La corsetera que té una relació amb Freddy Mercury d'amor-odi i que ja us va
ser presentada en un post anterior, atèn un comercial. En aquest univers de blondes, puntilles, mitges de randa i picardies de seda salvatge la major part dels representants són homes. Com més qualitat tingui el producte, com més primera marca sigui, com més preus astronòmics tingui, més presència masculina. En canvi, quantes vegades us heu trobat un home darrera el taulell venent sostenidors? Misteri insondable, deixo la resposta en mans dels especialistes amb mercadotècnia o a les del senyor de l'ajuntament del meu poble que l'altre dia posava els llums de nadal als soferts arbres de la plaça i que fa pinta de ser molt espavilat.El comercial és alt, guapo, jove, simpàtic i discret. Espera amb educació que la botiguera vagi atenent els clients, amb el mostrari escampat en un dels taulells. Quan ja estan a punt d'acabar amb la col.lecció primavera-estiu, entra un home acompanyat del seu fill de sis o set anys. L'individu en qüestió: 45 anys, mans inequívoques de pagès, una sola cella, abundant cabell negre crespat i pell recremada per moltes hores de sol i tractor.
-Bones tardes.
-Hola, digui'm.
-A vere, noa, vui un traje complert.
-Vol dir un conjunt de samarreta i slip per a vostè?
-No, sustens i calces per la parenta. Que se'l pugo posar per tot portar. De popes fa més o menys com tu. De cul, una mica més. No me dongos les calces de coll de cisne. Baixes. Si m'agraden te n'agarraré tres o quatre, que les calces se les cànvie més sovint que lo de dalt.
La corsetera sospira. No serà una venda fàcil. Mentre li ensenya pacientment tot el gènere de la botiga mira de cua d'ull al marrec que tafaneja uns catàlegs de la col.lecció de nadal on surt una guapíssima model en, òbviament, roba interior.
-Mira, pape, unes tangues...ji, ji i un biquini transparent...puc agarra'n un, pape?
-Sí, agarra'n que n'hi ha molts. No, aquestes calces son massa altes, li arribaran a les popes. No, aquestes en té un futimé, no,aquest sosten no se me'l fumbrà que me la conec...
El comercial i la corsetera es llancen mirades de complicitat. La dona continua desmuntant la botiga, infructuosament.
-Noa, vec que no em captes. M'assembla que no farem fira, goita.
-Ja ho veig, em sap greu, però pel que veig no tinc el que vostè vol.
-Bueno, un altre dia sirà. Au, passi-ho bé.
-Adéu, bona tarda.
Quan el pare i el fill caminen cap a la porta, el nen, catàleg en mà, s'adreça a son pare:
-Pape...puc retallar aquesta xiqueta i posar-la al belem de casa?
-Sí, fill. Que quedo ben bunic.
Es tanca la porta. El comercial i la corsetera s'han d'asseure en sengles cadires per controlar l'atac de riure. Quan s'han eixugat les llàgrimes, tots dos convenen en que la interdisciplinarietat sempre és enriquidora, que cadascú celebra el nadal com vol i que què carai haurà demanat aquest nen als Reis Magos.
3 comentaris:
És genial que semblem el que siguem i que siguem el que semblem.
El pagès sembla i és un pagés; la venedora sembla i és una venedora i el representant sembla un representant.
El marrec sembla un tendre infant i és el que és, vès.
Ell volia una Virgen Maria ben xocanta i actual, vet aquí. I a més que estigués ben preparada per poder donar-li popa al Niño quan tingués gana. La virgen dels pesebres va vestida amb tantes capes que el nen es devia pensar que el Niño ja s'hauria mort de gana quan la Mare hagués,per fi, aconseguit trobar-se el mugró.
Quan la mevs filla tenia poc més d'un any va viure el seu primer Nadal en posició vertical, és dir podia observar les persones a vista de personeta i no de cuc de terra.
El seu amatent pare va muntar un pessebre fabulós a sobre del moble del menjador que li arribava a l'alçada justa de les pestanyes a la nostra criatureta. Es passejava pel costat del moble esfregant-se el nas a la fusta i fent caure part de la molsa a terra, però ho observava tot amb tant de respecte i fascinació que vaig començar a preocupar-me pel seu estat anímic (quan comencen a tenir ànima les criatures?),sobretot qua la veia que s'aturava davant del portal i allí es quedava ben quieta, amb el sarrell ple de la molsa que havia anat arrossegant.
Aquella mateixa tarda, el seu pare i jo vam passar pel costat del pessebre. Res no s'havia mogut del seu lloc, només hi havia a terra una mica més de molsa a terra de la que ja ens hi haviem acostumat, però en el lloc del nen Jesús hi havia un plàtan de plàstic de la mida del diví Infant, que des de llavors busco desesperadament per casa cada vegada que arriba Nadal, en el lloc de la Virgen hi havia una tomata (ho sento, a Lleida tenim tomates), i en el lloc del Sant Varó hi havia un pebrot verd.
La nena va continuar jugant tranqul.lament amb la seva cuineta, on hi faltaven algunes fruites i hortalisses que ella devia considerar més importants que la Sagrada Família.
Decididament, la meva filla no és el que sembla.
Doncs mira per on jo recordo quan el meu fill va enriquir el pessebre amb tota la seva col·lecció de dinosaures.
Un d'ells, per cert, anava a piles i encara recordem com s'apropava al Jesus amb passes insegures mentre creuàvem apostes sobre si se'l fotria o no.
Doncs resulta que no era cap ucronia.
Aquesta imatge n'és la prova.
Per no parlar d'aquesta.
Molt bo el comentari Rosa. Gracies per l'ho de guapo! M'he posat vermell al llegir-ho. Jejeje!
La veritat es que aquella situació amb el pages va ser molt bona.
Un petonas molt gran.
Carles (Rep Janira)
Publica un comentari a l'entrada