Adrian

La dona porta un matí infernal, amunt i avall. El cotxe l’avisa que ha de posar carburant amb urgència. S’atura a una benzinera. El caixer, previ pagament, li obre l’aixeta del gasoli. Deixa la cartera farcida de documents al capó i introdueix la mànega fins que la màquina li fa saber que s’ha acabat el crèdit. Tanca el dipòsit i engega el cotxe. Surt de la benzinera i un cop a l’autovia, accelera.

El noi, dalt del camió, circula per la rotonda. Té calor i pressa. De sobte, veu un objecte en forma de llibreta de pell en mig de la calçada. Els cotxes que circulen pel voltant mouen l’aire i fan voleiar papers i documents que surten de la llibreta oberta. Dóna el tomb complet a la rotonda i deixa el camió al voral amb els llums d’emergència. Surt del camió i vigilant els cotxes agafa l’objecte, que resulta ser una cartera grossa i grisa. Recull targetes, papers i bitllets que s’han anat dispersant. Els cotxes fan sonar el clàxon, avisant del perill. Quan li sembla que ho ha recollit tot, puja novament al camió.

La dona arriba a casa, amoïnada perquè encara no ha fet el dinar del fill gran. Deixa la bossa al sofà. Sona el telèfon fix. Un home amb accent romanès pronuncia el seu nom en castellà. Sent un temor imprecís mentre contesta afirmativament. La veu li pregunta si no troba a faltar res. I mira l’interior de la bossa.

El noi, aturat el camió en una zona de servei, amb una targeta que ha trobat a la cartera amb un número de telèfon, tracta de tranquil·litzar la dona, que acaba d’adonar-se que no té la cartera. No pot esperar-la, a les dues ha d’acabar el repartiment i ja fa tard. Ella li prega que li digui on és, que arribarà de seguida. Davant el prec gairebé histèric, es resigna. Li dóna les coordenades. Li ha de repetir detalladament perquè no aconsegueix orientar-se. Li diu que només pot esperar-la cinc minuts. Ella li promet que no trigarà.

La dona circula per l’autovia buscant la sortida que el noi li ha indicat. A mig camí, imprudent, el truca per dir-li que no veu l’àrea de servei. Ell li pregunta on és i ella li diu que acaba de passar per davant una fàbrica amb una façana verda. Vol saber de quin color és el seu cotxe. Groc. Ja la veu, el noi. Li fa saber. Li diu que entri al lateral i que ell porta una samarreta lila. S’atura al lloc indicat. Un noi jove i rialler amb una samarreta morada se li apropa amb la cartera desordenada, però tancada, a la mà.

El noi veu la dona sortint del cotxe. Quaranta anys, somrient i cansada. Se li apropa. Ell li vol donar la mà però ella li estampa un petó maternal a cada galta. El noi riu, sorprès. Li lliura la cartera i amb el seu castellà amb accent li recomana que comprovi que no falta cap document. La dona amb un cop d’ull s’adona que hi és tot: targeta de crèdit, carnet d’identitat, permís de conduir, targetes sanitàries, vals de descompte, papers inútils i un bitllet de 10 euros. Amb un gest avergonyit ella li ofereix el bitllet. Ell aixeca els palmells i li explica que no vol res, que el que ha fet és el que creia que havia de fer. Ella li torna a donar dos petons maternals, més forts encara. Li diu que li farà un escrit i que el trucarà per saber la seva adreça electrònica.

El noi puja al camió mentre observa la dona que, encara amb presses però alleugerida, s’allunya amb el petit cotxe groc. Se’n riu mentre recorda la frase que li ha dit com a comiat, en un castellà pujat de volum, com la gent gran quan parla als estrangers que no entenen l’idioma. Li ha preguntat si estava casat. Sí que ho està. Li ha assegurat que la seva dona era la noia amb més sort del món.

La dona torna cap a casa. A mig camí, rep un whatsapp del mateix número del noi de la samarreta lila. Es diu Adrian. I un correu electrònic. Posa la ràdio i intenta relaxar-se després de l’ensurt. Les notícies anuncien la posada en marxa de la rifa de cap d’any de Catalunya. I somriu.