No. Les xifres del títol de l'entrada no corresponen a longituds d'apèndix sexuals humans o animals que la vostra ment malatissa pugui visualitzar (per cert, Majorette, hi ha una botiga a Barcelona -aprop de Gràcia, crec- que té el suggestiu nom de "No es pecado" i on podem trobar un ampli assortiment de gadgets xulos, xulos. El compromís lingüístic, pel que veig, no te'l posen en un "tuppert"). Les xifres de 30 a 50 es corresponen a la franja d'edat on ens insertem una generació de persones que ha estat objecte d'un exhaustiu estudi sociològic per part d'una prestigiosa empresa sueca. Ens han batejat com la Generació Ambició (però no havíem quedat que érem la Generació X?). Com que aquestos paios sempre es fan els suecs, vet aqui la tipologia que han establert de persones pertanyents a aquesta bonica franja d'edat:
ELS EXTENUATS: 24%. Amb moltes ambicions i invertint molt esforç per aconseguir-les. (ex. els que han d'entrar a Barcelona en hora punta -il.lusos-, i per a fer 20 kms inverteixen 3 hores de retencions).
ELS RESIGNATS: 30,5%. Ambicions baixes i molt esforç en aconseguir-les (ex. trobar paper de wàter en el lavabo d'una benzinera).
ELS ACOMODATS: 6%. Aconsegueixen les seves ambicions, que solen ser baixes, i se'n mostren satisfets (ex. Virgencita, virgencita, que me quede com estoy).
SÚPER-HOMES I SÚPER-DONES: Ambicions molt altes que aconsegueixen majoritàriament (ex. Nacho Vidal, Borja Tyssen).
L'estudi de marres conclou dient que a l'estat espanyol, a més, tenim una capacitat de sacrifici per damunt de la mitjana (?) i som els que agafem menys baixes laborals (!).
Pel que fa a servidora de vostès, m'inscric en la categoria dels que considera que ToT, inclús el gra al nas que m'ha sortit aquest matí i que ha fotut a prendre pel sac el meu indiscutible glamour, és culpa dels altres. Així doncs, piove, porco governo. Hala.
Nacho, per al.lusions, contesta'm quan vulguis, guapo. Borja, tu primer has d'aprendre a escriure.
Bé, estimats integrants de la X. A veure on us situeu vosaltres. La generació Y pot dir-hi la seva, of course.
Au, que us donguin a tots, a les XX i als XY.
3 comentaris:
Tot i que jo no hauria de contestar res d’aquest post, ja que per motius d’edat es pot dir que estic fora d’aquesta Generació Ambició (no diré si per dalt o per baix), ho faig perquè no m’hi trobo representat. Així que no em faig el suec i proposo una nova classificació més adequada a aquestes latituds, la Generació Tant Me Fot (GTMF):
- Els Vaig Fent. No tenen cap objectiu clar a la vida, de manera que no corren el risc de fracassar. No van ni endavant ni endarrera. Van fent, vaja.
- Els Pssè.... Que Hi Farem! Accepten amb naturalitat la successió de desagradables accidents que denominem vida humana. Els operen de l’apèndix, algú els hi fot un cop al cotxe quan l’acaben d’estrenar, aguanten amb paciència el seu cònjuge durant anys i anys d’inacabable matrimoni. I és que, ves que hi han de fer.
- Els Si No Fos Que. Consideren que viuen normal, tenen diners normals, fills normals. La seva feina és també normal, com ho és el seu gos. Tenen un piset que és normal. Tot els hi va normal, doncs, si no fos que... (l’acabament de la frase és molt variat, però habitualment té a veure amb lumbàlgies, lessions articulars, hernies discals, artrosis, artritis o sinusitis).
- Els No Tan Bé Com Tu Però No Em Queixo. Fan mala cara perquè no tenen un cotxe tan bo com tu, ni fan tan bon aspecte com tu, ni el seu marit (o la seva dona) està tan bo com el teu, ni els seus fills són tan alts i rossos com els teus. La seva dentadura té més càries que la teva. Però no es queixen.
El fet de pertànyer a un d’aquests grups no impideix pertànyer a un altre. Això és, n’hi ha que són Pssè... Que Hi Farem! No Tan Bé Com Tu Però No Em Queixo, que comparteixen característiques de tots dos.
En el meu cas concret, em sento identificat amb tots quatre.
M'adscric a la generació de: “Lo verás pero no lo catarás.”
Ens passem la joventut esperant la llibertat econòmica, sexual i personal, i quan ja creiem que ho tenim, resulta que depenem de la parella, de la feina, dels fills.
Ens passem l'etapa adulta estalviant perquè ens fa il.lusió que els nostres fills creixin en una casa ideal i quan sembla que ho tenim a prop, veiem com la nostra somiada vivenda puja cap als núvols junt amb els preus i els hipotecons.
Ens passem la setmana esperant el dissabte per gaudir d'un dia d'esbarjo i ens quedem atrapats en una retenció, perquè tothom ha tingut la mateixa idea de triar aquell indret, en principi només conegut per nosaltres.
Volem que els nostres fills puguin realitzar els estudis que desitgin, i resulta que no podem comptar amb cap ajut perquè es veu que tenim massa ingressos.
S'apropa la jubilació (aaarrrjjj!!!) i se'ns anuncia que serà difícil que ens poguem jubilar a la mateixa edat que els companys de feina de la nostra professió d'una generació anterior, que en aquest moment viuen a les Bahamas, o estan fent turisme rural.
Mentrestant...
Veiem com els joves d'avui gaudeixen d'una total llibertat en tots els àmbits, no pensen en el futur sinó en gaudir del moment, reben ajuts pels seus estudis en forma d'Orgasmus, comparteixen les tasques domèstiques amb els progenitors, això és: ells embruten i els altres netegen, assisteixen a concerts a meitat de setmana fins a les tantes de la nit, porten la parella a casa matí, tarda i nit, i viatgen en qualsevol època de l'any. Això sí: pobrets, mai no es podran comprar una vivenda. Però, total, per a què la volen si no pensen marxar mai de casa.
Comparteixo el comentari de la majorette però discrepo en el final: No és que la prole no pensa marxar de casa, sinó que pensa quedar-se la "nostra" casa i deixar-nos-hi viure mentre siguem capaços de compartir les feines domèstiques (ells embruten i nosaltres llimpiem, ells mengen i nosaltres cuinen, ells dormen i nosaltres treballem, ....), per, al final, quan la nostra capacitat de compartir aquestes tasques minvi, enviar-nos a una anomenada residència de la tercera edat, amb un nom suggerent com ara El jardí del jubilat, El paradís, ... Jo per si de cas, ja en començo a buscar una al meu gust: On puga gaudir d'una sala insonoritzada i d'aïllament, tant necessària pel meu "dolcet" caràcter. El meu marit, en canvi, està buscant-ne una que ofereixi beguda, diversió i excessos a dollo, però no la troba. Si en sabeu d'alguna, si us plau, digueu-m'ho. Volem reservar la plaça, ja mateix!
Publica un comentari a l'entrada