* (in)adaptació absolutament lliure del títol de la famosa pinícula de Milos Forman.Condueixo per una carretera secundària que conec bé. Estreta i plena de revolts: vaig en segona. Contemplo el paisatge primaveral que se m'obre a banda i banda: extensions de fruiters, camps de cereals, xops, petits estanys. El sol del migdia em fa apreciar el color vermell-brut del tractor que s'apropa per l'altra banda. Un subjecte vestit de Nike de dalt a baix corre (ara ja no es diu "fer footing"!) per l'altra. M'aturo. Passa el pagès suat que ve d'ansufatar. Passo la malla suada que va a infartar. Continuo. La veu de Serrat tremola dins el cotxe: "Cremant núvols passa el sooool..!"
Ja fa estona que vaig amb el nas tocant el volant (per a mi es una posició natural, recordeu que no arribo al metre cinquanta) i miro cap amunt. Al girar una corba les veigs, finalment: un estol d'orenetes (aurenetes, en lleidatà) emprèn el vol i s'allunya. Respiro alleugerida: la natura continua el seu ritme, imperturbable a tot. Com cada any, celebro l'onírica i ornitològica visió fent de rapsoda: baixo el volum del Juanma per un moment i entono "Volverán las oscuras golondrinas/a tu balcón sus nidos a colgar". I això que des de segon de B.U.P. sento un lleuger odi pel Gustavo Adolfo, que, no sé si us heu adonat, té nom de prota de culebrot venezolà.
Contenta pel meu descobriment continuo fent camí. Ara només falten les puputs i passi-ho-bé al fred, malgrat que cada cop arriben més tard i en menys quantitat, perquè són unes bestioletes especialment sensibles a la contaminació, i les basses infestades de purins i pesticides no els donen gaire bo, a les meues reines. I això que elles no són un exemple d'higiene, precisament: la puput és feliç aniuant en les seves pròpies dejeccions, i els ornitòlegs la localitzen amb facilitat per la pudoreta que desprèn. La femella, per si fos poc, defensa qualsevol amenaça als seus pollets tirant un líquid nauseabund, com una mofeta alada. Són aus especialment sensibles a la contaminació acústica i em pregunto si la posta en funcionament d'un aeroport proper no acabarà de dissuadir-les. Com en el flim abans esmentat, qualsevol factor que distorsioni el seu modus vivendi (sigui un horripilant frenopàtic, sigui un niu amb pollets cagats), pot generar un canvi sobtat de comportament.
Arribo a casa fent aquest elevat paral.lisme mental i obro el diari. Com cada dia, l'alarmisme econòmic, les xifres d'atur esfereïdores i la inacció política em trepanen el cervell. Tanco les pàgines farta, sentint-me més puput que mai, molesta per tot aquest brogit que ve de dalt i que no puc controlar. A no ser que, continuant amb la concordança amb la pe.li guanyadora de tants Òscars, m'acabin fent, com al prota, una compassiva lobotomia.
I és que ja ho diu aquell que també té un nom compost i que no es gasta els calers en logopedes: aquest mal no vol soroll.
Ja fa estona que vaig amb el nas tocant el volant (per a mi es una posició natural, recordeu que no arribo al metre cinquanta) i miro cap amunt. Al girar una corba les veigs, finalment: un estol d'orenetes (aurenetes, en lleidatà) emprèn el vol i s'allunya. Respiro alleugerida: la natura continua el seu ritme, imperturbable a tot. Com cada any, celebro l'onírica i ornitològica visió fent de rapsoda: baixo el volum del Juanma per un moment i entono "Volverán las oscuras golondrinas/a tu balcón sus nidos a colgar". I això que des de segon de B.U.P. sento un lleuger odi pel Gustavo Adolfo, que, no sé si us heu adonat, té nom de prota de culebrot venezolà.
Contenta pel meu descobriment continuo fent camí. Ara només falten les puputs i passi-ho-bé al fred, malgrat que cada cop arriben més tard i en menys quantitat, perquè són unes bestioletes especialment sensibles a la contaminació, i les basses infestades de purins i pesticides no els donen gaire bo, a les meues reines. I això que elles no són un exemple d'higiene, precisament: la puput és feliç aniuant en les seves pròpies dejeccions, i els ornitòlegs la localitzen amb facilitat per la pudoreta que desprèn. La femella, per si fos poc, defensa qualsevol amenaça als seus pollets tirant un líquid nauseabund, com una mofeta alada. Són aus especialment sensibles a la contaminació acústica i em pregunto si la posta en funcionament d'un aeroport proper no acabarà de dissuadir-les. Com en el flim abans esmentat, qualsevol factor que distorsioni el seu modus vivendi (sigui un horripilant frenopàtic, sigui un niu amb pollets cagats), pot generar un canvi sobtat de comportament.
Arribo a casa fent aquest elevat paral.lisme mental i obro el diari. Com cada dia, l'alarmisme econòmic, les xifres d'atur esfereïdores i la inacció política em trepanen el cervell. Tanco les pàgines farta, sentint-me més puput que mai, molesta per tot aquest brogit que ve de dalt i que no puc controlar. A no ser que, continuant amb la concordança amb la pe.li guanyadora de tants Òscars, m'acabin fent, com al prota, una compassiva lobotomia.
I és que ja ho diu aquell que també té un nom compost i que no es gasta els calers en logopedes: aquest mal no vol soroll.
