El descosit

Asseguda al llindar de la porta miro feinejar el noi que em munta les prestatgeries del ‘despatx’. Mentre treballa –llapis a l’orella, cargol a la boca i trepant última generació a la mà- no calla, assenyalant a cop de mentó les piles de llibres que en difícil equilibri s’amunteguen al passadís:

—    Y todos esos libros te has leído, tú? Supongo que no te sabe mal que te tutee, no, señora? Yo es que soy muy asín, ya me perdonarás... Le acabo de enviar a mi mujer un guasap pa’ que se venga. Ya quedemos asín. Este mueble pesa y necesito que me eche una mano. Y no te ofendas, eh?, pero a ti te veo muy delgadita. A la mujer ya la tengo acostumbrada.

La Vane arriba en cinc minuts. Trenta-cinc anys, pantalons texans ajustats dues talles per davall de les seves necessitats. Càmping vermelles. Fa un tímid ‘hola’ i ajuda el Paco. Amb un ‘plis’ tenen la prestatgeria a lloc.

—    Vane! Por qué no te la llevas a la torre y se la enseñas? A mi

sólo me queda acollar los muebles y ya habré acabado la faena. Sácala a que le toque el aire y que vea el huerto. Que aquí sentadita me haces padecer, chica, no te ofendas, eh?

      La Vane és de poc parlar i em mira amb una mitja rialla, intel·ligent i tranquil·la.

     — Antes de quedarme embarazada estaba delgada com tú. Pero después de tener a los gemelos no me saco los quilos de encima, no tengo voluntad, chica!

      Pugem a un Picasso atrotinat i em duu, en cinc minuts, a una caseta envoltada de pins als afores del poble. Quan entrem pel caminet dos gossos petaners ens donen la benvinguda.

      —Allí tenemos las gallinas. Detrás del huerto. Luego te daré huevos. Ya le diré a mi padre que entre al corral y te coja que el gallo tiene unas malas pulgas...

      Dins la minúscula caseta d’una planta hi ha el pare de la Vane i la mare del Paco.

     —Ésta es la Rosa.

      Aquesta és tota la presentació. Asseguda en una cadira de càmping em serveixen un vas de San Miguel gelada. Al sofà-llit dos bessons de sis anys s’apliquen amb entusiasme amb la PSP, una per cadascun, sense aixecar el cap.

      — Tú tienes dos también, no, me ha dicho la Vane?

      A la mare del Paco li falten els incisius i els canins. Té els mateixos ulls verds que el seu fill.

      — Estos son unos bichos. Ahora los ves con las maquinitas pero cuando no te das cuenta ya han salido pa’ fuera y se están bañando en la piscina. Aquí estamos muy bien... lo compremos cuando el Paco tenía trece años.... imagínate... y lo hemos ido arreglando poco a poco.

      Assenteixo, somrient mecànicament, agafant amb les dues mans el vas de cervesa. El nus a l’estómac.

      —Cuando la Vane va a limpiar yo los cuido. Nos pasamos el verano aquí, que por las noches siempre corre un fresquito... Y cada domingo hacemos barbacoa y caragols a la llauna. Vente un día con los críos, mujer, que desde tu casa es un paseíto.

      —Ya me lo ha dicho su nuera, ya. Sí que vendremos un día.     

      Al cap de mitja hora li insisteixo a la Vane que no cal que em porti a casa, que em ve de gust caminar. El sogre de la Vane –no m’han dit el nom-, m’ha ensenyat orgullós l’hort amb les tomateres, les síndries a punt de collir i els cogombres.

     —Yo me vengo cada día, desde que me he jubilao. Pongo en marcha los aspersores y le doy pienso a las gallinas. Y le tengo al yerno el huerto a punto que tanto el uno como el otro se pegan unas buenas jartás de trabajar.

      Inesperadament, em canvia el registre idiomàtic:

      —Ara són jóvens, els toca treballar. Jo me n’hai fet un fart. Coranta anys de paleta. Ara no em sé estar a casa. La dona ja m’ho diu: vés a la torre que sembles una alma en pena! I ara a l’estiu la consogra cuida els crios i jo, mira, remeno per aquí...

      Enfilo el caminet amb una bossa del Mercadona carregada amb enciams, cabeces d’alls –que se cullen pa’ San Juan però per una setmana ja estan prou madurs- i mitja dotzena d’ous embolicats amb una pàgina de la Mañana. Demà diumenge tenen dinar –que mos arribem a ajuntar entre uns i altres vint persones, i a la piscina no s’hi cap!- i mentre ells preparin el foc jo estaré posant, un a un, els llibres a les prestatgeries.

      Entro a casa i recordo una recent entrevista d’Eva Piquer al poeta Joan Margarit. El refugi de la tristor es troba en tot allò que hem anat nodrint al llarg de la vida: els llibres que hem llegit, la música que ens ha emocionat, l’art que ens ha emplenat. Penso això mentre començo a apilar, desmenjada, aquest meu bastiment interior, en forma de llibres i cedés, a les prestatgeries que el Paco m’ha deixat, buides, molt buides. I demà diumenge, a l’hora que jo ja hagi enllestit la feina, i els nens de les PSP xipollegin a la piscina i els grans prenguin un carajillo de Magno en una taula amb un ‘hule’ de flors, jo estaré llegint, sola a casa, algun poemari que em sargirà –espero- el descosit. Però en aquest moment només escolto el silenci fotut que fa l’absència del que ara -i només ara- jutjo imprescindible i fonamental.