“Estigueu bonets, que prou ens convé. O el que és el
mateix: Déu vos guard. M’han dit que he de fer una mena de pròleg d’aquest
llibret preciós que teniu a les mans i que parla de les tradicions de Tots
Sants i d’aquelles coses de la mort que, avui dia, no es volen sentir, de tan
valents que som.
Com que no sé ben bé què voleu que us expliqui, ni com
he d’esborrallar això del pròleg aquest del dimoni, comencem dient la pura
veritat de la qüestió:
Quan arriba la mort
No hi ha
remei en cap hort.”
Aquest és un
fragment del pròleg que encapçala el sr. Marcel·lí Virgili, i que serveix
d’introducció a un llibret curiós que acaba de sortir, Fins aquí hem arribat, i que es pot trobar a llibreries i quioscos.
De fet, es tracta del complement a un anuari que els que tenim certa edat
recordem de casa dels nostres avis: El Calendari de l’Ermità.
El Calendari tenia
força predicament sobretot en les zones rurals, quan els pobles com Alpicat
eren petits nuclis dedicats a l’agricultura i la ramaderia. Es tracta d’un
almanac tradicional que presenta informacions relatives al camp, el jardí, les
herbes remeieres, l’astronomia, temes de cultura popular, això com una extensa
i actualitzada guia de fires, mercats i festes majors de Catalunya, una de les
més detallades que es publiquen. Creat el 1876 per Joan Baptista Morera, els
seus 144 anys d’edició ininterrompuda han convertit el Calendari de l’Ermità en
una de les publicacions més antigues que s’editen a Catalunya i un referent en
l’àmbit de la cultura popular i tradicional, així com en el món de la pagesia.
El llibre annex
d’enguany, Fins aquí hem arribat,
escrit per Amadeu Carbó i Jordi Cubillos i amb el peculiar pròleg del sr.
Virgili, que, segons diu ell és “especialista en la matèria”, ens parla de
rituals i de celebracions, de dites i acudits. Un llibre original, valent i
curiós i, fins i tot, divertit, que ens parla sense manies de què fem i con
celebrem l’últim adéu. Els seus autors ens fan veure l’empremta profunda que la
mort i tot allò que l’envolta ha deixat en la nostra societat en tots els
aspectes: costums, expressions populars, patrimoni artístic i cultural, etc.
També expliquen com els canvis provocats per la globalització i laïcització de
la nostra societat actual han fet aparèixer noves pràctiques culturals, com el
necroturisme, o han implantat, amb molta força, celebracions com Halloween.
Carbó i Cubillos
ens parlen de la “cultura de la mort” d’una manera desacomplexada, tot fent-nos
reflexionar sobre perquè la mort s’ha convertit en un tema a amagar –Hem perdut la mort de vista-, quan, si
d’alguna cosa tenim la certesa és que tots haurem d’estirar la pota.
Un dels enyorats
monòlegs del mestre Capri, traspassat
l’any 2000, es titulava Els
enterraments. Amb un humor negre gairebé àcid, Capri feia broma sobre el
funcionament d’un tanatori i relatava com s’havia d’interrompre la cremació
d’un difunt perquè “se’ls havia acabat el gas” i que en comprovar com havia
quedat el pobre mort, sense cremar del tot, només li havien fet “un tomba i
tomba”.
A Lleida ciutat
tenim una expressió molt gràfica per expressar quan algú va camí del cementiri
que és “travessar el pont d’esquena”. Mentre això no ens passi -esperem que per
molts anys- lectures com aquesta fan que tornem a col·locar la mort allà on li
correspon: com una etapa més, la final, de la vida.
I mentre això no
arriba, recordeu que ningú és necessari i que cal gaudir de cada moment el
millor possible, perquè:
“Marxa Anton, que el
qui es queda es compon”.
