Aún hay más...
És un amenaça cruel. Però donat que fa uns dies que no us martirizo (no perquè no vulgui, que jo sempre estic disposada a fer mal: és que la participació a un curs intensiu que l'Inem organitzava per artificiers daltònics amb Pàrkinson m'ha tingut molt ocupada), us demano que tingueu una mica (més encara!) de paciència amb mi. Penya, que estic a punt de perpetrar. Que ja sabeu que no m'aguanto els pets.
Eso no es todo, amigos.
Fins alego.
2 comentaris:
Ara més que mai, Rous, desprès d'haver passat els darrers cinc dies a la Terra Ferma, friso per veure aparéixer en el rectangle que absorbeix gran part del nostre temps ( i que ja no és la tele, afortunadament) el xispasso de ponent que em manté en els meus origens.
Perquè no és la boira. Ni la bòria. Qui sap què fa que els lleidatans no hagin perdut la seva identitat. Les e completament obertes, però completament tancades quan formen un plural? La capacitat d'admetre que les dones ja tenen lo retiro i passen moltes calors?
La torre, que ja tenen mig abandonada, però que encara els dóna enciams i tomates? Que els nens i nenes encara vagin a estudi?
Que encara tractin de vos a la gent més gran? L'article lo, que fueteja les frases fins i tot davant dels noms propis?
Que lo senyor metge encara sigui això, un senyor? (gràcies els dono en aquests moments!)
Que els gitanos de lo Mercadillo parlin encara el català de quan jo jugava pel carrer Maragall...?
No hi ha res que sigui maco, en tot cas, guapo. O majo.
Benvolguda majorette,
als sinyós metges, jo també els dono les gràcies en aquests moments: sort que ara hi ha molts adelantos a la ciència mèdica!
Com tu, em sento frisosa per veure una nova aparició de la Rous i t'agraixo el teu reconeixement a la llengua de ponent tan nostra.
Com bé saps, tenim les cases plenes d'anredos i alguns rosengos, fem sopa de timó a la cunya, els cunills rosten safranòries, tenim xuts, muricecs i sargantilles, dingú menja uns prèssics millors que els nostros, astuviem per comprar al mercadillo i los hòmens, com a tot arreu, es miren les popes de les dones i, si la bòria ho permet, els fan la gartxina
Ja veus que el temps no ens ha canviat la zona i tot és tan majo com abans.
I tu rai, que quan ja has passat prou fred agafes el portante i ens dixes amb el fred i el caràmbanos! Sort en tenim dels astupendos comentaris de la Rous que sempre lligixo i ara espero amb deliri!
Publica un comentari a l'entrada