En una entrevista radiofònica, Màrius Serra parlava de la publicació del seu nou llibre, l'excel.lent Quiet. L'autor, que resulta igualment seductor en la seva parla com en la seva escriptura (coincidència que, malauradament, no abunda en les nostres lletres), explicava amb la seva habitual ironia una visita que, acompanyat del seu fill Llullu, va fer a l'interior de la sumptuosa basílica de Sant Pere del Vaticà. Deia Serra que en la seva condició de no creient, l'espectacle de l'ostentació més desvergonyida del temple del catolicisme és un bon antídot per a qui tingui, en algun moment, la temptació d'apuntar-se a l'Església. I és que, habitualment, les grans religions, com qualsevol altra manifestació de poder, té, en la seva imatge corpòria, un tuf agitanat a lo Cigala, quan s'arremanga les mànigues i es desabotona la camisa per a dir-nos: "mira cuánto oro tengo, payo".
I és que des de l'aparició del comerç, allà a finals del neolític (vosaltres no havíeu nascut i jo era molt jove encara), la humanitat s'ha caracteritzat pel seu afany d'atresorar riqueses en forma de metalls preciosos i, en la seva derivació, la moneda. Ara que fa 10 anys de la instauració de l'euro -l'ebro, que diuen els gitanos del mercadet del dijous de Lleida-, i ja sembla que hem après que 50 euros no equivalen a 5.000 de les "antigues pessetes" (és que n'hi ha de noves, com els antics i nous sextercis?), sembla que li ha sortit un competidor al Totpoderós Dòlar. En aquesta època de crisi la tendència és tornar a invertir en valors segurs, i la compra d'or es reafirma (dinero, vil metal).
Però imaginem-nos per un moment, i espero que us agradi la idea, que vivim tots en una illa de la Micronèsia, anomenada Yap, situada en el bell mig del Pacífic Sud. Tots estem morenets, organitzem dances tribals, els homes aneu amb taparabos i les dones amb les tetes a la intempèrie. Ens posem flors al cap, ens pintem de colors la pell a la Festa Major, i anem dient "aloha" o similar als turistes embadalits que ens venen a veure. Però, ves per on, la felicitat perfecta no existeix: l'ílla en qüestió és absolutament carent de metalls (així de tranquil.lets i primitius viuríem, si no!). Deduirem, doncs, que ja que no tenim metall, no hi ha moneda, ni diners, ni comerç, ni possessions, ni rics ni pobres, i ens dediquem, absolutament deslliurats de l'avarícia, al dolce far niente, a menjar marisc sense haver de passar per La Sirena, al gaudi de la natura i a la pràctica del fornici. Doncs, no! Com que als humans ens agrada complicar-nos la vida, triem, a falta de res millor, un producte situat a 20 milles de distància: les pedres d'una gran cantera, ideals per a fabricar rodes de molins. Anar allà amb una canoa en ple mal oratge, extraure les pedres, tallar-les i portar-les novament implica un enorme esforç que augmenta de forma significativa el valor intrínsec de la pedra: JA TENIM MONEDA.
Cada pedra (Rai) té un valor diferent, en funció de la grandària, el temps esmerçat en donar-li forma, si té un forat al mig tipus Donut (les més preciades) o no...Convindreu amb mi que una cartereta de pell de Vuitton no serveix de gran cosa pel transport d'aquesta calderilla. Optem doncs, per deixar-la en el primer lloc que ens vingui bé, o en el pati del primer propietari. Com que no sabem llegir ni escriure, els convenis de transacció són purament verbals, però tenen el pes d'un document notarial. Una pedra equival a un tocino, una altra a una marranada (amb perdó), sencera. Quan les grans pedres, pels tifons i els terratrèmols freqüents en la nostra illa, van a parar al fons del mar, matarilerilerile, les tornem a localitzar, i un cop novament trobades, no se'ns passa pel cap molestar-nos a rescatar-les. Sabem que són allí, i el seu valor d'intercanvi continua intacte. Així, en la nostra illa paradisíaca on sempre anem mig en pilotes, continua havent-hi rics i pobres, influents i desgraciats, jerarquies i decalatge social. Igual que amb l'ebro.
I és que sempre, i mai millor dit, acabem combregant amb rodes de molins.
*Un cop rellegit aquest article, m'assembla que no val dos rais, vull dir, dos rals. Ja em perdonareu...
I és que des de l'aparició del comerç, allà a finals del neolític (vosaltres no havíeu nascut i jo era molt jove encara), la humanitat s'ha caracteritzat pel seu afany d'atresorar riqueses en forma de metalls preciosos i, en la seva derivació, la moneda. Ara que fa 10 anys de la instauració de l'euro -l'ebro, que diuen els gitanos del mercadet del dijous de Lleida-, i ja sembla que hem après que 50 euros no equivalen a 5.000 de les "antigues pessetes" (és que n'hi ha de noves, com els antics i nous sextercis?), sembla que li ha sortit un competidor al Totpoderós Dòlar. En aquesta època de crisi la tendència és tornar a invertir en valors segurs, i la compra d'or es reafirma (dinero, vil metal).
Però imaginem-nos per un moment, i espero que us agradi la idea, que vivim tots en una illa de la Micronèsia, anomenada Yap, situada en el bell mig del Pacífic Sud. Tots estem morenets, organitzem dances tribals, els homes aneu amb taparabos i les dones amb les tetes a la intempèrie. Ens posem flors al cap, ens pintem de colors la pell a la Festa Major, i anem dient "aloha" o similar als turistes embadalits que ens venen a veure. Però, ves per on, la felicitat perfecta no existeix: l'ílla en qüestió és absolutament carent de metalls (així de tranquil.lets i primitius viuríem, si no!). Deduirem, doncs, que ja que no tenim metall, no hi ha moneda, ni diners, ni comerç, ni possessions, ni rics ni pobres, i ens dediquem, absolutament deslliurats de l'avarícia, al dolce far niente, a menjar marisc sense haver de passar per La Sirena, al gaudi de la natura i a la pràctica del fornici. Doncs, no! Com que als humans ens agrada complicar-nos la vida, triem, a falta de res millor, un producte situat a 20 milles de distància: les pedres d'una gran cantera, ideals per a fabricar rodes de molins. Anar allà amb una canoa en ple mal oratge, extraure les pedres, tallar-les i portar-les novament implica un enorme esforç que augmenta de forma significativa el valor intrínsec de la pedra: JA TENIM MONEDA.
Cada pedra (Rai) té un valor diferent, en funció de la grandària, el temps esmerçat en donar-li forma, si té un forat al mig tipus Donut (les més preciades) o no...Convindreu amb mi que una cartereta de pell de Vuitton no serveix de gran cosa pel transport d'aquesta calderilla. Optem doncs, per deixar-la en el primer lloc que ens vingui bé, o en el pati del primer propietari. Com que no sabem llegir ni escriure, els convenis de transacció són purament verbals, però tenen el pes d'un document notarial. Una pedra equival a un tocino, una altra a una marranada (amb perdó), sencera. Quan les grans pedres, pels tifons i els terratrèmols freqüents en la nostra illa, van a parar al fons del mar, matarilerilerile, les tornem a localitzar, i un cop novament trobades, no se'ns passa pel cap molestar-nos a rescatar-les. Sabem que són allí, i el seu valor d'intercanvi continua intacte. Així, en la nostra illa paradisíaca on sempre anem mig en pilotes, continua havent-hi rics i pobres, influents i desgraciats, jerarquies i decalatge social. Igual que amb l'ebro.
I és que sempre, i mai millor dit, acabem combregant amb rodes de molins.
*Un cop rellegit aquest article, m'assembla que no val dos rais, vull dir, dos rals. Ja em perdonareu...
6 comentaris:
En primer lloc et felicito pel paralelisme entre el Vaticà i El Cigala, que trobo d’allò més encertat i realista. D’ara endavant me’l faig meu.
És el que té la Interné, que un cop la deixes anar sempre hi ha algun llest que s’ho apropia de gratis, sense pagar ni un rai.
I sobre aquest tema dels rais, és fascinant i primitiu que alguna gent consideri que unes pedres amb aspecte de rodes de molí d’oli de les Garrigues són diner.
Però em pregunto que pensarien ells si veiessin que ens intercanviem de manera frenètica paperets de colors, la única utilitat real dels quals és servir de paper higiènic, i que som capaços de robar i matar o, pitjor encara, treballar vuit hores al dia per acumular-ne més i més (cosa que d’altra banda difícilment passa amb els rais: quin atracador es pot emportar un parell de rodes de molí i sortir corrent?).
Mentrestant ells, pel que es veu en el teu link, estan tot el dia a la platja o passant l’estona amb vahinés en top less, sense gaudir dels avantatges del progrés.
I això per no parlar per l’ànsia cigalera que tots compartim per posseir or, un metall que no té cap utilitat concreta fora dels implants dentals estil Pedro Navaja.
Per cert, que després de la meva darrera visita a cal dentista jo me n’estic plantejant la possibilitat: són més barats que els ceràmics, i et donen aquell no sé què.
T’apuntes?
Ai, sí, per favor!
Fem això, Jo:
Ens en anem al dentista i que ens posin les 8 peces que ens falten a cadascun de nosaltres (16 en total) a raó de 3 rodes de molí la peça. Com que el dentista dirà que les rodes de molí mos les posem pel subidubiuaua, li oferim la possibilitat de pagar-li amb els ebros del Monopoly que li va cagar el tió al meu fill gran (de fet, no deixen de ser paperets de colors per torcar-se el subidubiuaua). Com que m'auloro que lo dentista, acostumat a tocar-ne molts, de bitllets, descobrirà la seva falsedat, proposo que agarrem la pistola de disfressa de xèrif de l'oeste que li va cagar el tió al meu fill petit, i perpetrem un atracament a la caixa forta del dentista, que sol estar ben farcida.
No mos posaran dents d'or, però sortirem forrats. És lo que té no voler cobrar amb rodes de molins.
(Avui no m'aniria malament un superàvit de paper higiènic, per cert).
Vés a saber, Rous. Potser si l'interior del Vaticà haguès estat construit amb el material dels rais, és dir, roca volcànica grisa i austera que a sobre haguès garantit la riquesa i el poder, ara ja teòric, del usuaris de sotana cobrecigales (m'has obligat tu a escriure això!), basant-se en la creença dels catòlics en el valor de les pedrotes, la mare esglèsia haguès donat tal exemple de conducta d'exemplar humilitat, que ara tots ens haguéssim desfet de les nostres escasses possesions de metal noble (dents incloses) i les hauríem fet arribar al Benet XVI, que per cert, es diria Setze Pedretes.
Per altra banda, estic ben contenta de no ser ciutadana, o més ben dit illenca de Yap, primer perquè les meves mingues ja no són antigravetat, i segon perquè no podria posar les monedes dins al micra per anar al hiper.
I no vull ni pensar com serien els carros que funcionarien amb un rai de la mida d'una roda de molí.
I ja callo.
Més val que vagi a fer quelcom útil per a guanyar-me els rais.
El preu d'aquest comentari és equivalent a l'espai buit que els rais tenen al mig.
Majorette:
En l'hipotètic -però no improbable cas- que presentes, el Papa Setze Pedretes obligaria als de la immensa bragueta de cap a peus de repartir les hòsties fetes de pedra de cantera.
Els pobres feligresos aniríem desdentegats des de la Primera Comunió, la qual cosa farciria encara més la caixa forta dels dentistes, que serien els qui més proselitisme farien de tot plegat. I és en aquest moment que Jo i jo fotem un pal al dentista...veus? és que som dins d'un bucle inacabable.
Ah! I els teus comentaris valen el seu pes amb rais.
Ara ja us he pillat. Ho sabia.
Ja fa dies que us vigilo per si de cas i finalment he aconseguit comprendre el joc que us porteu entre mans.
No se com no ho he entès abans.
Les pedres de moli ,tots sou de Les Garrigues. Al camuflar tan portentós tresor dintre dels molins desperdigats per els camps, aconseguiu que ningú pugui tenir una idea exacta del vostre patrimoni.
Es magistral,tants i tants molins sense us i en realitat estan fent de caixa de seguretat.
Es com el Codi Da Vinci però molt més gros.
I a més a més allò de la marranada...................
No podreu mai dir que els de Terrassa no som llestos eh! Jajajajajaaaaaaaaaaaaa.
M’agrada el tema de importar els hàbits tèxtils de la Micronèsia,podeu comptar amb mi. Guardaré el secret.
Ostres, Barto!
Doncs sí que sou llestos és de Terrassa, sí. Un secret guardat durant milers d'anys, i ha de venir un camacu per resoldre'l. Vols dir que no li fas de negre al Dan Brown?
L'únic inconvenient amb la nostra lleugera vestimenta a l'hivern, és que ens hem de forrar tot amb "aorinfix", per no morir congelats...
Quan arriba la primavera i ens ho treiem, no cal preocupar-nos per la depilació, ni dones, ni homes.
Ai, que en som de llestos los de Lleida, afedelisto!
Publica un comentari a l'entrada