a la menor brevetat.

Poc després s’obria la porta automàtica i entraven els dos desconcertats germans. I no havien passat ni dos minuts quan va aparéixer en Marrà, que fumava un esplèndid havà, i que lluïa com a única indumentària un calçó curt amb un estampat de motius hawaians i unes ulleres fosques a causa de que, segons els va informar, en aquell moment es trobava prenent el sol en la seva piscina privada, ocupació que d’altra banda solia ocupar-li tots els matins.

Va instal·lar els seus germans en sengles i àmplies habitacions de la mansió, els va oferir roba nova i menjar abundant, i es va comprometre a explicar els detalls del seu èxit més tard ja que en aquell moment, segons va assegurar, havia de sortir per mantenir una entrevista de negocis.

XIII

Arribada l’hora del sopar, que els fou servit per unes assistents domèstiques que exhibien un pràctic uniforme que semblava especialment dissenyat per fer front a les més tòrrides canícules estivals, en Marrà es va mostrar disposat a descriure què havia estat de la seva vida des del moment en que els tres germans s’havien separat en una infausta nit d’hivern.

Segons va explicar, al llarg del seu currículum acadèmic i professional –que amb tanta exactitud, d’altra banda, havia descrit el seu pare- havia tingut ocasió de cimentar sòlids afectes que eren la base del seu actual èxit.

-Succeeix –va il·lustrar, mentre donava una cordial surra en els gelatinosos glutis d’una assistenta, que va fer un xiscle- que sens menyspreu de la formació llibresca , en el món actual el camí que condueix a la fortuna comença, la major part de les vegades, en les animades converses i complicitats que únicament esdevenen al calor i en la penombra de les barres de les whiskeries.

Així doncs, en el seu moment i en aquestes propícies circumstàncies havia arribat a establir una sòlida i duradora amistat amb (aquí va preferir obviar el nom), un conegut i molt respectat ciutadà la carrera política del qual, desgraciadament, alguns volien entorpir amb permanents acusacions de corrupció, estafa, saqueig de les arques públiques, desfalc, prevaricació, exhibicionisme i assassinat.

XIV

Per aquest motiu, va argumentar, s’havia arribat a impossibilitar a tan digne ciutadà l’accès constitucional que té tota persona a l’exercici de la lliure empresa, ja que les sospites sobre la procedència dels fons haurien enterbolit –mitjançant procediments judicials per les víes civil i penal- la bona marxa dels seus negocis entre els quals, casualment, els immobiliaris n’eren la part substanciosa i primordial.

Així pagava la societat –va afegir amb indignació- els afanys dels més granats patricis per la creació de riquesa i l’aplicació productiva dels recursos tributaris!

Per tal d’evitar tantes calamitats, va finalitzar, el destacat polític l’havia anomenat testaferro del seu grup empresarial, en la confiança que així no s’aixecarien sospites entre els membres, sempre disconformes i malpensats, dels partits rivals.

Heus ací doncs l’explicació de la seva repentina riquesa, que tal i com era patent presentava l’aspecte d’ésser a llarg termini, i més encara després del feliç encontre amb els seus germans menors, a qui acte seguit va oferir la possibilitat de constituir una nova societat que els tres gerenciarien.

La seva denominació seria “Porcs immobiliaris SL”, i hauria d’arribar, amb l’ajut de Déu i de l’Estat , als cims més alts de l’Ibex 35, i fins i tot de l’Eurostoxx si la intempestiva legislació mediambiental que pesava sobre el saludable desenvolupament del sector de la construcció no ho impedía.

XV

En els anys que van seguir, la Societat mercantil formada pels tres germans Porc va superar, i de forma més que satisfactòria, tots els objectius de facturació i beneficis que li havien estat marcats.

Cada un dels socis va poder desenvolupar una exitosa carrera professional, que els va portar a la cúspide social que el seu ancià progenitor havia previst en una atziaga –encara que ja oblidada- nit d’hivern.

En Gorrí va reconvertir el seu credo polític de manera que arribà a ser un popular pròcer, alternativament en les files d’un partit de l’esquerra transformadora o en un altre de la dreta liberal i reformista, i gràcies als seus èxits electorals va conseguir atènyer les més altes magistratures, des de les quals va propiciar el desenvolupament de l’empresa familiar i amb ella el creixement del PIB.

En Garrí va aplicar els seus amplis coneixements teòrics en la ciència econòmica a l’enginyeria financera i a la gestió comptable creativa, de manera que va conseguir captar grans quantitats de capitals que, un cop emblanquinats, van permetre de convertir la comú societat en un holding financer des dels seus modestos orígens immobiliaris.

Pel que fa a en Marrà, des de la Direcció Executiva de l’empresa va aconseguir transformar el que havien estat improductius boscos, dunes platgeres i erms diversos, poblats per tot tipus de feres i de salvatgines, en modernes i inacabables urbanitzacions de xalets adossats per a l’esbargiment privat de cap de setmana, deixant això sí al sector públic la provisió de béns com ara l’accès asfaltat, l’aprovisionament d’aigua o el clavegueram.

Quant als pares, en el moment en que van tenir coneixença de la feliç trajectòria de la seva prole, no van trigar a perdonar les seves trapelleries juvenils.

Els tres germans van recordar tota la vida la frase que va pronuncir el seu pare, amb tremolosa i emocionada veu, en el moment en que es van fondre en l’abraçada que va segellar la seva reconciliació:

- Fills meus… que n’estic d’orgullós de vosaltres! Ara sí que puc dir que us heu convertit en uns autèntics Porcs!

FI