dijous, 19 de maig del 2011

Voltors


Són sempre allà. Tal vegada n'hi hagi pocs, però la seva capacitat de fer mal és infinita. Els trobareu on menys sospiteu: un llunyà company de feina, un amic de la infantesa, aquell client que ja no recordàveu, un veí, un ex-soci.

Són allà. Instal.lats en la seva pròpia mediocritat. I com diu un amic meu, analfabets i satisfets, alhora, d'aquesta seva condició. De tan analfabets, ignorants. Perillosos sense pensar-ho gaire: el més destructiu dels perills.

Són aprop. I, si us descuideu, en un moment de confiança, de son, de cansament, els seus ulls miops injectats en sang us veuran. Enlairaran les seves ales i volaran en cercles damunt vostre. I deixaran anar tot allò que només poden excretar: la seva immundícia, que put a enveja i rancúnia.

Són aquí. I vosaltres creureu que un bon paraigua us aixoplugarà de tant verí.

Però no cal: deixeu que la metzina us penetri, us foradi. I no passarà res més. Anireu fent, com tots els altres, i de cua d'ull veureu com tornen a allunyar-se, alleugerits de pes.

Però seran allà. Engreixant d'immundícia.

I volaran cap aquí. Per tornar a la càrrega.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Hi ha una espècie que encara és més perillosa que els voltors, per la seva incapacitat de saber per què fan el que fan.

Són elsllorosquesemprehandediralgunacoseta.

Han de dir alguna coseta al nou veí de la urbanització perquè volen caure bé; han de dir alguna coseta a l'amiga que fa temps que no veuen perquè no tenen gaires temes per parlar; han de dir alguna coseta al conegut que tenen al darrera quan estan fent cua al supermercat i que segurament no recorden ni el nom que té.

I si aquestes cosetes són afirmacions gratuïtes sobre una parella que s'acaba de separar, sobre la manera d'aconseguir un lloc de treball d'algú que,segons ells, no el mereix o sobre el pes que ha perdut en poc temps un amic en comú ( si és que en tenen algun), tant fa.

Aquestes cosetes els fan sentir que pertanyen a un grup animal protegit i cohesionat, que mai no serà vilipendiat per ningú més.

Estranya condició la d'aquestes aus...

Rosa ha dit...

Els llorosquesemprehandediralgunacoseta vendrien a sa mare per sentir-se integrats en la comunitat avícola.

Un dels exemplars més significatius vivia apropo meu. Ja no.

Si no em fes tanta mandra, em faria ràbia, vés...