* (in)adaptació absolutament lliure del títol de la famosa pinícula de Milos Forman.Condueixo per una carretera secundària que conec bé. Estreta i plena de revolts: vaig en segona. Contemplo el paisatge primaveral que se m'obre a banda i banda: extensions de fruiters, camps de cereals, xops, petits estanys. El sol del migdia em fa apreciar el color vermell-brut del tractor que s'apropa per l'altra banda. Un subjecte vestit de Nike de dalt a baix corre (ara ja no es diu "fer footing"!) per l'altra. M'aturo. Passa el pagès suat que ve d'ansufatar. Passo la malla suada que va a infartar. Continuo. La veu de Serrat tremola dins el cotxe: "Cremant núvols passa el sooool..!"
Ja fa estona que vaig amb el nas tocant el volant (per a mi es una posició natural, recordeu que no arribo al metre cinquanta) i miro cap amunt. Al girar una corba les veigs, finalment: un estol d'orenetes (aurenetes, en lleidatà) emprèn el vol i s'allunya. Respiro alleugerida: la natura continua el seu ritme, imperturbable a tot. Com cada any, celebro l'onírica i ornitològica visió fent de rapsoda: baixo el volum del Juanma per un moment i entono "Volverán las oscuras golondrinas/a tu balcón sus nidos a colgar". I això que des de segon de B.U.P. sento un lleuger odi pel Gustavo Adolfo, que, no sé si us heu adonat, té nom de prota de culebrot venezolà.
Contenta pel meu descobriment continuo fent camí. Ara només falten les puputs i passi-ho-bé al fred, malgrat que cada cop arriben més tard i en menys quantitat, perquè són unes bestioletes especialment sensibles a la contaminació, i les basses infestades de purins i pesticides no els donen gaire bo, a les meues reines. I això que elles no són un exemple d'higiene, precisament: la puput és feliç aniuant en les seves pròpies dejeccions, i els ornitòlegs la localitzen amb facilitat per la pudoreta que desprèn. La femella, per si fos poc, defensa qualsevol amenaça als seus pollets tirant un líquid nauseabund, com una mofeta alada. Són aus especialment sensibles a la contaminació acústica i em pregunto si la posta en funcionament d'un aeroport proper no acabarà de dissuadir-les. Com en el flim abans esmentat, qualsevol factor que distorsioni el seu modus vivendi (sigui un horripilant frenopàtic, sigui un niu amb pollets cagats), pot generar un canvi sobtat de comportament.
Arribo a casa fent aquest elevat paral.lisme mental i obro el diari. Com cada dia, l'alarmisme econòmic, les xifres d'atur esfereïdores i la inacció política em trepanen el cervell. Tanco les pàgines farta, sentint-me més puput que mai, molesta per tot aquest brogit que ve de dalt i que no puc controlar. A no ser que, continuant amb la concordança amb la pe.li guanyadora de tants Òscars, m'acabin fent, com al prota, una compassiva lobotomia.
I és que ja ho diu aquell que també té un nom compost i que no es gasta els calers en logopedes: aquest mal no vol soroll.
Ja fa estona que vaig amb el nas tocant el volant (per a mi es una posició natural, recordeu que no arribo al metre cinquanta) i miro cap amunt. Al girar una corba les veigs, finalment: un estol d'orenetes (aurenetes, en lleidatà) emprèn el vol i s'allunya. Respiro alleugerida: la natura continua el seu ritme, imperturbable a tot. Com cada any, celebro l'onírica i ornitològica visió fent de rapsoda: baixo el volum del Juanma per un moment i entono "Volverán las oscuras golondrinas/a tu balcón sus nidos a colgar". I això que des de segon de B.U.P. sento un lleuger odi pel Gustavo Adolfo, que, no sé si us heu adonat, té nom de prota de culebrot venezolà.
Contenta pel meu descobriment continuo fent camí. Ara només falten les puputs i passi-ho-bé al fred, malgrat que cada cop arriben més tard i en menys quantitat, perquè són unes bestioletes especialment sensibles a la contaminació, i les basses infestades de purins i pesticides no els donen gaire bo, a les meues reines. I això que elles no són un exemple d'higiene, precisament: la puput és feliç aniuant en les seves pròpies dejeccions, i els ornitòlegs la localitzen amb facilitat per la pudoreta que desprèn. La femella, per si fos poc, defensa qualsevol amenaça als seus pollets tirant un líquid nauseabund, com una mofeta alada. Són aus especialment sensibles a la contaminació acústica i em pregunto si la posta en funcionament d'un aeroport proper no acabarà de dissuadir-les. Com en el flim abans esmentat, qualsevol factor que distorsioni el seu modus vivendi (sigui un horripilant frenopàtic, sigui un niu amb pollets cagats), pot generar un canvi sobtat de comportament.
Arribo a casa fent aquest elevat paral.lisme mental i obro el diari. Com cada dia, l'alarmisme econòmic, les xifres d'atur esfereïdores i la inacció política em trepanen el cervell. Tanco les pàgines farta, sentint-me més puput que mai, molesta per tot aquest brogit que ve de dalt i que no puc controlar. A no ser que, continuant amb la concordança amb la pe.li guanyadora de tants Òscars, m'acabin fent, com al prota, una compassiva lobotomia.
I és que ja ho diu aquell que també té un nom compost i que no es gasta els calers en logopedes: aquest mal no vol soroll.
6 comentaris:
Estimada meva:
Ja saps que, ni que ara sigui una "outsider" pensa que hi sóc sempre. La meva solidaritat amb les puputs. Tenim un cafè pendent i unes quantes abraçades.
Of course, reina.
La puput trepanada
Hola Rosa, sí que són mals moments i que venen ganes de posar de cap per avall aquest manicomi en què uns quants especuladors han convertit el món. El problema és que ells segueixen tenint l'interruptor de l'electroxoc i la maquineta que forada la closca. No sé si algun dia s'arribarà a controlar tota aquesta cobdícia que porta a aquests daltabaixos i que sempre patim els mateixos.
Pel que fa a la teva puput i a aquest aeroport que volen construïr m'has fet pensar amb una batalla particular que la gent del meu poble hem mantingut i de la que em sembla que ens n'haurem sortit. Pel terme municipal de Santa Coloma hi passarà la MAT, aquesta línia d'alta tensió que ens connectarà amb França. El problema ha vingut després, quan han decidit que construiran un ramal per portar corrent a l'AVE i que travessarà de dalt a baix el terme municipal passant al costat de llocs tant emblemàtics per a nosaltres com ho és el Castell de Farners que tinc fotografiat al meu bloc. Encara no se sap quin serà el traçat triat, però sembla que ens deixaran el castell tranquil.
Costa molt aconseguir que el necessari progrés respecti puputs i castells, no sempre s'aconsegueix, però val la pena intentar-ho i, a vegades surt bé. Una abraçada.
És que les rares avis com nosaltres, Rous, estan en greu perill.
Les puputs, pudentes i delicades, són especialment sensibles als canvis mediambientals, així com els cucuts, okupes i assasins, ho són a les lobotomies arbitràries.
Però crec que l'ocell que s'emporta el via crucis d'or d'enguany, the winner is.. el SISÓ.
Aquest famòs ocell té la curiosa facultar d'adaptar-se als terranys de secà, vet aquí que s'hagi establert a les terres de ponent. El pobre no comptava, però, amb l'inevitable canvi climàtic d'enguany que ha convertit la nostra Terra Ferma en un aiguamoll verd permanent que fa créixer les branques fins i tot als pals de les granges de porcs.
Aquest ocellet no pot, doncs, aniuar a gust entre tanta verdor i el masclet no sap emetre el siseig durant la parada nupcial perquè sembla que la humitat li senta fatal ( I a mi, vès)i per tant, no para nupcialment, vull dir que para de nupciar, o com se digo.
No et queixos, que ja veus que n'hi ha que ho passen pitjor.
Ah, i a Lleida les orenetes es diuen golondrines.
I ja està, ja ho he dit tot. O sigui, res.
Manel, que bé que participis en aquest bloc!
Sí, realment és molt difícil trobar un equilibri entre el necessari progrés i el respecte a l'entorn. Gairebé impossible. L'aeroport al que faig referència és el d'Alguaire, i segur que beneficiarà força les comunicacions en les comarques de ponent (ja saps que som, tradicionalment, l'aneguet lleig!).
Quan parlo de "brogit", també penso en l'alarmisme que provoquen els mitjans de comunicació amb tot això de la crisi. És aquell cercle viciós: si em diuen que hi ha crisi, l'accentuen. Un altre debat epistemològic.
Uf! que gran que em va tot això. Si jo només sóc una puput que ven calces...
Una abraçada!
Estimada Majorette:
Et recordo que a Lleida, a les gavines (que les coneixem de veure-les per la teletres, clar), en diem gapbiotes.
Que en som d'estranys els de secà afedelisto!
Penso tornar a recuperar el ritme d'entradilles...compto amb tu i amb l'economiste. Que és viu?
Publica un comentari a l'entrada