Sense que serveixi de precedent, ara va i em poso tendra. Au.

EL MILLOR MOMENT DEL DIA




Obro un ull. El despertador digital marca les 6:10 am. Des de fa un any i mig que el cos se’m desperta com un rellotge. Baixo les escales a palpentes.
Sento el soroll del Glup fent “toc-toc” rítmicament, colpejant el gres del menjador amb la cua. L’animalot sap que s’acosta la seva estona de felicitat. El meu cervell adormit recorda un paràgraf d’Eduard Punset llegit recentment: “La felicitat s’amaga a la sala d’espera de la felicitat”.
Pobre Glup. Des que nasqué el petit porta la seva amarga gelosia amb absoluta dignitat. Mentre em poso l’anorak aguaito l’ampit de la finestra on el termòmetre (no digital, de mercuri) marca sis graus sota zero. A Lleida fot un fred de pebrots. Manoples, gorra, mitjons de llana i botes. El Glup m’espera amb una orella aixecada. Per dintre va com una moto, segur. Cony de gos. Quina contenció d’emocions, la seva.
Surto al carrer amb el gos lligat a la corretja. Una bufetada d’aire gelat em colpeja la cara. Sort de la gorra, cada cop estic més calb.
Boira gebradora. Fantastique. Deslligo el Glup que emprèn carrera joiosa i desapareix entre els fruiters, peladots, suportant estoicament la gebror, que prometen pomes pel setembre.
Avanço pels camps. El silenci és gairebé absolut. Ni una ànima. Només s’endevinen els llums de la ciutat cap al nord-est. S’endevinen o els imagino jo, perquè la boira és com un immens teló de miraguà (aquella escumota que folra els coixíns) de color marró-humit que ho envolta tot.
Els minuts de veritable pau de tot el dia. El millor moment. El Glup s’acosta remenant la cua per a que li llenci ben lluny un branquilló que duu a la boca. Per a ell també és el Very Best Moment. Quan faig el gest per tirar-li la branca, una fiblada de dolor em pessiga l’espatlla. Coi de tendinitis. M’estic rovellant.
Fa més d’un any que he deixat d’entrenar. Només eren dues nits a la setmana (més el partidet del dissabte), i que jo recordi, no havia estat mai tant de temps seguit sense jugar a bàsquet. Però les prioritats són les prioritats. Els de l’equip segur que em troben a faltar. Almenys això m’ha dit el Quim, el base que em substitueix, encara que ell n’ha sortit beneficiat: quan jugava jo només feia que xupar banqueta. Enyoro els soparets dels divendres, també. Però m’era impossible aixecar-me l’endemà en les mínimes condicions per a fer-me càrrec del nen comme il faut. La dona treballa també els dissabtes.
Sento esbufegar el Glup darrera uns esbarzers, però no el veig. El miraguà ha adquirit unes tonalitats més ocres. Comença a clarejar. He de tornar cap a casa, enfilo el camí de retorn. El gos camina darrera meu, resignat com jo. Amb la mateixa resignació amb la qual vaig sol.licitar dos anys d’excedència del meu treball de funcionari, quan el nen tenia tres mesos. La visita a tres pediatres diferents i un mateix diagnòstic ens van fer acabar de decidir. Les crisis asmàtiques recurrents no feien recomanable la guarderia. I la dona feia només un any (encara ni sabia el seu embaràs), que havia endegat un petit taller de restauració. Els meus companys de despatx, l’Anna i el Ramon, em truquen de tant en tant. En la veu de l’Anna endevino una espurna de complicitat (ella té dos fills, ja grans), però el Ramon, bon tio, jovenot, sempre m’ha de fer alguna gracieta al.ludint a la meva nova condició de mainadera.
Ja es veu el llum de l’exterior de casa que sempre deixo obert com un fanal assenyalant que “en aquest moment passejo el gos”. Amb aquest fred, no crec que el nen i jo sortim avui de casa. Tinc la nevera plena, i el nen està refredat. Amb una mica de sort, quan faci la migdiada, podré veure el partit de la final de la NBA que he enregistrat aquesta nit.
Pujo el replà de l’escala. La claror ja és realment palesa. La boira s’ha esvaït per uns minuts i deixa entreveure una lluna en forma de “C” que d’aquí no-res tornarà a fer-se invisible. La boira té aquestes coses. En el moment que es fa de dia ella fa veure que se’n va, però em pren el pèl. Sempre torna. Poso la clau al pany de la porta. El Glup es queda ajagut, exhaust, xop i feliç al replà de l’entrada. Just quan obro la porta sento la veueta del petit, des del bressol, que reclama interrogant la presència d’algú de nosaltres. Em trec l’anorak a corre-cuita i pujo les escales de tres en tres, conscient que vaig deixant un tros de fang enganxat a les botes a cada gambada. Tan és. Si tinc temps ja passaré l’aspiradora. Vull arribar el primer a obrir la porta de l’habitació del nen. Vull ser jo qui l’agafi en braços a poc a poc, notant l’escalfor que desprèn el seu cosset perfumat, sentir els seus rínxols a la galta i les seves mans que m’arrapen com un koala tot dedicant-me el primer somriure del matí.