"Saps..? és que jo escric..."

El 2007, encara que no tothom vulgui acceptar-ho, està essent un annus horribilis per a la producció literària en català. Tres guardons amb força reconeixement (El Prudenci Bertrana, el Documenta i L'Odissea) han quedat deserts. Els organitzadors i membres dels jurats, segons recull la premsa, no volen sentir a parlar de cap crisi, "el que passa és que cada vegada hi ha més gent que escriu i els jurats dels premis som cada cop més exigents" (Emili Teixidor dixit). A mi em sembla aquesta afirmació contradictòria en ella mateixa, perquè, si la qualitat literària no ha baixat respecte a anys anteriors, tal com ens volen fer creure, el fet que hi hagi major quantitat d'obres a concurs ha de propiciar un assortiment més florit per triar guanyadors, malgrat el llistó estigui molt alt. Ves que no ens passi als catalans el mateix que d'aquella manera tan gràfica va descriure Juan Marsé en el premi Planeta 2005: "El nivel es muy bajo, incluso subterráneo en algunos tramos" quan se li va atorgar el guardó a la Mari Pau Janer (casada amb el doctor/comte Corbella/Dràcula).

Si parlem del tema "artístic" globalment, i a risc de barrejar ous i castanyes, estareu d'acord en que avui, qui més qui menys busquem obtenir el nostre particular minut de glòria pels més que nombrosos canals que s'ofereixen. Des del concurs de bellesa (perdó, en diuen "càsting de models") que se celebra al meu poble des de fa dos anys, fins a l'infumable "Supermodelo 2007"; des dels concursos de música en ràdios locals fins a l'enèssima edició d' O.T.; des de les més locals concurrències literàries fins al premi Cervantes. Tots tenim un actor, un cantant, un poeta, un novel.lista en el nostre interior, i com que la ignorància és molt atrevida i les possibilitats de posar-la de manifest molt nombroses, la proliferació és més que notòria, contribuïnt finalment a que, tot plegat, esdevingui un batibull de propostes immadures, insuficients i clarament marcades de qualitat. Els premis literaris de casa nostra, tal com apuntàvem a l'inici, se n'estan ressentint tant d'aquesta situació que molts autors de renom (Imma Monsó, Jordi Puntí, Sergi Pàmies, Quim Monzó, Sebastià Sorribas) hagin renunciat a concursar.

L'exemple més clar és el bloc (i fem metallenguatge d'anar per casa). No us heu parat a pensar mai per què cada vegada més gent es crea un bloc personal? (segons la revista Computer d'aquest mes, al dia se'n generen uns 120.000, a raó de tres cada dos segons). Milions de blocs que circulen per la xarxa, els autors dels quals pensem que la nostra opinió es original, atrevida, trencadora i que, en la majoria dels casos, només som llegits pel propi i il.lussionat blogger en qüestió i per dos o tres amics/familiars que hi col.laboren per evitar que caiguem en la depressió més amarga. Jo, això dels blocs (i faig un paral.lelisme propi de la meva ment malaltissa) em recorda als karaokes que van tenir molt predicament en l'època dels vuitanta i encara són presents en moltes sales i festes privades. Després de tres o quatre xupitos, el personal es veu en cor d'agafar un micròfon (un ordinador) i arrencar-se amb balades diverses com Eres como una espinita (bloc de Magdalena Álvarez), In the Navy (bloc de contingut militar i/o homosexual), Pavo Real, Pavo Real (bloc de l'Artur Mas), qualsevol tema dels Pimpinela (bloc dels ducs de Lugo), Losing my Religion (bloc de la Cope), Thriller (bloc de contingut econòmic), La Chica Ye-ye (bloc de Boris Izaguirre) Pretty Woman (bloc de la Mari Pau Janer)

o aquella versió tan sui generis del bonic bolero de Armando Manzanero:

Somos obvios
repetimos los conceptos más trilladoooooos,
y con eso
aceptamos ser las reses del vedaaaadooo

(la majoria dels blocs personals amb ínfules de creació literària, per exemple, aquest que esteu llegint).

Gràcies per aguantar-me.