Transcric una notícia breu de la Vanguardia d'ahir 8 de novembre:
"Los toreros piden luchar contra el dopaje de los toros.
Los toreros están preocupados por el comportamiento anómalo de algunos astados durante la lidia, que los vuelve imprevisibles y crea incertidumbre en los diestros. Podría deberse a la administración fraudulenta de algún tipo de fármacos, según se expuso en el Congreso Mundial Taurino de Veterinaria en Murcia, por lo que piden más control."
Amb un parell de trons, sí senyor. Trons d'una grandària poc menyspreable, a jutjar per la protuberància que aquests grans herois de La Fiesta llueixen carregada entre les cames, a vegades a la dreta, a vegades a l'esquerra (encara que ells es facin dir "diestros". Ai, el llenguatge sempre revela més del que diu..).
Fem anàlisi de text, vinga: als toreros els preocupa el comportament anòmal del bisho, que els torna imprevisibles (als bishos) i els crea incertesa (als toreros). Però... no és aquí on radica la gràcia d'aquest gloriós espectacle? La imprevisibilitat, la incertesa, la confrontació de dues forces de la naturalesa, un vestigi de la lluita dels gladiadors romans. La igualtat del combat fa atractiu l'espectacle, perquè ambdós tenen idèntiques possibilitats de guanyar o perdre...la vida.
Potser no és això, companys. Potser el que reivindiquen és que el comportament dels banyuts (bishos) no sigui tan imprevisible per a què l'espectacle pugui equiparar-se més a les merendoles dels lleons amb els cristians: tothom coneix el final, però coincidireu amb mi que això no resta ni un bri d'emoció a l'espectacle: l'acarnissament, la sang, la crueltat continuen garantides i això és el que importa. És tota una heretgia pensar que als cristians desgraciats que sortien a l'arena se'ls pugués donar alguna substància fraudulenta per fer més passadors els seus darrers moments. En canvi per a mi seria un consol històric (me'ls imagino, vestits amb parracs, sortint espitosos com uns Pocholos qualsevols, dient: "muchopocholosoyo. A este león me lo cargo con mi mochila, hey").
Precisament per evitar aquestes lamentables situacions se celebren els Congressos Taurins esmentats: al pobre toro que se li incauti una trista china se li assignarà el torero més barroer, que necessitarà més estocades de les habituals per a deixar-lo fora de combat, per viciós i drogadet *.
Que cap a la mort s'ha d'anar de cara, serè i amb dignitat, per molt banyut que siguis. Penseu que una de les ponències d'aquest darrer Congrés marcià (ai, murcià!) porta per títol: Filosofía de la Corrida de Toros. Segurament les fonts bibliogràfiques de la conferència es basaran en el famós llibre d'Alain de Botton.
I és que, en aquest món, qui no es consola és per que no vol.
* Drogadet: paraula molt usada per la meva estimada mare, fruit del castellanisme drogadicto, una màgica contracció de la "c" (drogadito), i una gloriosa traducció al català.
Los toreros están preocupados por el comportamiento anómalo de algunos astados durante la lidia, que los vuelve imprevisibles y crea incertidumbre en los diestros. Podría deberse a la administración fraudulenta de algún tipo de fármacos, según se expuso en el Congreso Mundial Taurino de Veterinaria en Murcia, por lo que piden más control."
Amb un parell de trons, sí senyor. Trons d'una grandària poc menyspreable, a jutjar per la protuberància que aquests grans herois de La Fiesta llueixen carregada entre les cames, a vegades a la dreta, a vegades a l'esquerra (encara que ells es facin dir "diestros". Ai, el llenguatge sempre revela més del que diu..).
Fem anàlisi de text, vinga: als toreros els preocupa el comportament anòmal del bisho, que els torna imprevisibles (als bishos) i els crea incertesa (als toreros). Però... no és aquí on radica la gràcia d'aquest gloriós espectacle? La imprevisibilitat, la incertesa, la confrontació de dues forces de la naturalesa, un vestigi de la lluita dels gladiadors romans. La igualtat del combat fa atractiu l'espectacle, perquè ambdós tenen idèntiques possibilitats de guanyar o perdre...la vida.
Potser no és això, companys. Potser el que reivindiquen és que el comportament dels banyuts (bishos) no sigui tan imprevisible per a què l'espectacle pugui equiparar-se més a les merendoles dels lleons amb els cristians: tothom coneix el final, però coincidireu amb mi que això no resta ni un bri d'emoció a l'espectacle: l'acarnissament, la sang, la crueltat continuen garantides i això és el que importa. És tota una heretgia pensar que als cristians desgraciats que sortien a l'arena se'ls pugués donar alguna substància fraudulenta per fer més passadors els seus darrers moments. En canvi per a mi seria un consol històric (me'ls imagino, vestits amb parracs, sortint espitosos com uns Pocholos qualsevols, dient: "muchopocholosoyo. A este león me lo cargo con mi mochila, hey").
Precisament per evitar aquestes lamentables situacions se celebren els Congressos Taurins esmentats: al pobre toro que se li incauti una trista china se li assignarà el torero més barroer, que necessitarà més estocades de les habituals per a deixar-lo fora de combat, per viciós i drogadet *.
Que cap a la mort s'ha d'anar de cara, serè i amb dignitat, per molt banyut que siguis. Penseu que una de les ponències d'aquest darrer Congrés marcià (ai, murcià!) porta per títol: Filosofía de la Corrida de Toros. Segurament les fonts bibliogràfiques de la conferència es basaran en el famós llibre d'Alain de Botton.
I és que, en aquest món, qui no es consola és per que no vol.
* Drogadet: paraula molt usada per la meva estimada mare, fruit del castellanisme drogadicto, una màgica contracció de la "c" (drogadito), i una gloriosa traducció al català.
3 comentaris:
I que podem esperar dels pobres bishos? Que no ens passaria a nosaltres en una situació així? Sols els queda l’esnifada, la punxada i la ingestió de fàrmacs sense control.
Si no analitzem la situació: Els animals en qüestió estaven al cim de la seva carrera, eren idolatrats per molts, voluntàriament o involuntària, se sentien els amos del món i fins i tot es posaven murals amb la seva silueta per tot amb arreu amb el lema “Es cosa de hombres”. I els pobres braus s’ho van creure. Es creien homes, rics i famosos i es van abocar al “alcohol, sexo y rock-and-roll”. I com de les dues últimes coses poc, doncs s’amorraren a la botella (no l’Ana, que podria ser, sinó l’Osborne) i au! visca la gresca. I després d’això arriben èpoques de “vacas (o toros) flojas” i es retira el cartell “es cosa de hombres” i deixen els seus retrats sense dret a demanar res per l’ús de la seva imatge, comença la persecució de la Fiesta per part d’alguns irresponsables, que sense tenir en compte els sentiments arremeten contra els animalets i es retira l’alcohol de la seva dieta. I en molts pobles les bèsties queden relegades a festes de poca “monta”: que si els fan tirar a l’aigua del port, que si els lliguen amb cordes fins que queden ben enredats, que si els posen foc a les banyes, ... Això els aboca a la depressió més esgarrifosa i acaben immersos en el món de perdició de les drogues. Es converteixen en drogadets.
I ara, a sobre, acusats de dopatge! És que no hi ha dret, però ja se sap així és el “MONT DE LA TARÁNTULA”, expressió catalanitzada comú en el meu cercle proper, provinent de la castellana “mundo de la farándula”, i composada de tres vocables (bonica paraula que solo pronunciar vocabble o vocaple), en la qual les lletres tan nostrades F de festa i D de diada han desaparegut en favor de tres T...ara que me n’adono: lletra T de taurino, potser? Quins TOLLONS!
Com que veig que us agrada jugar amb les paraules i les frases fetes i com que poca cosa puc afegir a l'entrada genial de la Rous, i a la no menys digna de la Kose, sense risc de semblar que torno a dir allò que ja heu dit vosaltres tan rebé..., ostres, ara m'he perdut..., ah, sí, allò que ja heu dit..., doncs que jo també jugaré a palabros i deixaré que vosaltres jutgeu el que jo penso dels banyuts del capote. I no em refereixo als de quatre potes.
Hi ha una frase feta procedent de la llengua castellana que s'ulilitza sovint quan volem qualificar la capacitat intel.lectual del nostre interlocultor amb D de despreciable, i és aquesta: Eres un cero a la izquierda.
A les mans ( o als llavis) de certs parlants, la matemàtica frase s'ha anat transformant fins al punt que molta població ha oblidat l'original, en la següent genialitat: Eres un cerdo a la izquierda. Aquesta darrera potser no evidencia de manera tan exacta el valor mental de l'individuu/a al.ludit, però a canvi ens dóna una imatge tan exemplar del que algú pot arribar a significar si te l'imagines brut, amb la panxa gairebé tocant a terra, fent pudor, grunyint sense parar , obrint i tancant les enormes narines, intentant caminar cap a un altre costat, però irremediablement condemnat a ocupar el lloc del zero, ( que em perdonin tots els tocinets del món) que jo ja he decidit utilitzar-la enlloc de l'anterior.
Doncs bé, això és el que faré a partir d'ara quan pensi en determinades professions relacionades amb les banyes, començant pels apoderados, passant pels filòsofs de la corrida ( òstia què malament que sona) i arribant als senyors tan, com tu dius molt bé , Rous, collonuts a la dreta. Me'ls imaginaré com abans he descrit.
I si no fos perquè els tocinets em cauen tan bé, proposaria que canviessin de bestiola i que lidiessin amb un porc senglar, de tres-cents quilos, amb ullals recargolats i lliure de substàncies que expandeixen la ment.
Ah, em deixava dir-vos la versió catalana de l'expressió anterior: Ets un gerro a l'esquerra.
No té desperdici.
A mi ,els jocs de paraules ,tan brillants ,m’han fet riure molt .Però ,endevino que a banda de deixar clar que amb braus no s`ha jugar ,que prou pena tenen de tenir de ser escut i símbol de tants nostàlgics del Cara al sol.
La noticia ,vaja es que aquests personatges que es vesteixen de una mena de manera forca més agosarada que els ciclistes ,el que carreguen a la dreta(per això els diuen diestros) ,no sempre es totalment seu.
Com podreu comprendre ,al posar te davant de una vestia tan gran i tan ofesa ,seria totalment inadmissible pensar que aquests senyors puguin lluir a l’entrecuix res mes que un simple cacauet.
Talment es va descobrir això, que com podeu imaginar deslluïa massa la ‘‘fiesta’’ per deixar ho de banda .Es va decidir que per engrescar la part femenina en aquest espectacle ,el millor era recórrer al Bollicao ,sempre tan saludable ,saborós i reciclable per berenar.
Tan d’èxit ha tingut ,que a dia d’avui fins i tot molts buròcrates el porten per esmorzar.
(Algun electricista també)
En fi ,que em sap greu desil·lusionar les vostres parts femenines ,però podria ser que en aquest espectacle fins i tot el penjoll sigui postís.
Ah, i si us decidiu per un Bollicao ,sempre millor el de un electricista si us plau
Publica un comentari a l'entrada