dijous, 10 d’abril del 2008

Els anys que, amb sort, viurem perillosament


Condueixo amb l'eficàcia que dónen els anys d'experiència un carret de compra ple fins a la bandera. A dins s'hi amunteguen, entre altres coses, bolquers, olives farcides d'anxova, paper de wàter, Nocilla (what else?), iogurts i patates. El contingut del carret fa que el meu camp de visió sigui gairebé nul, és un dels inconvenients de no arribar al metre cinquanta; si miro endavant només guipo: Pan Bimbo sin corteza. Però com que l'itinerari del súper me'l conec de memòria, els meus peus s'arrosseguen sols, junt amb el carro, cap a la zona de la llet. El passadís és llarg, i cap al final hi veig una treballadora, amb l'uniforme del mercat, que observa amb mal ull a una senyora octogenària, molt encongideta, que pren un per un els tetra-briks de llet i mira d'obrir la rosca, a vegades amb èxit, a vegades no.


- Que obriu la llet, senyora?

- Només miro si els taps van molt forts, filla.

- Però que no ho veieu que es farà malbé la llet si l' obre? Això no ho podeu fer, dona..!

- Com que no ho puc fer? com que no ho puc fer? -la velleta reacciona amb inesperada mala llet . -Si no la obro jo qui me la obrirà, eh? Jo visc sola, nena! I el que no em puc fer jo no m'ho pot fer ningú!


Observo l'escena parapetada darrera del meu mega-carro, amb la curiositat mesquina que dóna l'anonimat. La treballadora s'arronsa d'espatlles davant la demostració de mal geni de la dona i s'allunya. Ella continua obrint i tancant taps amb evident esforç de les seves mans tremoloses.


I és llavors que jo surto del meu amagatall i, amb silenci, carrego el meu pack de sis litres de desnatada i, continuant amb la meva covardia, no li dic a la dona allò que tinc ganes de dir-li: que a mi moltes vegades em costa obrir els maleïts taps de tetra-brik, que sembla que els hagi posat satanàs, i que quan no puc utilitzo un trencanous, que a més de ser una peça musical de Tchaikovski per a ballar amb tu-tu, és un aparell prosaic i multifuncional, i que a vegades ni amb trencanous me'n surto i és aleshores quan sempre apareix a casa una mà més forta que la meva per ajudar-me, i que si no la tingués em sentiria tan desprotegida com ella es deu sentir. I que el mateix em passa quan he d'obrir un pot de melmelada, o carregar bosses a l'ascensor, o tirar les escombreries amb un malèfic contenidor que s'ha d'obrir prement un pedal gens pensat per a unes cames amb artrosi. I tampoc li dic que quan arribi el moment que no pugui fer res d'això, i que la meva vida sigui molt més solitària i difícil que ara, i que en lloc de comprar bolquers infantils els hagi de comprar per a mi, i que estigui envoltada de gadgets moderns dissenyats amb el forat del shubidubiuaua, voldria tenir la meitat de la mala llet i coratge que té ella.

Perquè, com diu un altre personatge de l'Astèrix, malgrat no tingui -encara- els anys de l'Edatdepèdrix: "Dignitat, abans de res, fills meus".

Per Tutatis.

8 comentaris:

tere ha dit...

Aquest cap de semana ,intentaré viure una mica perillosament, bé si una excursió de 52 dones, les mes joves “pre-menopausiques” , pot representar perill.
Intentaré explicar l’emoció que representa prepara la “bossa”(com es la primera vegada).

Divendres mati:
1ª hora - no se que ficar, clar falta de costum, reflexiono i hem dic “Teresa, tranquila, es la primera vegada, i sempre costa una mica”
Ja se que faré : UNA LLISTA, es clar, com cuan vaig a comprar.
-Pijama
-Calses , mitjons, sostens (sort que vaig anar a una botiga que han ficat al meu barri i tenen coses “molt modernes”)
- 2 pantalons
- 2 jerseis d´hivern
- 2 samarretes
- sabatilles
- necesser : crema de dia, crema de nit , base de maquillatge, llapis per fer la ralla (dels ulls, clar), polvos per la cara (es clar), colorete, sombra d´ulls, pinta-llavis, pincells per cada cosa que s´ha de pintar, crema desmaquilladora, tovallotes per desmaquillar, crema hidratant per les mans i per els peus (no els oblidem), no hem queda cuasi lloc per al respall de dents, amb tanta pintura.
Vull sentir totes les emocions de la meva primera vegada, tinc que estar preparada per qualsevol cossa , segons diuen mai se sap!
Hem sembla que abans de tancar la bossa , anire a parlar amb les meves Tietes, que fan tots els viatjes de L´INSERSO, segur que hem deixo alguna cossa.

Rosa Peroy ha dit...

Tere, reina...

a tu et va el perill! Ets una dona intrèpida a més de ser, pel que veig, força previsora.

Des del meu punt de vista, en el teu llistat no hi falta de res...t'imagines que hi haguessis d'incloure la Tena Lady? Llavors sí que es convertiria en un viatge d'alt risc. Mentre només t'enduguis això...et pots considerar una jove damisel.la...que en realitat és el que ets.

Tere, quina il.lu que hagis entrat en aquest bloc de xalats! Ara només li falta demelenar-se a la d'Irun.

Bon viatge, reina. Espero que ens expliquis com t'ha anat (el que es pugui explicar).

Diari Mínim ha dit...

Una vegada més, què bo (i tendre...)!!

Per cert, no fa massa dies, mirant d’obrir un puto tetrabrick amb les dents després d’intentar-ho de mil maneres i no sortir-me’n, m’hi vaig deixar l’empaste.
No eren prou complicats els "abrefàcil" que ara encara ho han de complicar més amb aquests taps diabòlics..??

Majorette ha dit...

Rous, filla, quina manera de coincidir en les nostres preocupacions. Sembla mentida. Qualsevol que no ens conegués diria que portem la mateixa sang. ( per cert, et feia una mica més alta, cap al metre cinquanta-dos ).
Doncs jo últimanent també em dedico a mirar, i fins i tot diria contemplar, les velletes que pansidetes cap a l'església van caminant...ostres, no, que d'aquestes ja no en queden. Les octogenàries actuals han sentit poques misses, no han patit l'estress de la doble jornada laboral, han sobreviscut la guerra i els marits, han aguantat els dolors a les articulacions sense medicació, no s'han mirat les arrugues i s'han alimentat, poc o molt, amb productes encara autèntics i de l'estació corresponent ( no han hagut de menjar maduixes al gener ni melons per Nadal). Són capaces de colar-se descaradament en una cua, d'obrir-se pas donant cops de colze, s'atreveixen a utilitzar el mòbil!, tot i que apretin tres números al mateix temps, s'enjoien de dalt fins baix per assistir a qualsevol dinar informal, i tenen la felicitat d'aquells ( aquelles, en aquest cas) que mai han tingut la pretensió de buscar-la.
I malgrat totes les dificultats que la vida moderna els posa al davant, ( tetra bricks impossibles, monedes que no volen entrar pel forat del carro de la compra, carrers aixecats per fer obres de millora, ves quina gràcia, autobusos que obligarien a grimpar per poder-hi entrar al mateix César Pérez de Tudela...) caminen dretes i descaradament rialleres.
Què serà de nosaltres, Rous, si encara no hem pogut aprendre a independitzar-nos de la crema hidratant, que encara no sabem, almenys jo, totes les opcions del mòbil i que necessitem urgentment algú del gènere masculí quan hem d'anar a llençar la brossa?
Ahir vaig escriure aquest post però quan gairebé l'estava acabant va venir un follet dolent que viu dins del meu ordinador i em va posar una trampa tot preguntant-me si volia guardar els canvis. I jo li vaig dir que no, clar.
I ho vaig esborrar tot.

Crec que el meu futur no serà gaire fàcil.

Jo ha dit...

La imatge de la venerable àvia lluitant contra un tetrabrik és d’una gran plasticitat.

Me la puc imaginar amb els esmolats ullals clavats al tap del recipient, amb la llengua ja tremolosa i àvida per arribar fins al fons del tetrabrik i xuclar el seu contingut, tal com segurament deu fer amb les ampolles de tota mena de beuratges alcoolics en els viatges de l’Inserso en companyía d’altres rapinyaires.

A aquest punt ens ha portat un sistema de Seguretat Social que perllonga la vida fins més enllà de tot límit raonable, i uns avenços en la odontologia que permeten que, fundes, ponts i dentadures postisses mediant, els nostres avis llueixin ferramentes que serien l’enveja de qualsevol llop siberià. Cap d’ells, n’estic segur, no tindria trons per entrar en una Llar del Jubilat.

Aquest esplendor dental, per cert, em recorda la foto electoral de la Chacón lluïnt amb petulància tota aquella colla de pinyos en els centenars de cartells que tenia la desgràcia de trobar anant cap a casa. Només per aquella exhibició impúdicament obscena d’incissius i premolars n’hi hauria hagut d’haver prou per no votar-la.

I és que mentrestant alguns hem de dissimular la pèrdua de peces dentals amb tota mena d’estratagemes, entre les quals hi ha, per exemple, parlar utilitzant com a única vocal la lletra u o no somriure sota cap concepte.

No hi fa res: el bon humor ens va passar de cop, i per sempre, el dia que el nostre dentista ens va fer el pressupost per un modest parell d’implants osteointegrats que, si ho jutgem pel preu, devien estar fets, com a mínim, de kryptonita.

Rosa Peroy ha dit...

Vesh que jo ahir a la tarda mateix, mentre em disposhava a obrir la cinquena ampolla de Shan Miguel i no precisamentl la 0,0 (no ush ho he dit? jo cada dia agafo una taja amb un líquid diferent: dishabte, cervesot, diumenge, oporto, els diesh de cada dia em tiro a la colònia rotllo Shue Ellen, deshde la Heno de Pravia a la Nenuco). Bueno puesh això, mentre mirava els comentarish del bloc, obro la shervesha amb les dents (crasho error, Jordi!) i she'm queden les fundes dels dos inshishiush (les palesh de davant, cony!) clavadesh al tap.

Aquestes boniquesh fundes me les havia poshat la shetmana pashada amb els quatres shavos que hishenda m'ha retornat, finalment. La decishió la vaig prendre farta que tot el meu cercle íntim i no tan íntim m'apodés "la Ratatouille", donat l'ashpecte llarguirut i negre
de les dents que moshtrava al somriure. Les fundesh, doncs, a prendre pel shac.

Però com que beoda ho continuo shent, deshdentegada o no, avui la meva taja d'oporto no l'he perdonat. I vet aqui que mentre shorbia el nèctar portuguèsh amb una palleta (com, shino, si tinc dos palillos negres allà on hi havia duesh fermosesh dents de mentida?)
aixeco la vishta cap a la fineshtra i veig al dentishta dels collonsh pashant davant de casha meva amb un Masherati deshcapotable, un anell d'or i diamantsh a cada dit de les manhs i una russa-rossa de 1,80 al costat veshtida íntegrament de Vershace. I de shobte me recordat que l'adresha del dentishta i del còctel Molotov que no vaig arribar a utilitzar a hishenda, i deshprés d'una ràpida ashoshiashió d'ideesh, em dishposho a perpetrar.

Nomésh ush demano que shi em veniu a veure a la preshó no em porteu cap bocata de mortadel.la: com a molt, un actimel amb palleta.

Mecagon el dentishta, La Machacón i el puto shishtema penitenshiari.

alice ha dit...

Rosa, aquesta entrada és la que més m'ha agradat de totes. És molt tendra però no ens enganyem, no totes les avies són tan moníssimes.. només les nostres.

Encara que soni a burrada jo em preocupo molt per aquestes coses, em preocupa fer-me gran i que arribi el dia en què pensi, no aniré a aquest concert perquè pensaran que sóc pedòfila.. ja m'entens.

Vull dir que, sobretot, em sembla súper depriment veure pels 40principales, quan estic bebent una birra amb els companys de la classe al bar de cada dia, que els cantants actuals són 3 anys més joves que jo.. i penso mentre els escolto, ara X ja no pot ser el meu amor platònic perquè em tatxarien de malalta. És terrible. Encara que bueno, no sé si és més greu que m'agradin més jovenets o els Beatles, que a part de vells, alguns de ben sexis són morts.

Tia (de tieta), també jo miro les iaiones del carrer, i quan veuen que les miro posen aquella expressió de persa enfadat (si és que és possible posar encara més mala cara), em miren de dalt a baix i segurament pensen "On va amb els pantalons tan baixos, se li veu tot" i a mi me la porta més aviat fluixa, perquè abans pensava "Tu espera't a la pastisseria, et fotré una barra ben lletja", ja que evidentment quan em tornaven a veure els diumenges, no em reconeixien. Com tu has dit, dolç anonimat. Peeerò ja no m'hi puc tornar. Estoy en la puta (HOLA MAMA, HE ESCRIT UNA PARAULOTA) calle. Tot i així, actually (que no vol dir actualment però queda súper bé dir-ho en un pim pam) la meva consciència està tranquil·la quan em miren malament pel carrer.

Això em recorda a un dibuix molt divertit que va fer el Víctor, el meu nòvio, d'una dona gran d'edat i de tamany que ve a la pastisseria. És molt cruel però com que tu ets una tieta guai sabràs riure de la brutalitat que representa.. l'escanejaré!

Un behihu molt gran a tots. No miris el meu blogspot, està agafant forma =)

Rosa Peroy ha dit...

Neboda guais:

Recordo que, cap allà el pleistocè, quan jo tenia la teva tendra edat, també em preocupava fer-me gran, el pas del temps, la decrepitud...tot el que expliques.

Com que ara ja ha passat el temps, i ja m'he fet gran i decrèpita cada vegada em preocupa menys tot això. Et passarà a tu també, d'aqui uns quants segles.

I si tu et consideres malalta per que t'agraden churris tres anys més joves que tu...què sóc jo, que últimament m'he tirat al vici i em posa "hasta" lo Ricky Martin (sí, com ho sents), l'Hugo Silva i iogurets d'aquest tipus. Però que vols, xiqueta, si els meus ídols de joventut (Harrison Ford, Richard Gere) estan més acabats que les maraques del Machín? A excepció del meu Johnny Depp. Seva, forever.

guan) espero amb impaciència el dibuix carregat de mala llet del Víctor.

chú) què és això del teu bloc???