Em remunto als fenicis

Tots coneixem persones -en particular dones de més de seixanta anys- que quan ens expliquen alguna cosa d'allò més trivial (per exemple que abans-d'ahir van anar a fer-se receptes al CAP i es van trobar que els havien canviat el metge de capçalera), ens donen, enmig de l'explicació, un munt de dades paral.leles, aparentment aleatòries en el temps i l'espai, del tot innecesàries. Si no visquéssim en un món marcat per la tirania de la pressa, aquestes digressions florides són un tresor per elles mateixes (els científics en diuen "soroll"). Jo tinc una amiga que defineix aquesta caracerística molt bé: "És que la meva sogra, quan m'explica alguna cosa, se'm remunta als fenicis".

Tard o d'hora, si sou, com jo, persones més aviat verbals, acabareu incorporant aquesta característica, perquè la cosa es va incrementant amb els anys (com més edat tenim de sordejar, més soroll fem). Les converses informals, lluny de ser mers intercanvis de dades descarnades, esdevenen (afortunadament, perquè ens allunyen de la binarietat dels ordinadors) veritables remuntades als fenicis.

Aquesta setmana, ha aparegut publicat en la premsa científica un exemple de l'aplicació de la genètica a la història de la humanitat. Un equip internacional d'investigadors, amb participació de la universitat Pompeu Fabra, ha revelat que la petjada de la civilització fenícia és encara ben present en l'ADN de la població mediterrània actual. Aquest poble va representar el primer exemple de globalització econòmica i van ser, durant 3.000 anys, amos absoluts del comerç del Mare Nostrum, molt abans de l'aparició dels romans (val a dir que l'ADN va ser triat a travès del cromosa Y, perquè els comerciants fenicis eren majoritàriament homes, ja que, com sempre, les dones ens quedàvem a casa a cuidar de la canalla, mentre els nostres marcopolos se'ns anaven a fer el cràpula a Xipre, Sardenya o Eivissa i nosaltres, a la cuina preparant farinetes i netejant culs...ehem, perdoneu. M'estic remuntant als fenicis).

Aquest és un exemple de com es desmunten idees caducades de suposades pureses de llinatge i consanguinitat, quan les disciplines socials i els darrers avenços científics ens clarifiquen que aquest món en el qual vivim no és res més que una coctelera a la James Bond, shaken not stirred *, fruit d'un continu intercanvi de fluxes (en el més ampli sentit del terme) condemnada a conviure i entendre's sense remei.

I si no que m'ho preguntin a mi, que recentement vaig participar (enganyada, tot s'ha de dir) en una boda rociera. La cerimònia va ser oficiada en llengua castellana per un capellà amb un accent més català que el del Molt Honorable Jordi Pujol quan fa un discurs a la complutense. La núvia era una equatoriana inequívoca, en estat de bona esperança d'una catalaneta de curt pedigrí. A la sortida de l'església, quan els invitats esperàvem l'emocionant moment de tirar l'arròs als nuvis, el cor "Virgen de la Cabeza" va entonar (?) guitarra en ristre allò tan bonic de:

"A la blanca novia vehtidaaaaa...
ya la fue a buhca er noviooooo.
Y así loh doh san uníoooooo...
en er santo matrimonioooooo".

En aquell màgic moment, no em pregunteu per què, vaig girar la mirada cap a la Plaça Major, on un grup Casteller estava descarregant amb èxit rotund un Dos de Nou amb Folre i Manilles. Un veritable poti-poti.

Imagineu-vos per un moment que en lloc de ser un home i una dona els que es casaven, fossin una parella homosexual en vies d'adopció en qualsevol ajuntament de la Catalunya interior. Això és o no és mestissatge? Reina Sofia, vostè que és una experta en matrimonis, il.lumini'ns, si-us-plau.

Ara que, això dels Borbons, crec que és un altre tipus de contaminació acùstica.

* Pels analfabets funcionals, com una servidora: "barrejat, no agitat".