El crucial tema de la llengua (o no s'hi val a dir marques).

L'home-recentment-separat va entrar al flamant edifici de la Llar d'infants per recollir la seva filla. Com cada dia, a les quatre en punt de la tarda. Recorregué el passadís al fons del qual a la dreta s'obria la porta que duia a la sala de "psicomotricitat". Allí guardaven els nens que eren recollits a l'hora de la migdiada. En la paret del passadís un mural d'un metre quadrat amb unes lletres naïf: "Ara treballem el color vermell". A sota del títol, quinze siluetes en forma de conill idèntiques, amb el nom d'un nen diferent, recobertes de ratllotes de Plastidecor rogenc, unes que anaven cap aquí, les altres cap allà, tots els conills ratllats, cap totalment cobert, totes les ratlles sobre-surtint de les figures, més a fora que a dintre. L'home-recentment-separat pensà que mai havia vist un conill de color roig, però que tampoc calia amoinar-s'hi gaire: la seva princesa de dotze mesos no sabia què era un conill, què era el color roig i si la seva maneta havia premut un Plastidecor era perquè la mà de la mestra li premia la seva.


Entrà a la sala. La mateixa flaire de cada dia: pudor de caca, bolquer pixat, caldo de pollastre i colònia Nenuco. Les dues cuidadores estaven assegudes a terra, amb l'esquena recolzada a la paret de l'esquerra de la porta. Anaven vestides amb la mateixa bata de coloraines, que els donava una aparença semblant al pallasso de l'anunci de Micolor (si lavas con Micolor, el payaso está contento porque los colores duran). L'home murmurà un "bona tarda" poc convençut. Les dues noies no devien passar dels vint anys. La que duia un piercing a la cella dreta aixecà el cap arrossegant un "holaaaaa" desganat. Per la forma de vocalitzar la consonant l'home-recentment-separat deduí que també portava un piercing a la llengua.


Mirà al voltant. Set o vuit criatures estaven escampades aquí i allà, sense fer soroll. Dos nadons dormien en una hamaqueta, els altres, desperts, manipulaven cotxes, pilotes, o es mossegaven el puny de la bata. Alguns encara duien el pitet brut de l'hora de dinar. Veié la seva princesa, asseguda al terra, amb un conill (un altre!) de peluix, semblant al de Duracell (y duran y duran y duran). La nena aixecà el capet amb dues trenes negres, lluents i gruixudes que son pare li feia cada matí. Son pare havia après a pentinar-la feia tot just dos mesos, quan la mare de la nena havia fugit amb un japonès que havia conegut per internet, que s'estava fent ric venent no se sap quines ocultes propietats de l'aigua. D'un dia per l'altre l'home s'havia vist sol, pentinant trenes, i buscant a corre-cuita una guarderia per aparcar la seva pocahontas. La nena veié son pare i somrigué. S'aixecà amb dificultat i caminà a abraçar el seu papa, com en un anunci de bolquers (duerme tranquilo y seeeeco, Ausonia noooche lo absorbe toooodo). Del nas de la nena sortien dos macarrons verds i espessos, que saldrocaven al ritme de les seves passetes vacil.lants. "Ui, quins mocs!"-exclamà el pare-recentment-separat. La Micolor dels piercings s'aixecà amb un Kleenex a la mà:"-és que eshtan tots reshfriats..! Tots niquitoshos, pare...i amb unesh iaganyes..! nomesh fem que anar a la pica a limpiar-lish la caretaaaa...! Shuper fort...". Li eixugà a la nena els mocs amb el mocador i tot seguit a un altre nen i amb el mateix mocador, li netejà els ulls. L'altra Micolor mogué lleugerament el cap, espectadora passiva, i aquest moviment va dissipar a l'home la sospita cada cop més creixent que la bata asseguda a terra no fos un cadàver.


El pare agafà la nena amb braços, murmurà un "bon cap de setmana" apressat, recorregué el passadís gairebé corrent, sortí a l'exterior i emplenà els pulmons d'aire fred i net. Mentre carregava la nena a la cadireta del cotxe va pensà que trucaria immediatament a l'estirada de la seva sogra, que des de que la filla li havia marxat amb el "xino" es mostrava una mica més propera al gendre, s'empassaria l'orgull i li demanaria que renunciés a les classes de tai-chi, a les xerrades esotèriques, als viatges amb les seves amigues enjoiades i li guardés la nena. La néta.

Perquè l'home-recentment-separat podia ser capaç d'obviar els conills clònics de color roig, les aules poc ventilades, els cadàvers inerts de Micolor, els Kleenex polivalents i els piercings a les celles. Però el que no toleraria mai, però mai, és que la seva pocahontas aprengués a parlar a partir d'una llengua foradada (parla shenshe vergonia, parla amb yibertat..).