Com ja sabeu bé tots els bloggers ponentins, si els meteoròlegs (els del tiempo, que diu ma mare) anuncien durant l'hivern l'arribada d'un "fort anticicló" que s'instal.larà a casa nostra amb una durada més o menys extensa, això vol dir, inexorablement, LA BOIRA. No cal que us expliqui en què consisteix, però si algú de vosaltres la trobeu romàntica, diferencial, i que fa país, és que no viviu habitualment aquí.
La boira, bàsicament, és espantosa. Fred, humitat, poca visibilitat, ambient gris, cabells crespats, maquillatge corregut, cos tremolós, mal d'ossos, de gola, nas rajant, relliscades, topades amb el cotxe, fang, pell tallada, mala llet, depressió. Jo, que no seria ben bé el Marco Polo i em moc en un radi d'acció que no ultra-passa els 30 kms a la rodona, quan, en una d'aquestes llargues temporades en que al pla no veiem el sol, em toca viatjar a Barcelona, per exemple, pateixo el mal que afecta tots els lleidatans tot just sortir del túnel de Bruc (fixeu-vos en la quantitat de vehicles encastats en el lateral de la carretera. Tots els condueixen lleidatans). I és que, en sortir del túnel, la visió d'aquell astre daurat, enmig d'un cel blau obscè, lluïnt majestuós, tenyint de colors brillants i purs tot el paisatge que cinc quilòmetres abans era blanc, gris clar i gris fosc, la trobada del sol, com us deia, provoca en els ensopits ponetins una crisi aguda i perillosa de la sindrome d'Sthendal
És ben sabut que, quan hom té l'ànim trist, ensopit, s'accentua el pensament negatiu, la mala sang, la malvolença al proïsme, es perd el nord i apareix el terrible buit existencial. Però això a mi no em passa, amics. Jo sóc estàlvia d'aquest mal i us en diré la raó: quan sento que el meu pobre esperit es perd en la foscor del no-res vaig corrents a la llibreria més propera i, com assedegat peregrí que ha travessat el Sàhara amb tan sols una ampolla de 33 cl de Solan de Cabras i arriba al llac de l'oasi i s'hi capbussa...jo em perdo en la immensa i salvadora prestatgeria dels benaurats LLIBRES D'AUTO-AJUDA.
Allí hi són tots: Paulo Coelho, Jorge Bucay, Luis Rojas Marcos, Deepack Chopra, Gari Kasparov (sí, sí, el dels escacs) i molts altres que, dedicant-me un somriure de perfecte equilibri interior des de la foto de la contra-portada, m'inviten a que passi per caixa promentent-me que, després de la seva lectura, seré una altra dona, assoliré el nirvana i levitaré per damunt del mundanal soroll per sempre més. Després de babejar una bona estona, tinc en una mà "Mi perro, un amor incondicional", de Shirley McLaine (ves si no es podria limitar a fer pinícules i flims, aquesta dona) i a l'altra "El manantial no tiene que preguntar el camino", de Bert Hellinger, un senyor que a casa seva el coneixen. Al final, em quedo el més car (35 euros), del Bert. Però... què són 35 euros al costat de la felicitat somniada?
Arribo a casa, em poso un ditet de Beefeater acompanyat de mig tranxilium i al segon paràgraf ja he aconseguit de perdre el món de vista. I, a cop de roncs i babeta que em rellisca per la comissura de la boca, se'm reinstal.la el disc dur de l'equilibri per tornar a ser una persona humana uns quants dies més, aguantant la boira, els mals rotllos i els entrebancs vitals amb alegria i bon humor. Els meus gurús no em deceben mai.
Us he de dir que, en ocasions, quan no aconsegueixo conciliar el son amb aquest mètode, faig el següent: els col.loco en forma de pira (a casa en tinc molts, d'aquests llibres: penseu que són anys de crisi existencial), prenc un encenedor i mentre assaborejo un cervesot em relaxo mirant el foc, l'escolto crepitar i alhora em sento, lleugerament, Pepe Carvalho.
Però de les meves piròmanes vel.leïtats us en parlaré en una altra entrada.
6 comentaris:
La boira la vau inventar a Lleida, se'n fotia un conegut manresà mentre mantenia una conversa d'alt nivell amb una servidora.
És veritat de la bona. Si Lleida no existís, existiria la boira de Lleida? Està clar que no.
Imaginar-se els antics moradors de la vora del Segre (els ilergets?) dirigits per Indíbil i Mandoni caminant a cegues pel pla guiats pel foc de les torxes (els primers fars antiboira!) em provoca un sentiment de ràbia envers els meus estimats ancestres que, en lloc de plantar el seu campament a la vora del Mare Nostrum, on potser ara hi tindria una caseta, el van establir enmig de les tenebres, prop de l'Arvern, dins la foscor grisa que llisca per sobre de les aigües de l'afluent de l'Ebre.
Durant la meua infantesa, sempre vaig pensar que l 'hivern era arreu un temps de freda grisor, de carrer Major gelat i lliscós dels diumenges a la tarda; creia que era normal no veure tres a cavall d'un ruc quan sorties de casa pel matí per anar al cole, i que el fet que les cames es tornessin de color púrpura (les monges ens feien anar amb faldilles i mitjons) era tan natural com els glaçats candelobres que ens sortien dels nassos i que ens acompanyaven fins que algun adult, treient-se la mà de la butxaca tot renegant, els netejava. No m'imaginava que tot just 50 quilòmetres més lluny hi havia un paradís d'herba verda, de colors nítids i cel blau, on la gent podia passejar pel carrer les tardes de gener sense que els llavis se'ls anessin convertint en un suro insensible fins impedir qualsevol via de comunicació oral.
Sí, ja sé que estic exagerant i caricaturitzant les meves estimades terres de Ponent, però és que aquest és un blog conyon i avui estic de bon humor perquè he cremat tots els tractats de pedagogia que he trobat per casa junt amb les programacions de continguts dels darrers deu anys, posant-hi a sota models d'examens, jocs de paraules, manuals de gramàtica, llibres de text despreciats per les reformes i algun diccionariot català-castellà que ja feia pudor.
I a les prestatgeries que m'han quedat buides hi he posat sis ampolles de mistela, una capsa de bombons, xocolata negra i uns quan cds.
I de la boira, ni rastre
Rous, a la teua salut!
No esteu sols..................A fora tambe tenim Beeffeter i d´altres que ens fan boires particulars.
De vegades el millor que podeu fer es mantenir vos aillats dels notables avenços que fa aquesta humanitat encara que per aixo sigui necessari el vostre propi anticiclo personal i intransferible.
Hostitu.
No em diguis que he endevinat la"contrasenya"......semblava impossible.
Majorette:
Llegint el teu encertat comentari sembla ben bé que la nostra infantesa hagi tingut lloc ja no en el mateix poble...diria que en el mateix carrer! De tota manera, donada la meva edat provecta i la teva envejable joventut, la coincidència en el temps és impossible. Però la boira és eterna.
Pel que fa l'Indíbil i Mandoni, que segons cròniques oficioses eren de la ploma (escrivien bé?), l'explicació a la seva opció sexual era explicable també per factors climatológics: amb només un tapa-rabos i una espasa, bé s'havien d'arronsar l'un a l'altre. Una coïssor, una coïssor...
Per molts anys, jove germana de bloc.
Grat cavaller:
No ho he dit a la meva entrada, però una de les raons per les quals necessitava l'auto-ajuda era la seva INEXPLICABLE I DOLOROSA ABSÈNCIA.
Celebro de tot cor el seu retorn. I no torni mai més a les croades, ens sou més necessari aqui.
Per a Vós no hi ha contra-senyes impossibles.
La culpa no la té la boira. Això són excuses de mal pagador.
L'autèntica culpa és algun gen de l'Indíbil o el Mandoni que portem tots els que provenim de Ponent.
Jo, per exemple, no gaudeixo de la boira aquí al Vallès, però en canvi em sento perfectament descrit per les teves paraules: cabell crespat, cos tremolós, mal d’ossos, mal de gola, nas rajant, pell tallada, pensament negatiu, mala sang, malevolència al proïsme i, en fi, mala llet i depressió.
Fins i tot penso, i segurament l’encerto, que pensaves en mi (¡gràcies!) quan ho has escrit.
Dos temes més. En primer lloc segueixes essent víctima de la inclement maledicció informàtica que et persegueix. El link del síndrome de Stendhal, com és lògic i era d’esperar, no funciona. Però d’això no sé si en té la culpa l’Indíbil.
En segon lloc, i referent als manuals d’autoajuda, jo en tinc un que em distreu i m’ajuda en aquests llargs vespres en que em quedo a casa amb l’única companyia del gat mentre la majorette és amb el (¿s?) seu (¿s?) amic (¿s?) del gospel.
Te’l recomano, perquè se’n treuen intuïcions i idees que sempre poden ser d’aplicació. Vet aquí: “De l’assassinat considerat com una de les Belles Arts”, de Thomas de Quincey, 1827.
Seguint el mestre, jo crec que no n’hi ha prou amb cremar els llibres que esmentes. Cal anar més lluny i dotar Bucay i tota la troupe de l'autoajuda del reconeixement com a pensadors i filòsofs que mereixen.
Copio en aquest sentit un paràgraf de De Quincey:
“Senyors, és un fet que durant els dos darrers segles tots els filòsofs eminents van ésser assassinats o en van estar a les portes, fins el punt que si un home es fa dir filòsof i no hi ha hagut ningú que hagi atemptat mai contra la seva vida, podem estar segurs de que no val res”.
Mans a l’obra! Quan comencem? Jo em demano el Paulo Coelho!
Quina bona idea, Jo!
Jo estic entre el Josep Corbella o la Shirley McLaine...
Ben, mirat, si trio el Corbella aprofito i perpetro també amb la seva muller Mari Pau, no?
Publica un comentari a l'entrada